El blues d'un país en guerra constant

Songhoy Blues.

"Som d'un país que es troba en guerra de forma gairebé constant. I aquestes guerres han mort més gent que el coronavirus a l'Àfrica. La malària mata més gent que qualsevol altra cosa". El país en qüestió és Mali, i qui parla és el vocalista i guitarrista de Songhoy Blues, Aliou Touré, en una entrevista publicada aquest mes de novembre per la revista Uncut. Més enllà de totes les línies de reflexió que es podrien derivar d'aquestes paraules –el coronavirus no deixa de ser una conseqüència d'un model social i un sistema econòmic insostenibles: la primera que ens toca de ple a Occident, però no pas la primera que fa estralls en altres en altres parts del món que tendim a oblidar-, el més sorprenent són la positivitat i l'energia que desprèn el darrer disc del combo de Timbuctu, oportunament titulat "Optimisme" (2020, Transgressive).

Blues del desert, fidel a tota una tradició però carregat d'electricitat i ganes de mirar endavant –la inicial "Badala" gairebé podria figurar en un disc dels Black Keys-, enregistrat a Brooklyn a les ordres de Matt Sweeney. I un plàstic que arriba a pocs mesos de l'enèsim cop d'estat de la convulsa història recent del país africà –governat a hores d'ara per una junta militar-. "Mali és un país jove, però també una vella civilització. Des d'aquesta perspectiva, és molt ric culturalment. Això pot donar-nos esperança, perquè formem part d'un poble que ha conviscut durant segles", conclou Touré. "Per nosaltres, l'única forma de superar una situació com aquesta és l'optimisme. Les coses aniran bé". Aquesta última afirmació pot arribar a recordar un dels lemes més populars dels primers mesos de la pandèmia. La diferència és que a Mali les crisis sistèmiques no es deuen passar a casa veient sèries i omplint les xarxes de hashtags estèrils.

Margo Price - "That's How Rumors Get Started" (2020)

Advertia Margo Price en una entrevista recent que el seu tercer disc podria descol·locar o fins i tot molestar a aquell segment (aparentment majoritari) del seu públic que fins ara l'havia contemplat com una nova candidata a resseguir els itineraris de Loretta Lynn, Emmylou Harris i companyia. Un cop escoltat "That's How Rumors Get Started" (2020), un pot entendre perfectament a què es referia però alhora entendre que no n'hi havia per tant. Que la de Nashville ha evolucionat, tal i com és llei de vida, però les seves arrels segueixen tan a la vista com el primer dia.

El més significatiu d'aquest nou treball és el fet d'haver-se allunyat del paraigües de Jack White i Third Man Records per buscar l'empenta de Loma Vista –segell amb línia directa amb els més alts departaments de la indústria del disc-, la qual cosa no vol dir que hagi renunciat a seguir essent l'ànima rebel i inconformista que ha definit una trajectòria vital i artística digna d'un biopic dels bons. D'entrada, són bones notícies que hagi comptat amb tot un Sturgill Simpson a la producció, i que a l'estudi l'hagin acompanyat valors tan segurs com Matt Sweeney (Zwan, Iggy Pop), Benmont Tench (Tom Petty and The Heatrbreakers) o Pino Palladino (The Who).

Una llista de col·laboradors il·lustres amb tants peus en la tradició nord-americana com en el rock de més alta volada, i que d'alguna manera han deixat empremta en un àlbum que apunta enlaire amb himnes de vocació massiva com un "Letting Me Down" que sona a Petty i els Heartbreakers pels quatre costats. Un plàstic que fins i tot flirteja amb el vessant més pop de la Music City ("Stone Me" i els seus aires a Dixie Chicks), però més enllà d'això segueix essent el testimoni de qui les ha vist passar de tots colors abans d'arribar fins aquí. En aquest sentit, pistes com l'elèctrica "Twinkle Twinkle" no tan sols haurien de convèncer el públic de la pròpia Price, sinó que haurien d'apel·lar també a parròquies com la de Larkin Poe.


Nota: Si bé "Tha'ts How Rumors Get Started" hauria d'haver vist la llum aquest mes de juny, la seva sortida s'ha posposat fins al 10 de juliol a causa de l'emergència sanitària.