Jennifer Finch (1966-2026)

Ens ha deixat Jennifer Finch, baixista d'L7, aquella banda que va avançar per l'esquerra a mitja generació grunge i va trencar barreres de gènere en més d'un sentit. Només les vaig arribar a veure en directe en una ocasió, una llunyana (i memorable) nit de principis d'aquest segle a la sala Mephisto –11 de març de 2000-. Ella no hi era, i se la va trobar a faltar per molt que Janis Tanaka fes les seves funcions a la perfecció. La santíssima trinitat que formen "Smell the Magic" (1990), "Bricks Are Heavy" (1992) i "Hungry for Stink" (1994) segueix sent una de les trilogies discogràfiques més potents del rock dels 90.

L7 - "Smell the Magic" (1990)

Publicat inicialment com un ep de sis cançons, posteriorment ampliat amb els tres talls que l'acabarien definint com un àlbum en tota regla, "Smell the Magic" (1990) és el segon disc d'L7 però a la pràctica es pot contemplar com l'arribada per la porta gran del quartet de Los Angeles a l'òrbita alternativa dels 90. El plàstic on van afinar el seu còctel de punk rock enrabiat, hard rock sense maquillatge i descàrrega elèctrica grunge. També l'estrena de la formació clàssica –Donita Sparks, Suzi Gardner, Jennifer Finch i l'aleshores acabada d'incorporar Demetria Plakas-, amb tot un Jack Endino als controls.

Si L7 va ser aquella banda que mai va acabar de casar-se amb cap de les etiquetes que se li havien penjat, la inicial "Shove" es pot considerar com un himne grunge amb totes les lletres, el crit desafiant d'una banda disposada a dir la seva a qualsevol preu, i un dels títols més recordats de la Sub Pop post-Nirvana. "Fast and Frightening", una altra declaració de principis, també podria haver estat adoptada com a himne per aquell moviment Riot Grrrl que sempre va considerar les californianes com a pròpies si bé elles mai s'hi van acabar de veure. I la final "American Society" bé podria haver estat l'antihimne de l'Amèrica de Bush pare a pocs mesos de la primera Guerra del Golf.

L'àlbum s'ha reeditat recentment amb motiu del seu 30è aniversari. Sense extres ni formats de luxe. No li fan cap falta.

L7

La formació d'L7 que va actuar avui fa 20 anys a Barcelona.

Avui fa 20 anys que L7 van oferir el seu primer –i per ara únic- concert a Barcelona com a caps de cartell. Va ser a la desapareguda sala Mephisto –actual sala Boveda, presentant un "Slap-Happy" (1999) que en la meva opinió s'entén millor des de la perspectiva temporal i en un ambient gairebé clandestí que contrastava amb els focs artificials que sembla haver despertat el concert 'de retorn' anunciat per d'aquí a tres mesos a la sala Apolo –mentalment encara vivíem als 90, i als concerts no s'hi anava a fer instagrams sinó a fer mal-.

D'aquella nit recordo sobretot tres coses. Un dels concerts més memorables que mai he arribat a presenciar, el fet d'haver conegut en persona al gran Maurici Ribera (The Missing Leech) i una frase de Donita Sparks que m'ha acompanyat des d'aquell dia: "We are L7 and we want to make love to you all... Boys, girls... Whoever". Ah, quan les noves normalitats eren quelcom més que un miserable hashtag!

L7 - "Scatter the Rats" (2019)

L'estiu vinent es commemorarà el vintè aniversari d'"Slap-Happy" (1999), el fins ara últim disc d'estudi d'L7 i el motiu de l'única gira que va portar el quartet de Los Angeles als escenaris barcelonins com a cap de cartell. Bon motiu doncs per a acabar de confirmar la reunió de la formació clàssica amb un àlbum de retorn que no canviarà el curs de cap esdeveniment però suposa més que una prova de vida per a Donita Sparks i companyia. "Scatter the Rats" (2019) és la culminació d'un procés com a mínim complicat, el d'una banda que tal i com estan les coses va haver d'optar per provar sort amb l'autoedició però finalment ha trobat el seu lloc a Blackheart Records -sí, el segell impulsat per Joan Jett-. Musicalment, les cançons sonen a L7 pels quatre costats. Punk rock de batalla amb ritmes monolítics que l'acosten oportunament a discursos com el grunge o fins i tot el rock dur. I peces que en directe podrien funcionar millor fins i tot que les del citat "Slap-Happy", com ara "Ouija Board Lies", "Proto Prototype" o el simpàtic rock'n'roll d'"Stadium West".