50 anys de "Let's Get It On"

Durant la dècada dels 60 havia estat una de les veus que havien fet ballar la Young America a ritme d'elegant soul i sofisticat rhythm & blues marca de la casa Motown. Tot just entrada la dels 70 es va postular com un dels portaveus de la comunitat afroamericana amb un àlbum, "What's Going On" (1971), que tenia la consciència social com a columna vertebral i que encara avui es pot contemplar com un document de l'estat de les coses als Estats Units –als de cinc dècades enrere, però també als d'hores d'ara-. I amb aquestes, Marvin Gaye va fer un altre cop de volant a tots els nivells i es va perfilar com una de les veus més sensuals de tots els temps.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Let's Get It On" (1973), l'àlbum on el de Washington va començar a flirtejar subtilment amb el funk alhora que va desaccelerar els tempos de les seves composicions. El resultat va ser una col·lecció de cançons que dibuixaven atmosferes íntimes i càlides, amb tots els sentits i matisos que aquests dos adjectius puguin adquirir. Un registre que s'avançava a corrents com el quiet storm. Com a mostres, "Please Stay (Once You Go Away)", "If I Should Die Tonight", "You Sure Love to Ball" o la canònica peça titular –la majoria les va compondre Gaye a quatre mans amb el productor Ed Townsend, la base instrumental la va posar la sempre oportuna banda de la casa Motown, els Funk Brothers-.

Lamont Dozier (1941-2022)

LAMONT DOZIER

(1941-2022)

Qualificar Holland-Dozier-Holland com un dels equips de compositors (i productors) més prolífics i influents de la història de la música pop –o del soul, si així ho prefereixen els puristes- no tan sols no és exagerat, sinó que en certa manera equival a fer curt. El trio format per Lamont Dozier i els germans Brian i Eddie Holland és responsable directe d'algunes de les cançons més reconegudes i recordades de la dècada dels 60 –i part de la dels 70- i, com a tal, arquitecte de ple dret del so Motown amb permís dels Funk Brothers.

Impossible triar una sola de les seves composicions –igualment absurd seria haver-ne de triar una quinzena-, tampoc tindria cap sentit posar-se a fer una llista de totes les peces amb què van segellar alguns dels seus grans èxits veus com les de les Supremes, els Four Tops, les Marvelettes, Martha and The Vandellas, Marvin Gaye, els Temptations o Mary Wells. Ha mort un dels seus tres pilars, Lamont Dozier, que abans de dedicar-se a la composició havia gravat ell mateix diversos singles tant en solitari com amb diferents projectes –durant la dècada dels 70, un cop fora de Motown i dissolta l'associació amb els Holland, va tornar a gravar discos-.

50 anys d'"All Directions" i "Flying High Together"

The Temptations, en una imatge promocional d'"All Directions".

Diuen que tot canvia. I a principis de la dècada dels 70 ni el món ni Motown eren els mateixos que havien estat deu anys abans. La disquera de Detroit havia establert a Los Angeles la seva base d'operacions i havia prescindit –després d'una disputa legal- de l'equip de compositors que pràcticament n'havia definit el so durant els seus anys fundacionals, Holland–Dozier–Holland. A canvi, el seu engranatge s'adaptava als nous temps tot abraçant el funk i els discursos compromesos que aleshores es trobaven a l'ordre del dia en l'àmbit de la música d'arrel afroamericana.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de dos àlbums que representen aquell nou període del segell, però també el final de dues etapes, les dels seus respectius autors. Parlem d'"All Directions", dels Temptations, i de "Flying High Together", d'Smokey Robinson & The Miracles. Aquest últim va ser el darrer treball que la banda va gravar amb Robinson, que es va centrar a partir d'aleshores en la seva carrera solista i en la seva tasca com a executiu de la mateixa Motown. Un treball centrat en els mitjos temps elegants que el vocalista seguiria explorant, ja en solitari, en àlbums com el canònic "A Quiet Storm" (1975).

Molt més definitiu resulta "All Directions", considerat per certes veus autoritzades com l'últim gran clàssic dels Temptations. L'àlbum de la immortal "Papa Was a Rollin' Stone", paradigma del soul psicodèlic escrit per Norman Whitfield –productor del disc-, gravat un any abans per The Undisputed Truth però segellat aquí amb caràcter definitiu –amb tot un lluïment instrumental a càrrec dels Funk Brothers-. També del desvergonyit i contundent himne antirracista "Run Charlie Run" i d'aquell cant a la natura i a l'ecologisme que és la solemne "Mother Nature". Tots dos àlbums van veure la llum el 27 de juliol de 1972.

Joe Messina (1958-2022)

JOE MESSINA
(1928-2022)

Ha mort Joe Messina, un dels guitarristes titulars dels Funk Brothers, la banda d'estudi de Motown, entre 1958 i 1972 –quan la discogràfica va marxar de Detroit i es va establir a Los Angeles-. Va participar en sessions de gravació de bona part de les estrelles del segell, destacant entre les pistes on el podem escoltar clàssics com "Dancing in the Street" de Martha and The Vandelles o "I Can't Help Myself" dels Four Tops. Abans havia tocat a la banda de la cadena televisiva ABC, cosa que l'havia portat a treballar amb figures del jazz com Charlie Parker, Stan Getz o Sonny Stitt.

50 anys de "What's Going On"

És curiós com algunes obres fonogràfiques publicades mig segle enrere segueixen adreçant l'ara i aquí amb més precisió i més determinació fins i tot que els llançaments de més rabiosa actualitat. Com a mostra "What's Going On" (1971), l'obra magna de Marvin Gaye i un dels títols més icònics del catàleg de Motown –si bé va sortir a través de la subsidiària Tamla-. També un dels àlbums més importants de la història del soul, essencial a l'hora d'entendre la naturalesa d'un gènere que tot just començava a fer-se gran quan el plàstic en qüestió va veure la llum, tal dia com avui de fa 50 anys.

"What's Going On" era un salt endavant per a Gaye en tots els sentits. A nivell sonor, trencava definitivament amb aquell so 100% Motown que durant la dècada anterior l'havia convertit en un dels noms forts de l'escuderia de Detroit, i apostava per textures més sofisticades i riques en matisos, esdevenint un dels models a seguir per la música afroamericana en anys posteriors i, en dècades posteriors, far de referència d'il·lustres deixebles com el Paul Weller solista. A nivell líric, Gaye prenia consciència en un cançoner que abordava les convulsions d'uns Estats Units immersos en la Guerra del Vietnam i on les tensions racials es trobaven a l'ordre del dia –algunes coses no han canviat gaire des d'aleshores-.

Plantejat com un disc conceptual, amb nou pistes que donaven veu a un veterà de la pròpia Guerra del Vietnam a la seva tornada als Estats Units, l'àlbum posava sobre la taula el racisme i el bel·licisme, però també la pobresa ("Inner City Blues") o fins i tot la consciència mediambiental ("Mercy Mercy Me"), una temàtica aquesta última que encara trigaria uns quants anys a trobar el seu lloc a l'agenda de la música pop. Pel que fa a la peça titular, va esdevenir per mèrits propis un dels grans himnes a la pau i als drets civils. Com a curiositat, "What's Going On" va ser el primer àlbum on la sempre ben engreixada secció instrumental formada per gegants com el baixista James Jamerson, va ser acreditada amb el nom de The Funk Brothers.

Eddie Willis (1936-2018)

EDDIE WILLIS

(1936-2018)

Eddie Willis era un d'aquells eterns secundaris sense els quals no es podrien haver escrit bona part dels capítols més brillants mai protagonitzats per algunes de les grans estrelles de la música pop. Pensin en els Temptations, en les Supremes, en les Marvelettes, en Marvin Gaye, en els Four Tops, en Martha and The Vandellas i fins i tot en un jove Stevie Wonder. En tota la inabastable i canònica producció que Motown va dur a terme a la seva seu de Detroit entre 1959, l'any de la seva fundació, i 1972, quan es va traslladar a Los Angeles -sí, el moment en què els plàstics editats per la icònica disquera van comenar a sonar d'una manera diferent a com ho havien fet fins aleshores-. Willis va ser un dels guitarristes de The Funk Brothers, la banda de la casa i com a tal un pilar fonamental del que s'acabaria anomenat so Motown. I una colla de músics sobre els quals sol dir-se que van tocar en més números 1 que els Beatles, els Beach Boys, els Rolling Stones i Elvis Presley junts. Una dada que mai m'he parat a contrastar, però d'entrada no m'atreveixo a posar en dubte.