Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Martha and The Vandellas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Martha and The Vandellas. Mostrar tots els missatges

divendres, 20 d’octubre del 2023

El noi que ballava al carrer

Era primera hora de la tarda. Jo venia de dinar i anava cap a la redacció. Un noi bastant jove, amb auriculars posats, ballava de forma eufòrica per un carrer peatonal, saltant i fent voltes d'un costat a l'altre, cantant puntualment part de la lletra de la cançó que tant el feia vibrar –i que jo no vaig ser capaç d'identificar-.

Al seu voltant, la multitud que passava pel carrer se'l mirava amb aires de suficiència i fins i tot hi havia qui es reia d'ell. Suposo que els éssers humans som així. No en tenim prou suportant les nostres existències grises, buides i monòtones, que a sobre hem d'assenyalar amb el dit allò que no entenem ni volem entendre.

En tot cas, el noi no semblava gens afectat per la burla i la supèrbia alienes. Al contrari, seguia ballant al seu aire i sense pensar en el què diran. I jo que me n'alegro per ell. I a qui no li agradi, que no miri. Per tota la resta, visca les persones que saben veure-hi –i viure- més enllà de la norma. I visca la gent que balla al carrer.


All we need is music, sweet music
There'll be music everywhere
There'll be swingin', swayin' and records playing
And dancing in the street

Martha and The Vandellas. "Dancing in the Street".

dijous, 20 d’octubre del 2022

Ivy Jo Hunter (1940-2022)

IVY JO HUNTER
(1940-2022)

Va ser un dels noms a l'ombra de l'imperi Motown durant la dècada dels 60. L'autor d'incomptables hits que van popularitzar figures com els Temptations, els Four Tops, les Marvelettes, els Contours, Martha and The Vandellas o les Supremes –va compondre "I'll Keep Holding On" i va coescriure "Dancing in the Street", entre d'altres-. Ivy Jo Hunter –no confondre amb el pianista de rhythm & blues Ivory Joe Hunter ni amb el teclista Joe Hunter, dels Funk Brothers de la mateixa Motown- també va arribar a gravar ell mateix algunes de les seves pròpies composicions, però la discogràfica les va arxivar i només van arribar a veure la llum posteriorment –en senzills de curt recorregut i recopilatoris de rareses-. Parlem de peces com "Only a Lonely Man Would Know", àmpliament apreciades al circuit Northern Soul –i gairebé paradigmàtiques del mateix-. Hunter ha mort a l'edat de 82 anys.

dimecres, 10 d’agost del 2022

Lamont Dozier (1941-2022)

LAMONT DOZIER
(1941-2022)

Qualificar Holland-Dozier-Holland com un dels equips de compositors (i productors) més prolífics i influents de la història de la música pop –o del soul, si així ho prefereixen els puristes- no tan sols no és exagerat, sinó que en certa manera equival a fer curt. El trio format per Lamont Dozier i els germans Brian i Eddie Holland és responsable directe d'algunes de les cançons més reconegudes i recordades de la dècada dels 60 –i part de la dels 70- i, com a tal, arquitecte de ple dret del so Motown amb permís dels Funk Brothers.

Impossible triar una sola de les seves composicions –igualment absurd seria haver-ne de triar una quinzena-, tampoc tindria cap sentit posar-se a fer una llista de totes les peces amb què van segellar alguns dels seus grans èxits veus com les de les Supremes, els Four Tops, les Marvelettes, Martha and The Vandellas, Marvin Gaye, els Temptations o Mary Wells. Ha mort un dels seus tres pilars, Lamont Dozier, que abans de dedicar-se a la composició havia gravat ell mateix diversos singles tant en solitari com amb diferents projectes –durant la dècada dels 70, un cop fora de Motown i dissolta l'associació amb els Holland, va tornar a gravar discos-.

dissabte, 9 d’abril del 2022

Joe Messina (1958-2022)

JOE MESSINA

(1928-2022)

Ha mort Joe Messina, un dels guitarristes titulars dels Funk Brothers, la banda d'estudi de Motown, entre 1958 i 1972 –quan la discogràfica va marxar de Detroit i es va establir a Los Angeles-. Va participar en sessions de gravació de bona part de les estrelles del segell, destacant entre les pistes on el podem escoltar clàssics com "Dancing in the Street" de Martha and The Vandelles o "I Can't Help Myself" dels Four Tops. Abans havia tocat a la banda de la cadena televisiva ABC, cosa que l'havia portat a treballar amb figures del jazz com Charlie Parker, Stan Getz o Sonny Stitt.

dijous, 25 d’octubre del 2018

Poca cosa més li podem exigir

Martha Reeves & The Vandellas, en una actuació recent.
MARTHA REEVES & THE VANDELLAS
BARTS, Barcelona
24 d'octubre de 2018

Enèsim símptoma dels temps que ens ha tocat viure, l'assistència i posterior valoració d'un esdeveniment cultural en funció no tant de l'experiència viscuda com del pes simbòlic de l'artista o obra amb qui un s'hagi donat cita. Llegia dies enrere un interessant article on un company de professió reflexionava sobre com l'elevat grau d'exigència que mantenim envers els creadors emergents és inversament proporcional a allò que exigim a veterans que semblen satisfer-nos amb la seva simple presència sobre les taules. Encertada reflexió que em va venir al cap la nit passada mentre Martha Reeves & The Vandellas debutaven als escenaris barcelonins en el marc del Festival Mil·lenni.

Siguem clars. D'aquell trio vocal que va posar alguns dels pilars que segueixen fonamentant a data d'avui la iconografia Motown en queda ben poca cosa. Per no quedar, no queda ni la veu de Martha Reeves, erosionada -com no podria ser de cap altra manera- per 77 estius que no perdonen a ningú. Tampoc queda cap de les Vandellas originals, suplides per les sempre efectives germanes menors de la pròpia Reeves, Delphine i Lois -la segona va militar a l'última formació de l'etapa clàssica del combo-. I per descomptat, tampoc queda el suport d'aquella maquinària instrumental de precisió que van ser els Funk Brothers. Al seu lloc hi ha una banda d'acompanyament més aviat discreta, de les que fan allò que han de fer, posen cada nota on ha de sonar i poca cosa més.

El que sí que queda, i aquest és el valor de vetllades com la d'ahir, és el llegat. Aquell repertori on els encerts es compten indiscutiblement a grapats, aquells títols que cinc dècades llargues després d'haver contagiat les ones hertzianes de mig planeta segueixen posant a ballar per igual el melòman de base, la veïna del cinquè i el més modern de la classe. "Gràcies a tots aquells que l'heu ballat al vostre cotxe, a casa vostra, on sigui", va proclamar Martha Reeves abans d'entonar aquell "Dancing in the Street" que tants han versionat però només ella va enregistrar per primer cop. I el mateix podria haver dit de "Heat Wave", "Nowhere to Run" o "Jimmy Mack". Fragments d'història del segle XX servits per qui els va fer cèlebres al seu moment. La veu original, erosionada per 77 estius que no perdonen a ningú, però justificant el cost de l'entrada amb la seva presència sobre les taules. Símptoma dels temps que ens ha tocat viure, però a aquestes alçades poca cosa més li podem exigir.