50 anys d'"Aladdin Sane"

Tot el que David Bowie havia fet fins aleshores portava cap aquí. Tot el que va fer des d'aleshores partia d'aquí. Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Aladdin Sane" (1973), la tercera obra capital que el Duc Blanc va lliurar de forma consecutiva, conclusió lògica (però no pas previsible) de la línia evolutiva traçada pels ja essencials "Hunky Dory" (1971) i "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972). Si aquests dos àlbums havien consolidat el de Brixton a l'avantguarda de la revolució glam, el que ens ocupa directament encapsulava tot allò que aquest moviment aspirava a ser i alhora situava el seu autor a la casella de sortida de tot allò que se'n derivaria.

"Aladdin Sane" va ser la primera resposta de Bowie al reconeixement massiu que li havia arribat de cop i volta arran de la irrupció televisada de Ziggy Stardust a les llars del Regne Unit. Un àlbum compost a la carretera durant la conquesta d'uns Estats Units als quals el britànic sempre havia contemplat amb admiració i que per fi deixaven de resistir-se als seus encants. Una reflexió calidoscòpica sobre les bondats i les contradiccions de la fama. Un tractat de rock'n'roll urgent i corrosiu –el factor glam-, però també una col·lecció de cançons de naturalesa atrevida i amb vocació d'himnes –el visionari lliure d'etiquetes que havia passat de seguir tendències a dictar-les ell mateix-.

Produït novament per Ken Scott, el disc es va gravar a mig camí de Londres i Nova York durant la gira de presentació de Ziggy Stardust –un arc conceptual que Bowie enterraria definitivament en qüestió de mesos, per cert- amb els Spiders from Mars –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria)- reforçats pel piano polièdric de Mike Garson. Un nord-americà foguejat en l'àmbit del jazz més avançat, que va atorgar nous matisos al so de la banda. No s'entendria sense la seva mà –i sense el seu solo a priori impossible- la peça que titula l'àlbum, cinc minuts que eleven el conjunt de l'obra i arriben a connectar amb el Bowie jazzístic de "Blackstar" (2016).

És sens dubte la joia de la corona d'un repertori on predomina el rock'n'roll d'alta tensió elèctrica –el batec bodiddleyà de l'eterna "Panic in Detroit", aquell "Watch that Man" que comença apuntant als estadis però de seguida desemboca a les mateixes clavegueres on uns emergents New York Dolls reciclaven les essències stonianes amb forma de dards protopunk-. Un cançoner que alterna l'èpica crepuscular de "Time" amb el rhythm & blues genuïnament britànic d'un "The Jean Genie" que mira als Yardbirds sense dissimular, i que es despenja amb una lectura gairebé futurista de "Let's Spend the Night Together", el clàssic dels Rolling Stones. Mirar enrere per caminar sempre endavant, una cosa que a Bowie solia donar-se-li molt bé.

Sis anys sense Bowie

Bowie, a l'època en què va gravar "Toy" - Foto Getty Images.

Es commemoren avui sis anys de la mort de David Bowie –o més ben dit de David Robert Jones, perquè Bowie, la seva creació, segueix essent etern-. I la commemoració ve marcada enguany per dues notícies recents. La primera, la venda del seu catàleg a Warner per 250 milions de dòlars. La segona, la publicació d'un nou disc pòstum que suposa en realitat l'edició tardana i amb caràcter oficial de "Toy", aquell àlbum perdut que la seva parròquia més acèrrima portava ben bé dues dècades esperant –no compten les filtracions penjades a la xarxa-.

Sobre la primera notícia, poca cosa a dir. Els hereus de Bowie han venut el seu cançoner a Warner, que ha invertit una suma de diners estratosfèrica en un actiu segur –el catàleg d'un artista llegendari-, tal i com altres corporacions han fet darrerament amb els drets de les cançons d'altres gegants com Dylan o Springsteen. Les formes més salvatges del capitalisme devorant el poc romanticisme que li queda a la indústria musical, però res que no es pogués veure a venir des del dia que vam acceptar comprar a través d'entitats bancàries les entrades per assistir als concerts dels nostres artistes preferits.

I què podem dir sobre "Toy"? Doncs que probablement sigui el primer gran àlbum de 2022, tot i haver-se gravat l'any 2000. Quan Virgin es va negar a publicar-lo perquè no ho veia clar, Bowie va marxar a Columbia –i va començar a treballar en el que esdevindria el monumental "Heathen" (2002), que al seu dia va suposar una mena de retorn per la porta gran-. Una col·lecció de cançons dels primeríssims anys de la seva carrera, regravades amb la banda que l'acompanyava aleshores –Earl Slick, Gail Ann Dorsey, Mike Garson i companyia- i amb uns acabats que les presenten tan fresques avui com ho haurien fet 22 anys enrere.

Sorprèn, d'entrada, un "I Dig Everything" que no hauria desentonat al repertori de Tin Machine, també la dinàmica lectura d'un "You've Got a Habit of Leaving" que sembla fet per passar la mà per la cara de tot el rock de masses britànic post-Britpop. O un "London Boys" que guanya serenor i solemnitat amb uns arranjaments que li fan molt més que justícia. I després hi ha aquell "Can't Help Thinking About Me" que Bowie ja havia reinterpretat en directe a l'època i que substitueix l'accent barroc de la versió original per uns acabats que sintonitzen plenament amb la generació indie de principis de segle.

La gestació de "Toy" s'emmarca en un any decisiu a la carrera de Bowie. Un exercici, el 2000, durant el qual va protagonitzar una apoteòsica actuació al festival de Glastonbury amb un repertori farcit de clàssics, reconciliant-se amb un sector important del seu públic –aquell que no havia acabat d'entendre alguns dels seus moviments durant les dècades dels 80 i els 90- i, sobretot, amb ell mateix. També és la banda sonora per fi oficialitzada d'uns dies en què Bowie no era ni de bon tros la figura intocable que acabaria esdevenint durant els darrers anys de la seva vida –qui ho diria avui, que una vegada hi va haver una discogràfica capaç de negar-se a publicar un disc d'ell?-, i mirava enrere per retrobar-se ell mateix. Molt més que una curiositat.