Micah P. Hinson, Timber Timbre i el públic que no calla

Micah P. Hinson amb Timber Timbre, la nit passada a Razzmatazz.

Setmanes enrere, era Richard Hawley qui cridava l'atenció a uns espectadors que semblaven haver pagat l'entrada d'un concert per anar a parlar en comptes d'escoltar música. La nit passada, Micah P. Hinson responia de manera similar davant un públic que majoritàriament semblava haver anat a la sala Razzmatazz -on es va acabar celebrant el concert a causa del tancament temporal de l'Apolo- a fer petar la xerrada. Però on Hawley va servir-se d'aquella elegància seva tan genuïnament britànica, el texà va deixar anar una bona dosi d'ironia barrejada amb la seva particular mala llet: sense perdre la serenor, però també sense miraments. I és clar, també va quedar com un senyor. "Quant valen els vostres amics?", va dir com qui no vol la cosa. "No sé quant heu pagat per l'entrada d'aquest concert, però potser els vostres amics valen més diners, ja que no pareu de parlar", va afegir sense immutar-se. I quan el toc d'atenció ja era un fet, va sentenciar-lo amb un contundent "Els meus amics no valen ni deu cèntims". Brillant.

Francament, jo crec que els meus amics no tenen preu. Però de vegades m'agrada anar als concerts tot sol. I de la mateixa manera que Hinson -i Hawley-, no puc entendre la gent que es gasta els diners en l'entrada d'un concert i es passa l'estona parlant amb el veí -com si no hi hagués bars on l'entrada és gratuïta i no molestes a qui sí que vol escoltar música-. Com tampoc entenc a aquelles persones que -potser mogudes per un inexplicable afany de protagonisme- es passen els concerts cridant bestieses tan sols per a fer-se escoltar. Hinson tampoc sembla entendre-les. Però ell soluciona ràpidament aquesta mena de problemes, per exemple, fent callar -amb un contundent "No t'haig de donar cap explicació"- una noia que no para d'interrompre'l mentre ell intenta explicar que una revista barcelonina -Rockdelux- distribueix en exclusiva l'edició en disc compacte del seu nou recopilatori de rareses.

Dues bones mostres del caràcter d'un Hinson que, darrere les seves ulleres buddyhollyanes, la seva complexió gairebé esquelètica i els seus tics passats de voltes, amaga una personalitat tan forta i sòlida com les seves cançons i aquella veu que l'acosta cada vegada més a gegants com Tom Waits o Mark Lanegan. Una gola privilegiada que sempre es presenta ben acompanyada. Ahir va repassar el seu cançoner amb el suport d'uns Junior Arts Collective que eren en realitat els components de Timber Timbre. Uns teloners de luxe que poca estona abans havien seduït el respectable -com a mínim, el que s'havia dignat a escoltar en comptes de parlar amb el veí- a base de folk-blues tan fosc i inquietant com dens i boirós, a mig camí entre la ferralla de Nick Cave i la banda sonora d'un film inexistent de David Lynch. Ja per acabar, i desafiant els límits horaris imposats per la sala, Hinson va sortir tot sol a fer un únic bis. Un "This Land Is Your Land" (Woody Guthrie) que va entonar desendollat i amb el micròfon d'esquena. I aquest cop sí, tothom va callar i escoltar.

Audio: "This Land Is Your Land" - Micah P. Hinson