R.I.P. Taylor Kirk

Ha mort Taylor Kirk, la veu i l'ànima de Timber Timbre, projecte de folk noir i sofisticat pop en blanc i negre que va emergir des de Toronto a finals de la primera dècada del segle present. Tenia 44 anys i, en conseqüència, moltes cançons encara per escriure i cantar. Guardo molt bon record de l'única vegada que el vaig poder veure en directe. Va ser el novembre de 2012, quan la formació aleshores vigent de Timber Timbre va telonejar i acompanyar a Micah P. Hinson a l'escenari de la sala Razzmatazz. Fa mal, que els músics que t'agraden se'n vagin abans d'hora.

Micah P. Hinson a la BBC

L'hem escoltat interpretant els seus temes amb l'acompanyament d'incomptables formacions, però en primer terme sempre s'hi han trobat ell, la seva guitarra i unes cançons que valen un imperi. Ara el podem escoltar en solitari, sense cap més reclam que el seu repertori i la seva força interpretativa, en un àlbum que recull totes les gravacions que Micah P. Hinson ha realitzat des de 2004 per a la BBC. "At the British Broadcasting Corporation", es titula el recopilatori. Un títol tan directe i transparent com les onze pistes que el conformen.

Pròxim, erràtic, únic

MICAH P. HINSON

Sala Apolo, Barcelona

3 de desembre de 2015

Arriba qualsevol aspirant a músic professional a fer el que Micah P. Hinson va fer la nit passada a l'Apolo, i li cauen tants pals que ni els veu venir. Pals de part del sector acadèmic, del propi col·lectiu de músics i d'una indústria cada dia menys disposada a tolerar segons què. Fins i tot la crítica, si s'arribés a donar el cas, es despatxaria a gust contra una carrera abocada irremisiblement al punt i final. I és que Hinson va fer ahir tot allò -o gairebé- que mai s'hauria de fer en un escenari. Es va equivocar en nombroses ocasions, va parar repetidament per a afinar o consultar el set list com qui es troba a la seva sala d'estar, va improvisar peces que probablement no havia ni assajat, va començar cançons que immediatament abandonaria perquè no les recordava -o perquè no s'hi sentia còmode-, va mostrar-se erràtic i fins i tot va respondre amb un contundent "No toco allò que em demanen que toqui; de fet aquesta la volia tocar, però com que me l'has demanat no la tocaré" a un assistent que li acabava de realitzar una petició.

No són llicències que es trobin a l'abast de qualsevol. És clar que tampoc s'hi troben arguments a favor com "Seven Horses Seen" o "Beneath the Rose". Arguments de pes, d'aquells que gairebé per si sols consoliden la trajectòria de tot músic com una de les més indiscutibles de la seva generació. I dues de les peces que el texà va lliurar al respectable amb aquella manera de fer tan seva i des de la proximitat que atorga l'únic acompanyament d'una guitarra acústica i una pedalera de batalla. Dues hores llargues van ser les que Hinson va dedicar a explorar el gruix del seu cançoner, alternant clàssics propis amb d'altres d'aliens -es va acomiadar amb la seva definitiva relectura de "This Land Is Your Land" (Woody Guthrie)-, i també amb divertides -o com a mínim entretingudes- divagacions sobre la paternitat, la teleescombraria o la nissaga Star Wars -"La propera trilogia serà una merda", va sentenciar-. Tot plegat, la radiografia atrotinada i amb filtre antifolk de com devien ser les primeres aparicions de Tom Waits a l'escenari del Troubadour.

Ànima i professionalitat

MICAH P. HINSON

BARTS, Barcelona

4 de maig de 2014

No es pot dir que Micah P. Hinson hagi tingut una existència plàcida. Addiccions diverses, tòxiques relacions sentimentals i fins i tot una estada a la presó han estat només algunes de les experiències a les quals ha sobreviscut. Experiències que el texà nascut a Tennessee ha transformat en un dels cançoners definitius del so Americana contemporani. El seu darrer disc, "The Nothing" (2014), es va concebre després d'un altre cop dur: un accident de circulació que podria haver resultat fatal. El va enregistrar a Santander amb la mateixa banda autòctona que ara l'acompanya de gira -hi figura entre d'altres Fernando Macaya (Los Deltonos, Quique González)-, rebatejada també com The Nothing. Una formació de solvència innegable a l'estudi, però que en directe semblava quedar-se enrere. Sí, el seu nivell d'execució fregava l'excel·lència, però alguna cosa no acabava d'encaixar. Com si l'estrella i els acompanyants avancessin a ritmes diferents. Ja se sap, una cosa és la professionalitat i una altra de molt diferent és l'ànima. I quan l'ànima de la festa és Hinson, no n'hi ha prou amb formalismes per seguir-li el ritme. La qual cosa es va fer més evident durant la segona part del set, amb el nord-americà tot sol a l'escenari, fent literalment allò que li donava la gana i com li donava la gana. Explorant i reinventant un fons de catàleg del qual va sobresortir amb força l'eterna "Beneath the Rose" -interpretada a duet amb la seva esposa, Ashley Bryn Gregory-. I servint al respectable una bona dosi del seu àcid sentit de l'humor. Geni i figura.

Micah P. Hinson, Timber Timbre i el públic que no calla

Micah P. Hinson amb Timber Timbre, la nit passada a Razzmatazz.

Setmanes enrere, era Richard Hawley qui cridava l'atenció a uns espectadors que semblaven haver pagat l'entrada d'un concert per anar a parlar en comptes d'escoltar música. La nit passada, Micah P. Hinson responia de manera similar davant un públic que majoritàriament semblava haver anat a la sala Razzmatazz -on es va acabar celebrant el concert a causa del tancament temporal de l'Apolo- a fer petar la xerrada. Però on Hawley va servir-se d'aquella elegància seva tan genuïnament britànica, el texà va deixar anar una bona dosi d'ironia barrejada amb la seva particular mala llet: sense perdre la serenor, però també sense miraments. I és clar, també va quedar com un senyor. "Quant valen els vostres amics?", va dir com qui no vol la cosa. "No sé quant heu pagat per l'entrada d'aquest concert, però potser els vostres amics valen més diners, ja que no pareu de parlar", va afegir sense immutar-se. I quan el toc d'atenció ja era un fet, va sentenciar-lo amb un contundent "Els meus amics no valen ni deu cèntims". Brillant.

Francament, jo crec que els meus amics no tenen preu. Però de vegades m'agrada anar als concerts tot sol. I de la mateixa manera que Hinson -i Hawley-, no puc entendre la gent que es gasta els diners en l'entrada d'un concert i es passa l'estona parlant amb el veí -com si no hi hagués bars on l'entrada és gratuïta i no molestes a qui sí que vol escoltar música-. Com tampoc entenc a aquelles persones que -potser mogudes per un inexplicable afany de protagonisme- es passen els concerts cridant bestieses tan sols per a fer-se escoltar. Hinson tampoc sembla entendre-les. Però ell soluciona ràpidament aquesta mena de problemes, per exemple, fent callar -amb un contundent "No t'haig de donar cap explicació"- una noia que no para d'interrompre'l mentre ell intenta explicar que una revista barcelonina -Rockdelux- distribueix en exclusiva l'edició en disc compacte del seu nou recopilatori de rareses.

Dues bones mostres del caràcter d'un Hinson que, darrere les seves ulleres buddyhollyanes, la seva complexió gairebé esquelètica i els seus tics passats de voltes, amaga una personalitat tan forta i sòlida com les seves cançons i aquella veu que l'acosta cada vegada més a gegants com Tom Waits o Mark Lanegan. Una gola privilegiada que sempre es presenta ben acompanyada. Ahir va repassar el seu cançoner amb el suport d'uns Junior Arts Collective que eren en realitat els components de Timber Timbre. Uns teloners de luxe que poca estona abans havien seduït el respectable -com a mínim, el que s'havia dignat a escoltar en comptes de parlar amb el veí- a base de folk-blues tan fosc i inquietant com dens i boirós, a mig camí entre la ferralla de Nick Cave i la banda sonora d'un film inexistent de David Lynch. Ja per acabar, i desafiant els límits horaris imposats per la sala, Hinson va sortir tot sol a fer un únic bis. Un "This Land Is Your Land" (Woody Guthrie) que va entonar desendollat i amb el micròfon d'esquena. I aquest cop sí, tothom va callar i escoltar.

Audio: "This Land Is Your Land" - Micah P. Hinson

Micah P. Hinson i els pares de la núvia

"Mesos després de demanar a la meva dona que es casés amb mi a l'escenari d'un concert a Londres, ens vam trobar planificant el casament sense l'ajuda dels seus pares. Com us podeu imaginar, als seus pares no els apassionava la idea que la seva preciosa filla es casés amb una calamitat com jo. És comprensible tenint en compte els meus antecedents, però ara mateix crec que jo era el candidat perfecte per a la feina. Vam decidir casar-nos en un vell i meravellós cinema de l'oest, el Paramount, inaugurat a Abilene, Texas, durant els anys vint. A l'Ashley sempre li ha encantat aquesta cançó, i al planificar què havia de sonar mentre baixés pel passadís, vam pensar en aquesta cançó i va ser perfecta. Quan la toco encara la veig baixant per aquell vell passadís, camí de convertir-se en la meva esposa, per sempre. Increïble". Micah P. Hinson parla sobre "I Keep Havin' These Dreams", un dels temes inclosos al recopilatori de rareses "Micah P. Hinson and The Junior Arts Collective" (2012). Publicat només en vinil, Rockdelux en distribueix en exclusiva l'edició en cd amb la seva revista de novembre, on també es poden llegir aquestes declaracions.





Audio: "I Keep Havin' These Dreams" - Micah P. Hinson/The Opera Circuit Orchestra