Era primera hora de la tarda. Jo venia de dinar i anava cap a la redacció. Un noi bastant jove, amb auriculars posats, ballava de forma eufòrica per un carrer peatonal, saltant i fent voltes d'un costat a l'altre, cantant puntualment part de la lletra de la cançó que tant el feia vibrar –i que jo no vaig ser capaç d'identificar-.
Al seu voltant, la multitud que passava pel carrer se'l mirava amb aires de suficiència i fins i tot hi havia qui es reia d'ell. Suposo que els éssers humans som així. No en tenim prou suportant les nostres existències grises, buides i monòtones, que a sobre hem d'assenyalar amb el dit allò que no entenem ni volem entendre.
En tot cas, el noi no semblava gens afectat per la burla i la supèrbia alienes. Al contrari, seguia ballant al seu aire i sense pensar en el què diran. I jo que me n'alegro per ell. I a qui no li agradi, que no miri. Per tota la resta, visca les persones que saben veure-hi –i viure- més enllà de la norma. I visca la gent que balla al carrer.
All we need is music, sweet music
There'll be music everywhere
There'll be swingin', swayin' and records playing
And dancing in the street
Martha and The Vandellas. "Dancing in the Street".
Martha and The Vandellas. "Dancing in the Street".
