Hugh Friel (1952-2023)

HUGH FRIEL
(1952-2023)

Exponents de la New Wave, el post-punk i el power pop a la Dublín de finals dels 70 i principis dels 80, The Atrix van ser contemporanis de bandes sovint més recordades com els Radiators o els Virgin Prunes. Entre 1978 i 1986 van facturar senzills com "Treasure on the Wasteland" (1980) o "Procession" (1981). Ha mort el seu bateria, Hugh Friel, a l'edat de 71 anys.

Mars Williams (1955-2023)

MARS WILLIAMS

(1955-2023)

De la mateixa manera que Steve Mackay quan s'havia incorporat als Stooges, Mars Williams va revelar el nexe entre les formes més lliures i avançades del jazz, i les manifestacions més subversives del punk i els seus derivats. Format en l'àmbit jazzístic, el saxofonista nord-americà va militar a l'òrbita New Wave des de les files de The Waitresses. Un cop dissolt el grup d'Ohio el 1983, va fer el salt a l'escena post-punk britànica tot ingressant als Psychedelic Furs, banda amb la qual sol associar-se més sovint el seu nom. Paral·lelament va formar part també del combo de free jazz NRG Ensemble, i durant la dècada dels 90 va ser un dels fundadors del grup d'acid jazz Liquid Soul. També va tocar amb el recentment traspassat Peter Brötzmann. Ha mort a l'edat de 68 anys.

Seymour Stein (1942-2023)

SEYMOUR STEIN
(1942-2023)

Saben vostès què tenen en comú bandes i solistes com Ramones, Talking Heads, Madonna, Replacements o Pretenders? Doncs que les seves carreres discogràfiques, o bé van començar a Sire Records, o bé van alçar definitivament el vol des del moment en què van fitxar per la disquera que Seymour Stein havia fundat el 1966 juntament amb Richard Gottehrer –en un principi, per distribuir als Estats Units la música d'exponents de la contracultura britànica com Tomorrow o The Deviants; més tard van fitxar també als Flamin' Groovies, entre d'altres-. Després de jugar un paper clau en la difusió del punk i la New Wave entre finals dels 70 i principis dels 80 –es diu que aquesta última etiqueta la va mig inventar el mateix Stein com a alternativa al terme punk, que li semblava pejoratiu-, el segell va ser absorbit durant la dècada dels 90 per Warner Records, corporació de la qual Stein va arribar a ser vicepresident. Ha mort a l'edat de 80 anys.

Jet Black (1938-2022)

JET BLACK
(1938-2022)

Un parell de dades. La primera, Jet Black tenia 36 anys quan va formar els Stranglers el 1974 juntament amb Jean-Jacques Burnel i Hugh Cornwell –que eren una dècada més joves-. En altres paraules, tant ell com la seva banda es consideraven massa vells per l'escena punk on la indústria va provar de fer-los encaixar amb calçador. Ho van pagar car –molts punks no els van acceptar mai-, però la història els va acabar donant la raó –més enllà d'haver signat un bon grapat de peces memorables, es poden comptar com l'esglaó que avança per l'esquerra la generació de l'imperdible i fa de pont entre l'efervescència del pub rock i el salt endavant de la New Wave i l'era post-punk-.

La segona dada. Black, de nom civil Brian John Duffy, havia estat un home de negocis força exitós –allò que avui s'anomenaria un emprenedor- abans de dedicar-se professionalment a la música. Que amb pràcticament quatre dècades vitals a l'esquena deixés enrere tot aquell bagatge i esdevingués una estrella del rock, desafiava tota mena d'esquemes i trencava moltes més normes i convencions que bona part dels seus contemporanis. En volen més? Doncs apuntin aquesta: per generació i per (de)formació, Black era un bateria de jazz –escoltin com marcava el ritme i el tempo a la celebrada "Golden Brown", i després parin atenció a com tocava Joe Morello al "Take Five" del Dave Brubeck Quartet- a la base rítmica d'un grup punk.

Ha mort Jet Black, un dels membres fundadors d'una banda que sempre va anar pel seu compte, navegant sense por per territori de ningú i sobreposant-se a modes i etiquetes. Títols com "No More Heroes" ho tenien tot per ser himnes punk, i a la seva manera ho van ser però també van anar molt més enllà. Va romandre a bord del grup fins a l'any 2007, quan la salut el va obligar a abaixar el ritme, però va seguir participant en tasques promocionals i fins i tot va girar ocasionalment amb la banda tot signant autògrafs als seguidors que li demanaven, malgrat no estar en condicions d'enfilar-se cada nit a l'escenari. El 2018 es va retirar definitivament. Ha mort aquesta setmana a casa seva, a Gal·les, a l'edat de 84 anys.

40 anys del debut de Devo

Si la ciutat d'Akron, a l'estat nord-americà d'Ohio, es va caracteritzar durant la dècada dels 70 per aportar algunes de les bandes més atrevides, avançades i inclassificables de l'etapa fundacional del punk i els seus derivats més immediats, Devo en va ser un dels exemples més clars i definitius. Una formació que deconstruïa les essències més primitives i urgents del rock'n'roll per a facturar un discurs nou i mai igualat que es pot considerar pioner tant del post-punk com de la New Wave. Com a mostres, talls com "Mongoloid", "Uncontrollable Urge", "Jocko Homo" o la seva terminal lectura del "Satisfaction" dels Rolling Stones. Estaven tots inclosos al seu disc de debut, un "Are We Not Men? We Are Devo!" (1978) enregistrat a l'estudi de Conny Plank a Colònia i produït per tot un Brian Eno amb assistència del mateix David Bowie. Va veure la llum tal dia com avui de fa 40 anys.

El manifest de Tony Parsons

Ramones.

"Quan observes Elizabeth Taylor i la princesa Margaret en un concert dels Who o dels Stones, bevent champagne al backstage amb els teus ídols, i tu has fet cua durant sis hores per una entrada caríssima i els vigilants de l'estadi et tracten com si fossis escòria i a la teva noia li trenquen el cap amb una ampolla i l'aristocràcia del rock es va bevent el teu sou damunt d'un núvol, només pots fer una cosa. No importa l'edat que tinguis, només pots fer una cosa: vomitar".

"En realitat, el terme punk rock és tan sols la manera com els periodistes més ganduls han anomenat una genuïna nova onada ('new wave' en el text original). Al capdavall, què té a veure Patti Smith -que suma influències tan diverses com Burroughs, la Velvet, Dylan, els Stones o el fet de masturbar-se amb els Grans Èxits d'Arthur Rimbaud- amb rockers directes i nihilistes com Joey Ramone, Dee Dee Ramone, Tommy Ramone i Johnny Ramone? Què tenen en comú "Birdland" i "Now I Wanna Sniff Some Glue"? Res de res. A mi m'agraden tots dos, però presuposar que són el mateix, anomenar-ho punk rock i afegir-hi totes les bandes de new wave que estan sorgint aquí (pel Regne Unit) són collonades".

Dos fragments d'un dels primers articles d'opinió mai escrits sobre el punk i la New Wave, signat per un jove Tony Parsons, publicat el 2 d'octubre de 1976 per NME i recentment recuperat per Uncut en una edició de The Ultimate Music Guide dedicada als Sex Pistols. Doncs no, Patti Smith, Ramones i els propis Pistols no eren ben bé el mateix, però tenien més coses en comú entre ells que amb moltes de les bandes punk que porten dècades invocant l'esperit del 77 en va. I això ens torna a les declaracions de Lenny Kaye i la pròpia Smith a les quals em vaig referir dies enrere des d'aquest blog. Al capdavall, la clau es troba en ser un mateix.