'Nebraska', segons Stormy Mondays

Una vegada, fa molts anys, vaig coincidir amb Jorge Otero, líder d'Stormy Mondays, a la cua per accedir a un concert de Bruce Springsteen. Era la gira de "The Rising" (2002), un disc que a mi m'havia agradat i a ell no, i d'això vam estar parlant mentre ens anàvem aproximant cap a una de les portes d'accés al Palau Sant Jordi. Ignoro si els anys han canviat la percepció d'Otero al voltant d'aquell àlbum –a mi em segueix semblant un bon treball, si bé el temps ha demostrat que la producció de Brendan O'Brien no li fa justícia-, però estic segur que seguim d'acord en contemplar "Nebraska" (1982) com una de les obres clau no tan sols del Boss sinó del període que retraten els seus surcs.

Concebut per Springsteen en la intimitat domèstica després d'haver-se menjat literalment el món al capdavant d'una de les bandes de rock més poderoses que mai s'han enfilat a un escenari, les deu cançons del plàstic en qüestió posaven sobre la taula tota la desolació i la grisor d'uns Estats Units en plena era Reagan. Si el concepte Nebraska pot equivaler gairebé a un estat mental més enllà de les seves connotacions geogràfiques, l'autor de "Born to Run" (1975) n'havia generat una banda sonora que al seu dia va parlar d'un lloc i d'un moment molt concrets, i que a gairebé quatre dècades de la seva publicació pot arribar a oferir respostes –o com a mínim a fer companyia- davant qualsevol episodi d'incertesa individual o col·lectiva.

I potser per això, perquè l'inici de la present dècada ha estat tèrbol fins a extrems certament poc imaginables, resulta especialment oportuna la lectura integral de l'àlbum que acaben de lliurar els propis Stormy Mondays. Deu recreacions lliures però fidels als originals, més una versió de "This Hard Land" –peça enregistrada durant les sessions de "Born in the USA" (1984) que segueix la mateixa línia narrativa de la resta del conjunt- inclosa com a bonus track, on els asturians aprofiten per tornar-se a refermar com un dels grans exponents del so Americana en aquesta banda dels Pirineus.

Comencen transportant la crònica negra de la peça titular fins a coordenades gairebé espirituals. Es deixen anar del tot aplicant tota una injecció elèctrica a "Atlantic City". El rock amb accent fronterer de "Johnny 99" s'aproxima a la lectura d'aquest mateix tema realitzada per Los Lobos a "Badlands" –disc de tribut al propi "Nebraska" publicat per Sub Pop l'any 2000-. I la fragilitat amb què recreen "Highway Patrolman" directament invoca alguns dels passatges de la segona meitat de "The River" (1980), mentre un "Open All Night" en clau de rockabilly i una accelerada "Reason to Believe" ens recorden que fins i tot el pitjor dels moments pot ser més suportable amb un bon disc de rock'n'roll als altaveus i una cervesa freda a la mà.


Més informació:
Stormy Mondays  /  Pàgina web

Bruce Springsteen - "Nebraska" (1982)

No se m'acut una millor banda sonora per a l'inici del que serà una llarga ressaca. La d'aquest circ amb totes les lletres que la campanya electoral nord-americana ja havia esdevingut abans fins i tot de donar el seu tret de sortida oficial. "Nebraska" (1982), el primer disc que Bruce Springsteen va enregistrar sense The E Street Band. Deu talls gravats pel de New Jersey a casa seva, amb l'únic suport d'una guitarra acústica i un quatre pistes. Deu polaroids en blanc i negre que evoquen els paisatges desolats i deixats de la mà de déu no tan sols de Nebraska sinó de tots els anomenats Red States, feus republicans on el discurs de Donald Trump ha arrelat fins a catapultar-lo a la Casa Blanca. Deu relats en primera persona que en plena era Reagan donaven veu als grans oblidats del somni americà. Els mateixos que abans d'ahir van acudir en massa als col·legis electorals per a votar un magnat que poc o res té a veure amb tots ells, però ha sabut canalitzar les seves pors i frustracions fins al punt d'obtenir una de les victòries electorals més aclaparadores que mai s'han registrat a la terra de Mark Twain, Tennessee Williams i John Steinbeck.

Per tot això no deixa de sobtar que el propi Springsteen formés part de l'elenc d'artistes que aquestes darreres setmanes han fet públic el seu suport a Hillary Clinton. Ell, que sempre havia procurat dir les coses pel seu nom però mai involucrar-se directament en política. Ell, que al seu moment va matisar el seu suport puntual als candidats demòcrates John Kerry i Barack Obama com una mesura excepcional per a temps també excepcionals. Ell, que sempre ha donat veu als desemparats i als outsiders, s'avenia aquesta setmana a cantar "Dancing in the Dark" -peça composta durant les sessions de "Nebraska"- en l'acte final de la campanya de Clinton. La Clinton. I els Clinton. Un clan familiar que a aquestes alçades acumula als Estats Units tant poder i tanta influència com els Kennedy als seus millors temps. Una nissaga política amb ambicions que seran més o menys nobles que les de Trump, però que definitivament es troba molt lluny dels personatges, les històries i els escenaris retratats per Springsteen no tan sols a "Nebraska" sinó també al seu successor, "Born in the USA" (1984) -i en bona part dels repertoris de "Darkness on the Edge of Town" (1978) i el totèmic "The River" (1980), per no parlar de "The Ghost of Tom Joad" (1995), "Devils & Dust" (2005) o "Wrecking Ball" (2012)-.

Anys enrere, quan l'aleshores Primer Ministre britànic, David Cameron, va assenyalar "The Eton Rifles" de The Jam com una de les seves cançons preferides, el mateix Paul Weller va sortir a la defensiva i va preguntar-li al líder conservador quina era exactament la part de la lletra que no havia entès. En aquest cas, em temo, és el propi Springsteen qui no ha acabat d'entendre la realitat que les urnes han posat de manifest. Clinton, que ni de bon tros és John Kerry ni Bernie Sanders, no suposava cap solució a cap problema en concret, tan sols era el mal menor, l'alternativa amable i aparentment serena a un Trump fora de control. Clinton representava allò que quan no ens agrada anomenem el sistema. I Trump, que forma part d'aquest mateix sistema i no se n'amaga, s'ha sabut vendre millor entre aquells a qui el sistema ha deixat de banda si bé els seus mètodes i el seu discurs han estat molt més que discutibles.

Springsteen és un home de món, preocupat pel canvi climàtic i compromès amb uns ideals que Trump definitivament no representa -i Clinton probablement tampoc-. Però els personatges que habiten les seves cançons, de Johnny 99 al protagonista de "The River", són una altra cosa. Són aquells ciutadans anònims que un bon dia van poder mantenir una família a base de fer moltes hores en una fàbrica, una mina o un petit negoci d'un poble perdut del Midwest que se'n van anar en orris en nom de la globalització i d'unes polítiques mediambientals que ells mai han acabat d'entendre -probablement perquè ningú els les ha arribat a explicar-. Són els que, paradoxalment, no es poden gastar desenes de dòlars per a escoltar com Bruce Springsteen canta sobre ells en estadis on les millors localitats es troben tan sols a l'abast de yuppies com els que viuen als barris més agraciats de Manhattan. Serà Trump la solució als seus problemes? Molt probablement no, però els ha fet creure que sí. I malauradament és d'això, d'il·lusions, del que tantes vegades s'alimenta la política. Ho saben prou bé molts dels que van votar a Obama ara fa vuit anys.

Alexander Payne - "Nebraska" (2013)

Els Estats Units són un lloc fascinant. No parlo de Nova York, Las Vegas o les platges paradisíaques de Califòrnia -indrets que també tenen el seu encant, sense cap mena de dubte-. Parlo del Midwest. De les carreteres que no s'acaben mai. Dels poblets i les grans extensions gairebé desèrtiques. Del bressol del rock'n'roll i de racons remots i perduts. De Nebraska. L'estat que el 1982 va donar títol a un dels discos definitius de Bruce Springsteen. El mateix estat amb què Alexander Payne -"Entre copas" (2004), "Los descendientes" (2011)- va titular l'any passat la seva darrera pel·lícula.

En certa manera, el film de Payne és al cinema contemporani el mateix que l'àlbum d'Springsteen va suposar per al mainstream musical de principis dels 80. En un mercat dominat per les superproduccions embafadores i marcat per la naixent indústria del videoclip, el Boss va enregistrar a casa seva deu cartutxos de baixíssima fidelitat. Deu postals en blanc i negre de l'Amèrica de Reagan. Deu històries de criminals, perdedors i l'altra cara del tan publicitat somni americà. Payne ha fet el mateix. Quan la gran indústria cinematogràfica aposta per la nostàlgia més insulsa i els arsenals injustificats d'efectes especials, ell es dedica a explicar històries (de les de debò). I a rodar-les en blanc i negre. Com el disc d'Springsteen. Com els personatges que desfilen també per la Nebraska de Payne.

El protagonista del film és un ancià (Bruce Dern) disposat a viatjar de Montana a l'estat titular per cobrar un premi de loteria. Que el suposat premi és en realitat una estafa es fa evident des del principi, però això no impedeix al fill del protagonista (Will Forte) sentir compassió pel seu pare i deixar, al capdavall, que un ancià a les últimes pugui viure un somni que el fa feliç. Junts emprendran un viatge que els servirà per a reprendre una relació trencada des de fa massa temps, però també per a transportar l'espectador a través d'aquests Estats Units tan fascinants. Fotografia de luxe (el blanc i negre hi ajuda) per a retratar l'Amèrica de les carreteres secundàries, les granges abandonades i els motels de carretera.

I els poblets. Amb les seves gents senzilles i, de vegades, gens sofisticades -impagable el duet que formen els nebots del protagonista-. Amb les seves històries passades que mai acaben d'esvair-se. Amb els comptes pendents que alguns volen i d'altres no poden oblidar. Amb aquelles vies de tren que semblen no anar enlloc però poden portar a tot arreu. Amb uns bars on el temps sembla haver-se aturat fa moltes dècades i on l'esperit d'Elvis Presley reviu cada vegada que un client canta "In the Ghetto" al karaoke -encara que la destrossi-. Poblets on el temps avança a poc a poc. On la gent va perdre fa molt de temps la possibilitat de somiar, però no la capacitat de tenir esperança. Nebraska. Els Estats Units en blanc i negre. Una obra mestra.