El crim masclista que va colpejar l'escena de Seattle

Mia Zapata (1965-1993).

No acostuma a sortir el seu nom quan es parla d'allò que algú va anomenar el Club dels 27. Però aquesta és l'edat que tenia Mia Zapata quan va morir assassinada l'estiu de 1993, ara fa poc més de 30 anys. Zapata era la cantant de The Gits, una banda de punk rock formada a Seattle en ple adveniment de l'era grunge. Van lliurar dos àlbums més que notables –"Frenching the Bully" (1992) i "Enter: The Conquering Chicken" (1994), aquest últim publicat a títol pòstum-, i francament haurien merescut més repercussió de la que van tenir al seu dia –possiblement l'haurien assolit si la seva història no s'hagués acabat de la pitjor manera possible-.

El cos sense vida de Zapata va ser trobat la matinada del 7 de juliol de 1993. L'havien colpejat, violat, estrangulat i deixat tirada al mig del carrer. L'autòpsia va revelar que, de no haver mort estrangulada, ho hauria fet a causa de les ferides internes provocades pels forts cops que havia rebut. A l'assassí, un maltractador reincident, no se'l va arribar a identificar fins al cap de 10 anys. Les investigacions posteriors van determinar que l'agressor havia seguit la víctima al sortir aquesta d'un bar, l'havia atacat per sorpresa i l'havia arrossegat fins al seu cotxe, on havia passat tota la resta.

Arran de l'assassinat de Zapata, activistes de Seattle van impulsar la creació de Home Alive, un grup feminista d'autodefensa que va comptar amb el suport d'artistes com Joan Jett o Lydia Lunch, també de la plana major de l'escena de la pròpia ciutat, inclosos Nirvana, Pearl Jam i Soundgarden. El 1996, el segell Epic va publicar el recopilatori "Home Alive (The Art Of Self Defense)", amb rareses de tots ells. Els beneficis es van destinar a la causa de l'organització i a pagar les despeses de la investigació de la mort de la cantant.

Explico el tràgic final de Mia Zapata de la mateixa manera que podria referir-me a la violació que va patir Tori Amos quan tenia 21 anys i que la va portar a compondre una cançó tan colpidora com "Me and a Gun". Són episodis que ressonen molt fort en una jornada com la d'avui, 25 de novembre, Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones, però que caldria recordar cada dia de l'any. Com també caldria tenir presents a totes aquelles víctimes anònimes d'una xacra social que trenca i arrabassa vides. Més encara quan els vells carcamals de tota la vida tornen a bramar amb una poca vergonya que no s'havia vist des de feia dècades.

Un homenatge a Alice In Chains

STEVE STALEY
Anònims, Granollers

22 d'octubre de 2023

Hi ha un fil gairebé imperceptible que connecta el rock alternatiu nord-americà dels 90, i en especial allò que es va anomenar grunge, amb les formes més ancestrals de llenguatges com el blues, el folk o el country. Podríem parlar de Mark Lanegan o Nirvana capbussant-se en l'essència d'"In the Pines", aquella murder ballad tradicional que van popularitzar figures com Leadbelly. També podríem parlar, és clar, de la dimensió que solien adquirir repertoris com els de Pearl Jam o els mateixos Nirvana quan eren reinterpretats en clau acústica, reduïts a l'expressió més bàsica, en marcs com el del programa televisiu MTV Unplugged i la sèrie de discos que se'n va derivar.

Steve Staley –el seu nom artístic ofereix alguna pista de per on va la cosa- és el cantant i guitarrista d'Sleeping Giant, una jove banda vallesana d'stoner rock amb un ep i un parell de senzills publicats que apunten quelcom més que maneres –tots tres estan disponibles a Bandcamp-. Ahir va actuar a l'Anònims de Granollers a l'hora del vermut, tot sol i amb format acústic, justament per retre homenatge a un tòtem de l'era grunge com és Alice In Chains, i més concretament al seu "Unplugged" de 1996. No el va repassar sencer, però va posar tot el seu ofici i tota la seva passió al servei de cançons com "Down in a Hole", "Rooster" o "Would?".

Va acabar d'amanir el repertori amb cites a Arctic Monkeys –un "I Wanna Be Yours" de factura rugosa i estripada-, Elvis Presley –"Burning Love", prèviament gravat per Arthur Alexander, i transformat pel vallesà en un visceral exercici de punkabilly acústic- o, tornant a l'òrbita de Seattle, Pearl Jam –una emocionant "Black"-. Una selecció que certament va desviar-se del full de ruta anunciat inicialment, però al mateix temps va posar sobre la taula la versatilitat d'Staley no tan sols com a intèrpret, sinó també a l'hora d'absorbir influències diverses per enriquir el seu propi discurs.

Van Conner (1967-2023)

VAN CONNER
(1967-2023)

Quan tan sols falta un mes per commemorar-se el primer aniversari de la mort de Mark Lanegan, hem de lamentar la pèrdua de Van Conner, baixista d'Screaming Trees i com a tal un actor clau en l'evolució del rock alternatiu nord-americà durant les dècades dels 80 i els 90, i en la definició d'allò que es va anomenar grunge. També va encapçalar Solomon Grundy, formació de curta durada –tan sols va publicar un disc homònim, el 1990- on cantava i tocava la guitarra. A principis dels 90 també va tocar en directe amb Dinosaur Jr. Des de la separació d'Screaming Trees l'any 2000 s'havia dedicat a fer de músic de sessió i havia format part de projectes com VALIS.

Trencar les normes (en lloc de seguir-les)

Mudhoney enfotent-se'n a la cara de les teves normes - Foto Glenn Koek.

"Barcelona, tenim moltes ganes de tocar per vosaltres aquest dijous 15 de setembre. Volem expressar públicament que no vendrem articles de marxandatge en aquest concert, simplement perquè la sala insisteix a cobrar-nos elevades taxes i comissions. Ens mantindrem fidels a les nostres arres punk rock i no carregarem cap sobrecost als nostres fans ni perdrem diners pel fet de poder vendre. En lloc d'això, li donarem el dia lliure a la nostra persona responsable de marxandatge perquè se'n vagi a fer surf! Gràcies per entendre-ho".

Amb aquest comunicat a les xarxes socials anunciaven Mudhoney que no posarien parada de marxandatge al seu concert d'abans d'ahir a la sala Razzmatazz de Barcelona, denunciant i visibilitzant de passada una mena de pràctiques que sovint passen desapercebudes en aquest mercat al més pur estil neoliberal que ha esdevingut la indústria de la música en directe. En aquest cas parlem de la imposició de taxes abusives a l'activitat d'una banda, però posats a fer una llista podríem enumerar també exemples que perjudiquen al mateix públic –com a mostra, la creixent saturació de certs macrofestivals on pesa més la xifra d'abonaments venuts que no pas el benestar o fins i tot la seguretat del respectable que els ha comprat-.

Vivim uns temps molt estranys –per dir-ho d'una manera suau-. Uns temps en què la indústria de la música celebra grans trobades sectorials on es parla de tot menys de música, en què les ments que dirigeixen el sector s'han educat amb els mateixos valors que els grans magnats de Wall Street i Silicon Valley, i en què els propis músics han esdevingut simple carn de canó d'aquest gran engranatge que pràcticament no pot deixar de girar, més valorats per les seves habilitats en el màrqueting digital –començant pel nombre de seguidors que sumin a les xarxes socials- que no pas per allò que siguin capaços de dir i expressar a l'estudi o en un escenari.

He preguntat darrerament a diversos artistes joves –el terme emergents ja passa d'eufemisme- per què accedeixen a compartir la seva música a través d'Spotify, una plataforma que no els beneficia laboral ni econòmicament, i que devalua el seu art des del moment en què aquest obeeix als interessos d'una gran corporació que no ha crescut venent música sinó publicitat. Les respostes sempre han estat les mateixes –i generalment han anat de la mà-: creuen que han de ser a Spotify perquè tothom hi és i perquè ser-hi és la millor forma que la gent m'escolti –fals: hi ha altres canals per arribar al públic, alguns dels quals força més ètics-. I això donant per fet que aquestes escoltes només serviran, com a molt, per augmentar els guanys de la plataforma de torn.

De totes dues respostes, la que més em sobta és la primera per tot allò que implica. Ser a Spotify perquè tothom hi és. Com qui salta daltabaix d'un pont perquè tothom ho fa, com qui assumeix la norma de forma absolutament acrítica perquè toca. Si una cosa tenen en comú bona part de les figures que durant el segle passat van definir la música pop tal com la coneixem a dia d'avui –d'Elvis Presley als Sex Pistols, dels Beatles a Pixies, de Hank Williams a Little Richard, de Ray Charles a David Bowie i ja no parlem de Bob Dylan, Public Enemy, la Velvet Underground o Sonic Youth-, és justament el fet d'haver qüestionat –i trencat- normes, tabús i convencions. Això explica, en part, que durant la segona meitat del segle XX cada nova generació protagonitzés la seva pròpia revolució en termes sonors i estètics. I també explica, en gran part, que en ple segle XXI haguem comprat tan alegrement el relat corporativista que pretén vendre com a revolucionaris estils musicals generalment tan conformistes com el trap o el reggaeton.

Tornant als fets d'abans d'ahir a Barcelona, Mudhoney havia estat al seu moment una de les bandes pioneres d'allò que es va anomenar grunge. L'última gran revolució juvenil de l'era rock, també una de les últimes ocasions en què tota una comunitat de músics joves va optar per escriure les seves pròpies normes en lloc de seguir les que li eren dictades. Una revolució que va acabar essent engolida pel mateix sistema, com tantes altres, però que al seu dia va deixar empremta justament perquè qui la va dur a terme es va atrevir a anar a la contra. Sí, Mudhoney es poden permetre llicències que no tothom es pot permetre a l'hora dir certes coses públicament. Però si avui es troben on es troben –és a dir, si avui es poden permetre accions com la d'abans d'ahir-, és perquè tres dècades enrere van fer el seu propi camí tot trencant les normes en lloc de seguir-les.

Nova etapa de Les Inrockuptibles

Estic degustant aquests dies l'extens i complet dossier amb què Les Inrockuptibles s'avança aquest mes de juny a la commemoració del 30è aniversari de "Nevermind" (1991). Una història, la de la gestació i l'impacte del segon àlbum de Nirvana, que he arribat a llegir en incomptables ocasions i a partir de diverses fonts, però de la qual segueixo descobrint i reparant en nous detalls a cada lectura. "El grunge era a tot arreu, potser va ser l’última vegada que un moviment existencial sorgit a partir del rock tenia quelcom a transmetre a la societat, a la civilització. Després d’allò, tot passaria a ser entreteniment", apunta el periodista Michka Assayas en un dels articles del dossier. Resulta desolador parar-se a analitzar les seves paraules i adonar-se que no li falta raó.

L'edició de juny de Les Inrockuptibles marca l'inici d'una nova etapa per a la revista francesa, que deixa de sortir setmanalment i recupera la periodicitat mensual. Un moviment motivat per la crisi dels formats que ara es diuen tradicionals, agreujada durant el darrer any i mig per la coronacrisi. No se n'amaguen els seus responsables, que expliquen la situació en un editorial on també aprofiten per recordar que la nova periodicitat, menys esclava d'una actualitat tan líquida com meteòrica, els permetrà separar millor el gra de la palla i tractar els temes amb més profunditat. La bona notícia, per tant, és que malgrat tot hi hagi qui segueix apostant per sortir en paper, recordant-se de totes aquelles persones que es resisteixen a observar el món des d'una pantalla tàctil i que encara valoren el rigor de la feina ben feta davant la fugacitat de la immediatesa.

Com a mostra una edició de gairebé 200 pàgines, amb un disseny que convida a fullejar-la amb cura i desenes d'articles on val la pena aturar-se. Més enllà del sucós dossier sobre "Nevermind", m'ha cridat l'atenció un reportatge de Carole Boinet sobre tots aquells joves (i no tan joves) francesos que durant la pandèmia es van saltar confinaments i tocs de queda tot organitzant festes de forma clandestina en boscos, soterranis i domicilis particulars. L'autora no jutja ningú, tan sols observa, pregunta, escolta i prova d'entendre el perquè de tot plegat. I ho explica, és clar. "Una trobada amb aquelles criatures amb actitud resistent per a les quals la festa és un acte polític", conclou. Tot un contrast amb el cúmul de barbaritats que hem arribat a llegir durant l'últim any sobre totes aquelles generacions a qui, amb el pretext sanitari, s'ha volgut negar el dret a ser joves un cop a la vida.

L7 - "Smell the Magic" (1990)

Publicat inicialment com un ep de sis cançons, posteriorment ampliat amb els tres talls que l'acabarien definint com un àlbum en tota regla, "Smell the Magic" (1990) és el segon disc d'L7 però a la pràctica es pot contemplar com l'arribada per la porta gran del quartet de Los Angeles a l'òrbita alternativa dels 90. El plàstic on van afinar el seu còctel de punk rock enrabiat, hard rock sense maquillatge i descàrrega elèctrica grunge. També l'estrena de la formació clàssica –Donita Sparks, Suzi Gardner, Jennifer Finch i l'aleshores acabada d'incorporar Demetria Plakas-, amb tot un Jack Endino als controls.

Si L7 va ser aquella banda que mai va acabar de casar-se amb cap de les etiquetes que se li havien penjat, la inicial "Shove" es pot considerar com un himne grunge amb totes les lletres, el crit desafiant d'una banda disposada a dir la seva a qualsevol preu, i un dels títols més recordats de la Sub Pop post-Nirvana. "Fast and Frightening", una altra declaració de principis, també podria haver estat adoptada com a himne per aquell moviment Riot Grrrl que sempre va considerar les californianes com a pròpies si bé elles mai s'hi van acabar de veure. I la final "American Society" bé podria haver estat l'antihimne de l'Amèrica de Bush pare a pocs mesos de la primera Guerra del Golf.

L'àlbum s'ha reeditat recentment amb motiu del seu 30è aniversari. Sense extres ni formats de luxe. No li fan cap falta.

Aniversaris de "Bleach" i "Unknown Pleasures"

Ni Joy Division es van inventar allò que anomenem post-punk ni Nirvana van donar el tret de sortida del grunge, però ni un gènere ni l'altre s'entendrien sense els seus àlbums de debut. "Unknown Pleasures" (1979) i "Bleach" (1989), respectivament, que van veure la llum tal dia com avui si bé amb deu anys de diferència, i que van jugar un paper clau a l'hora de definir els estils en qüestió. Dos plàstics que van passar més aviat desapercebuts al seu moment, però que el temps i els esdeveniments han acabat consolidant com a obres imprescindibles en qualsevol discoteca que vulgui considerar-se més o menys completa. I dos frontmen, Ian Curtis i Kurt Cobain, que van abandonar aquest món massa d'hora i en tràgiques circumstàncies, si bé havien arribat a mantenir un dia a dia força més assolellat del que apunten determinades creences populars. 40 anys es commemoren avui del primer disc de Joy Division, i 30 del de Nirvana. Que tornin a sonar "Disorder", "She's Lost Control" i "Shadowplay". I "School", "About a Girl" i "Negative Creep".

Green River

Green River.

Sub Pop torna a posar en circulació amb edicions oportunament ampliades dos dels plàstics que van establir les bases de la seva pròpia escuderia i gairebé van arribar a definir allò que s'anomenaria grunge. L'ep "Dry as a Bone" (1987) i l'àlbum "Rehab Doll" (1988) de Green River. La discografia completa -exceptuant el primeríssim i no menys imprescindible ep "Come On Down" (1985, Homestead Records)- d'una banda tan avançada al seu temps que ni tan sols va arribar a degustar els fruits de les seves pròpies llavors. Sí que ho van fer pel seu compte i amb major o menor fortuna bona part dels seus components, que anys després van esdevenir autèntics referents del so de Seattle com a integrants de Mudhoney (Mark Arm i Steve Turner) i Pearl Jam (Stone Gossard i Jeff Ament).

Mojo: Teen Spirit

De Rocket From The Crypt a Lunachicks, d'Afghan Whigs a Melvins i de Mudhoney a Pavement passant per Alice Donut, The Gits o Pavement. I tot plegat evitant els títols més celebrats de cada casa per a centrar-se en material poc habitual. Un total de quinze peces que celebren el rock alternatiu nord-americà de finals dels 80 i principis dels 90, els que la revista Mojo ha aplegat al recopilatori "Teen Spirit" -no, no hi figuren Nirvana-. Ja disponible amb l'edició d'octubre de la publicació britànica. Quinze talls de quan la música alternativa feia soroll.

Chris Cornell (1964-2017)

CHRIS CORNELL

(1964-2017)

Soundgarden van ser pioners i gairebé arquitectes d'allò que algú va anomenar grunge, i també una de les bandes més celebrades dels anys 90 gràcies a una base instrumental que posava al dia els postulats del rock dur i a la veu prodigiosa de Chris Cornell. A Cornell també li devem la formació de Pearl Jam, grup els components del qual van tocar plegats per primer cop durant la gravació del disc homònim de Temple Of The Dog (1991), projecte concebut pel vocalista com un homenatge pòstum a Andrew Wood (Malkfunkshun, Mother Love Bone). Posteriorment s'aliaria amb la base instrumental de Rage Against The Machine per a donar lloc als també reivindicables Audioslave i començaria una trajectòria solista que ha donat moments més afortunats que d'altres, però sempre s'ha mantingut fidel a una manera de ser i entendre la música. Ens deixava la passada matinada de forma inesperada, després d'una actuació i per causes que es desconeixen al moment d'escriure aquestes línies. Una altra estrella que s'apaga (molt) abans d'hora.

50è aniversari de Kurt Cobain

Kurt Cobain (1967-1994).

Cinc dècades fa avui que va néixer el portaveu involuntari de l'última gran revolució del rock'n'roll. El líder de Nirvana, l'ànima torturada que va esdevenir ídol generacional, l'autor d'algunes de les cançons més grans de les passades tres dècades i el rostre més visible d'allò que es va anomenar grunge. Diuen que poc abans de morir volia dissoldre el grup per a explorar nous territoris sonors. També diuen que volia explorar aquests mateixos territoris des del si dels propis Nirvana. Que d'haver seguit fent música hagués rebaixat el nervi elèctric i s'hagués aproximat a registres reflexius com l'slowcore -on ja s'aproximava la fràgil "Something in the Way" que tancava el track list de "Nevermind" (1991)-. No ho sabrem mai. Sigui com sigui i de trobar-se encara entre nosaltres, Kurt Cobain faria avui 50 anys.

The Year Grunge Broke

La revista Q commemora a la seva edició de juny el 25è aniversari de 1991, l'any en què el grunge va esdevenir un fenomen global de la mà de Nirvana i el seu "Nevermind". Ho fa mitjançant un dossier especial que es divideix en dues parts. A la primera, Keith Cameron repassa la història del gènere des dels dies de Green River fins a l'edició i el posterior ascens del citat "Nevermind". A la segona, el mateix periodista enumera per ordre cronològic alguns dels discos essencials del grunge, partint de l'ep "Come on Down" (1985) dels propis Green River i acabant novament amb "Nevermind". I això referma que tot corrent artístic d'arrel subterrània comença a morir al mateix moment en què transcendeix a gran escala. "Nevermind" no va ser l'últim disc destacable del grunge -bandes com Screaming Trees, Mudhoney, Melvins, Tad, Soundgarden, Pearl Jam o els mateixos Nirvana encara lliurarien obres capitals en anys posteriors-, però de tots els grups que van irrompre sota aquesta denominació posteriorment no n'hi va haver cap que aportés gran cosa a un moviment que s'apagava al mateix ritme amb què el món sencer l'assimilava.

El dossier es complementa amb testimonis d'alguns dels principals actors del so Seattle, entre ells Tad Doyle (Tad), Bruce Pavitt (fundador de Sub Pop) o Mark Arm (vocalista de Green River i posteriorment de Mudhoney, on es manté a data d'avui). És aquest últim qui, tot recordant els inicis de Mudhoney, resumeix l'esperit d'una escena que poca cosa tenia a veure amb estats d'ànim depressius i altres tòpics de manual: "Mai vam arribar a fer grans plans de futur. Mentre poguéssim tocar i passar-nos-ho bé, ho seguiríem fent. La clau consistia en trobar l'equilibri entre preocupar-te per allò que fas i passar de tot". I és Buzz Osborne (Melvins) qui ho acaba de rematar: "Les coses em van prou bé. Em conformo amb ben poc. No condueixo un Bentley, però tampoc una carraca. Vull dir que no sóc Kurt Cobain però tampoc estic mort, que cadascú n'extregui les conclusions que vulgui. És una manera freda de veure-ho, però un s'ha de prendre aquestes coses amb humor". Diguin el que diguin, el grunge podia arribar a ser molt divertit.