50 anys de Ziggy Stardust

Més que l'obra definitiva de l'era glam, un dels discos capitals de la història del rock i un dels pilars de la cultura pop de tots els temps. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972), el cinquè àlbum d'estudi de David Bowie i el treball que va situar-lo a l'avantguarda de la revolució glam, a la graella de sortida del punk i tots els seus derivats, i a la mateixa alçada de tots aquells referents a qui portava gairebé una dècada provant d'emular. Si la carrera de Bowie havia estat fins aleshores una successió d'inicis en fals, Ziggy Stardust venia a confirmar la promesa d'un "Hunky Dory" (1971) publicat tan sols mig any abans, on el de Brixton havia trobat per fi la seva pròpia veu. S'havia acabat seguir tendències, a partir d'aquell moment seria ell qui les dictés.

El cert és que les cançons de Ziggy Stardust s'havien escrit pràcticament al mateix temps que les de "Hunky Dory", però Bowie va fer bé deixant-les reposar uns mesos. D'aquesta manera, el que en un principi havia de ser una col·lecció de píndoles de rock'n'roll de naturalesa subterrània i vocació massiva, va acabar seqüenciant-se com una obra conceptual que explicava una història amb principi i final –algunes lletres es van reescriure a l'últim moment-. La d'un alienígena androgin i bisexual –Ziggy, un personatge inspirat en figures com les de Vince Taylor, Iggy Pop o The Legendary Stardust Cowboy- que arribava a un planeta a punt de col·lapsar –la Terra, evidentment- per salvar-lo a ritme, sí, de rock'n'roll. A partir d'aquí, Bowie explorava conceptes com la fama –i el culte que hi ha al seu voltant-, l'excés o les sexualitats no normatives. Si tot plegat els sembla més actual que mai a aquestes alçades, pensin que el disc es va publicar mentre a Espanya encara es condemnaven els opositors al règim a mort per garrot vil.

Produït per Ken Scott –aleshores ja un aliat clau de Bowie, al costat del qual s'havia consolidat com un dels grans productors de la seva generació-, i amb els recentment rebatejats Spiders from Mars –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria)- refermant-se com una de les bandes d'acompanyament més sòlides de tots els temps, Ziggy Stardust és l'àlbum de peces com "Five Years", "Soul Love", "Moonage Daydream", "Lady Stardust", "Hang on to Yourself" o aquell gran final amb la deliciosa decadència de "Rock'n'Roll Suicide". Pistes que no tan sols funcionaven per elles mateixes al marge del conjunt, sinó que encara avui es troben entre el més notable del catàleg de Bowie –que ja és dir-.

Títols a destacar? Tots i cada un, però posats a triar-ne tres podríem començar per la mateixa "Ziggy Stardust" i la forma com pràcticament encapsula tot el rock dels 70 en un univers de fantasia –de quan la música pop convidava a cultivar la imaginació, i el rock era l'últim refugi contra tots els mals-. També el rock'n'roll corrosiu de "Suffragette City" –amb referència lírica a "A Clockwork Orange" (1971) d'Stanley Kubrick, estrenada mesos abans-. I per descomptat "Starman", una de les joies més brillants del repertori de Bowie, publicada prèviament com a single i immortalitzada poques setmanes després en una apoteòsica actuació al Top of the Pops. L'anunci de l'arribada del protagonista, amb una melodia, un ritme i uns arranjaments que eren folk, pop, psicodèlia i rock, i alhora anaven més enllà de tot això.

I després hi havia la caràtula, icònica com poques. Bowie, caracteritzat com a Ziggy Stardust, fotografiat al portal d'una pelleteria de Heddon Street. La instantània es va captar al cor de Londres –a escassos metres de Piccadilly Circus-, però la imatge evocava més aviat un carreró perdut en algun indret remot de l'extraradi de la capital britànica. El rock'n'roll entès com a sinònim de perill. I el futur Duc Blanc a punt de conquerir el món d'una vegada per totes, començant per la ciutat que l'havia vist néixer, créixer i formar-se. Si T.Rex havien definit el glam durant els dos anys anteriors, Bowie en va esdevenir per mèrits propis el màxim exponent i ambaixador a escala global. Fins al punt que l'etiqueta se li va fer petita en qüestió d'anys, a mida que el seu geni i el seu talent anessin desafiant tota mena de límits i convencions. Avui fa 50 anys va començar una nova era –i ningú ha dit que s'hagi acabat-.