50 anys d'"Stranded"

Aquest mes de novembre –la data exacta no està del tot clara- es commemoren 50 anys de la publicació d'"Stranded". El tercer àlbum de Roxy Music, i el segon que va lliurar la banda britànica durant l'any 1973 –va sortir set mesos després del seu predecessor, "Music for Pleasure"-. També el primer treball del combo amb el teclista Eddie Jobson i el baixista John Gustafson, que venien a substituir a Brian Eno i John Porter respectivament –seguien completant la formació Bryan Ferry (veu, teclats), Andy Mackay (vents), Phil Manzanera (guitarra) i Paul Thompson (bateria); la producció tornava a anar a càrrec de Chris Thomas-.

El disc seguia bevent de corrents com el glam o el rock progressiu, per donar peu a un discurs propi que admetia poques comparacions al seu dia i que encara avui es pot contemplar com a únic en la seva espècie –més enllà d'haver estat precursor de registres com els del post-punk o la New Wave-. L'àlbum de la vitalista "Street Life", un cant a les bondats de la vida a la gran ciutat –de quan allò que avui anomenaríem progrés semblava augurar un futur que finalment no es va materialitzar mai-, també de la sofisticada balada "Just Like You" i del rhythm & blues terminal d'un "Amazona" on ja ressonaven les essències dels futurs Television. A la caràtula hi surt la Playmate Marilyn Cole fotografiada per Karl Stoecker.

50 anys de "For Your Pleasure"

El mateix dia que King Crimson trencaven barreres i obrien nous camins amb "Larks' Tongues in Aspic" (1973), una altra banda britànica que tot just acabava d'iniciar el seu ascens dibuixava també algunes de les coordenades per les quals transitarien el rock i el pop en anys (i dècades) posteriors. Es commemora avui mig segle de la publicació de "For Your Pleasure" (1973), el segon àlbum de Roxy Music i l'últim que van gravar amb Brian Eno –qui s'encarregava dels sintetitzadors; la formació la completaven Bryan Ferry (veu, teclats), Andy Mackay (vents), Phil Manzanera (guitarra), Paul Thompson (bateria) i John Porter (baix)-.

Un plàstic que, com el seu predecessor –"Roxy Music" (1972)-, s'emmirallava en les avantguardes progressives –"Do the Strand", els nou hipnòtics minuts d'un "The Bogus Man" que semblava predir la mètrica del "No One Knows" de Queens Of The Stone Age- i en la més alta sofisticació glam –"Editions of You", "Grey Lagoons"- per apuntalar una mica més les bases d'allò que en qüestió d'anys s'anomenaria (post-)punk. Producció de Chris Thomas, i un repertori que segueix sonant avui tan fresc com cinc dècades enrere. A l'altre costat de l'Atlàntic, els futurs components de bandes com Devo o Talking Heads devien parar bé l'orella.

Mig segle de "Roxy Music"

El post-punk, gairebé cinc anys abans de l'esclat del punk. El mateix dia que David Bowie posava els fonaments del pop i el rock de les dècades posteriors amb la publicació de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972), arribava a la galàxia glam una nova revelació que ben aviat –i com el mateix Bowie- faria petita tota etiqueta possible i esdevindria per mèrits propis un altre nom essencial de la música del segle XX –i més enllà-. Sí, també es commemoren avui 50 anys de l'edició de l'àlbum de debut homònim dels igualment britànics Roxy Music.

Elegància, sensualitat i sofisticació. Un repertori que es feia seu el present per avançar-se al futur –aquí hi tenim "Re-Make/Re-Model", frenètic exercici (post-)punk que anticipava discursos com el de Talking Heads, o els aires (post-)progressius de "Ladytron"; a l'edició nord-americana de l'àlbum es va incloure la celebrada i velvetiana "Virginia Plain", que al Regne Unit va sortir com a single el mes d'agost d'aquell mateix 1972-. Producció de Peter Sinfield (King Crimson) i una formació literalment irrepetible: Bryan Ferry (veu, teclats), Brian Eno (sintetitzadors), Andy Mackay (vents), Phil Manzanera (guitarra), Paul Thompson (bateria) i Graham Simpson (baix).

Nick Cave a Israel

Nick Cave.

La llibertat d'expressió pot arribar a esdevenir un concepte com a mínim curiós. Gairebé tothom s'hi manifesta inequívocament a favor, però alguns semblen no acabar-s'ho de creure quan d'altres expressen opinions o punts de vista que discrepen dels seus. És el que li ha passat a Nick Cave, qui recentment ha pres la decisió d'actuar a Israel i d'aquesta manera saltar-se el boicot que promouen altres artistes com Roger Waters o Brian Eno. Va ser precisament aquest últim qui va criticar públicament l'acció de l'australià, que aquesta mateixa setmana ha respost a Eno també de forma pública i explicant per què ha considerat oportú actuar a Israel, per què no podem jutjar la totalitat de la població israeliana a partir de les accions del seu govern i per què considera que el boicot no és la millor forma d'afrontar el conflicte amb els palestins.

Independentment de la postura que un pugui mantenir sobre aquest tema -i a mi em sembla perfectament compatible condemnar i denunciar la violència envers el poble palestí, amb el reconeixement del dret de qualsevol artista a mostrar el seu art on li sembli més oportú-, crec que tots plegats hauríem de reflexionar al voltant d'aquesta qüestió que el mateix Cave planteja a la seva resposta: "Fins a quin punt ens hem desviat del paper transformador de la música quan acabem utilitzant-la com a arma per castigar els ciutadans israelians per les accions del seu govern? Què fa que determinats músics considerin èticament correcte utilitzar mitjans com la coerció i la intimidació, amb forma de cartes 'obertes', sobre altres companys músics que no estan d'acord amb els seus punts de vista?". Poden llegir el text sencer al portal The Red Hand Files, administrat pel propi Cave.

40 anys del debut de Devo

Si la ciutat d'Akron, a l'estat nord-americà d'Ohio, es va caracteritzar durant la dècada dels 70 per aportar algunes de les bandes més atrevides, avançades i inclassificables de l'etapa fundacional del punk i els seus derivats més immediats, Devo en va ser un dels exemples més clars i definitius. Una formació que deconstruïa les essències més primitives i urgents del rock'n'roll per a facturar un discurs nou i mai igualat que es pot considerar pioner tant del post-punk com de la New Wave. Com a mostres, talls com "Mongoloid", "Uncontrollable Urge", "Jocko Homo" o la seva terminal lectura del "Satisfaction" dels Rolling Stones. Estaven tots inclosos al seu disc de debut, un "Are We Not Men? We Are Devo!" (1978) enregistrat a l'estudi de Conny Plank a Colònia i produït per tot un Brian Eno amb assistència del mateix David Bowie. Va veure la llum tal dia com avui de fa 40 anys.

40 anys de "Heroes"

"There's Old Wave. There's New Wave. And there's David Bowie". Poques vegades un eslògan publicitari ha estat tan encertat com el que RCA va utilitzar per a promocionar "Heroes" (1977), el dotzè àlbum d'estudi de Bowie i el segon del que s'acabaria anomenant Trilogia de Berlín. Un àlbum que efectivament situava el Duc Blanc en un món a part, a anys llum de la majoria dels seus contemporanis i definitivament per davant de gèneres i etiquetes com el punk o la New Wave.

"Heroes" era kraut deconstruït, rock avantguardista, experimentació sonora aplicada a la pista de ball, post-punk abans fins i tot que s'hagués pogut superar el punk. Un plàstic que veia la llum en plena ressaca de l'estiu en què Londres s'havia omplert d'imperdibles i el món sencer havia plorat la mort d'Elvis Presley. Un artefacte que s'editava dues setmanes abans que el tòtem per excel·lència de l'era punk -"Never Mind the Bollocks" dels Sex Pistols-, trencant esquemes, avançant-se al seu moment i establint alguns dels patrons que definirien la música de les dècades posteriors.

Enregistrat per Bowie durant el seu autoimposat exili alemany, "Heroes" va ser l'únic treball de la citada trilogia que es va gestar totalment a Berlín i més concretament als emblemàtics estudis Hansa, a tocar del Mur amb tot el que això implicava aleshores. Dues cares, una dedicada al format cançó on destacava la peça titular i l'altra composta de material instrumental de naturalesa ambient, gestades amb el suport d'aliats clau com Brian Eno, Robert Fripp o Tony Visconti. Un dels cims creatius del Duc Blanc, i una de les obres més influents del seu temps. Va veure la llum tal dia com avui de fa quatre dècades.