Discos que demanen el seu temps

Metallica han publicat un àlbum de 77 minuts, tot un atreviment en ple 2023.

L'àlbum va ser aquell format discogràfic que durant les dècades dels 50, 60 i 70 del segle passat va contribuir a eixamplar els horitzons de la creació musical. La seva llarga durada atorgava als músics i compositors una perspectiva i una llibertat a l'hora de crear que no cabien en el temps més limitat d'un disc senzill. Aquest fet va acompanyar el sorgiment de gèneres com el free jazz, el rock progressiu o múltiples variants d'allò que anomenem electrònica. Estils que no en tenien prou amb els tres o quatre minuts que podia durar la reproducció d'una cara d'un single, i que van aprofitar les possibilitats del format elapé.

Però l'àlbum també és el format discogràfic que més ha patit les dinàmiques pròpies d'un temps, el present, on predominen la immediatesa, les escoltes ràpides i la saturació. Si no entra a la primera, cal passar a una altra cosa amb un simple clic. Si l'algoritme detecta que la pista de torn no hi va de cara durant els primers deu segons, la penalitza. I si un disc dura més del que dicten determinats estàndards, es fa llarg, costa de digerir o directament avorreix. Ja se sap. Qui necessita invertir el seu temps en àlbums dobles quan arriba tard a dues dotzenes d'estímuls de durada efímera amb què se'ns bombardeja diàriament? Malauradament, així són les coses.

Afortunadament hi ha qui segueix disposat a abraçar aquelles obres que requereixen un mínim d'atenció, també artistes que segueixen sense tallar-se ni un pèl a l'hora d'expressar-se. És el cas, per exemple, de Madness i de Metallica. Dues bandes d'estils tan distants com les seves procedències geogràfiques, malgrat ser contemporànies i compartir la condició de massives, també el gust pels discos que demanen el seu temps. Els anglesos i els californians han publicat nous treballs aquest 2023, i ho han fet després de llargs silencis discogràfics –uns i altres portaven des de 2016 sense publicar material nou-. En tots dos casos podem afirmar que ens trobem davant d'obres notables, si bé ja hi ha hagut veus que n'han qüestionat les durades presumptament excessives. Signe dels temps, però elles s'ho perden.

Madness han lliurat "Theatre of the Absurd Presents C'est la Vie", un àlbum que dura el que dura –56 minuts-, amb una vintena de pistes que formen un arc conceptual. Estètica de music hall, cançons que són mostres d'orfebreria de pop genuïnament britànic –encara amanit amb aquelles essències jamaicanes marca de la casa- i una mirada àcida al món contemporani –"Lockdown and Frack Off" explora la bogeria dels temps pandèmics, "In My Street" podria ser perfectament la seqüela d'"Our House" al cap de quatre dècades-. Més a prop del canònic "The Liberty of Norton Folgate" (2009) que no pas de "Can't Touch Us Now" (2016), el temps dirà si és o no un clàssic però referma la vigència de Suggs i companyia.

Els de la Bay Area han anat encara més enllà amb un "72 Seasons" que sobrepassa els 77 minuts –si bé no té un arc conceptual tan definit com el dels londinencs-. Una dotzena de peces amb una durada mitjana que ronda els sis minuts i on no hi sobra –ni hi falta- absolutament res. Si "Hardwired... To Self Destruct" (2016) ja apuntava sense reserves als Metallica més genuïns, el seu successor acaba d'afinar la punteria i remata la jugada. El seu millor àlbum des de l'època clàssica? L'afirmació ha esdevingut tòpica, però podria ser ben certa quan pistes de la mida "Lux Æterna", "Shadows Follow", "Screaming Suicide" o el gran final d'"Inamorata" contenen tots els ingredients que van portar els seus autors de l'avantguarda thrash a l'Olimp del metal i del rock de tots els temps. I a sobre segueixen sonant més frescos que qualsevol dels seus deixebles.

Shane MacGowan (1957-2023)

SHANE MACGOWAN

(1957-2023)

Només vaig arribar a veure els Pogues en directe en dues ocasions, totes dues a Londres. La primera va ser a Victoria Park dins d'un festival promogut per Madness. La segona, de la qual guardo un record molt més especial, va ser el 21 de desembre de 2010 a l'entorn bastant més agraït del Brixton Academy. Havia de ser l'últim concert de l'última gira nadalenca de la banda de Shane MacGowan. No ho va ser, perquè la gran demanda d'entrades va motivar els promotors a programar més dates a la mateixa sala, i el grup a seguir fent gires com aquella cada Nadal fins que van acabar d'implosionar definitivament al cap d'uns anys.

D'aquella nit recordo moltes coses. D'entrada, una banda en estat de gràcia i un repertori simplement incontestable. I el gran final amb aquell "Fairytale of New York" incapaç de deslluir ni que haguessin de treure una impersonator de Kirsty MacColl a ballar un vals amb MacGowan a l'escenari. També recordo, és clar, els hooligans de l'East End que cantaven "A Pair of Brown Eyes", "Dirty Old Town" i "Thousands Are Sailing" com si fossin irlandesos –o com si la cervesa jamaicana que servien a la barra obrés miracles-.

Però sobretot recordo l'apoteòsic inici al ritme d'una frenètica "Streams of Whiskey". La banda tocant a tota hòstia. MacGowan dret al centre de l'escenari, agafant el peu de micro com qui tot just acaba de pair una ressaca i sense haver tingut temps encara de cantar una sola nota. El got ple de cervesa que va sortir projectat des del públic i va passar volant pel costat del seu cap sense que ell s'immutés el més mínim. I com tot seguit es va posar a cantar la peça en qüestió amb l'actitud de qui s'hi juga alguna cosa important.

Recordo també que aquella setmana va caure una nevada de proporcions bíbliques que va obligar a tancar tots els aeroports del voltant de Londres, que jo havia d'agafar un avió el matí del 24 de desembre per passar la nit de Nadal a casa i que, al moment d'assistir al concert dels Pogues, encara no sabia com nassos m'ho faria per sortir del Regne Unit –ni m'importava el més mínim, tenint en compte que era a punt de veure un dels meus grups preferits en una de les millors sales de concerts del món-.

El que sí que vaig aconseguir va ser agafar un tren fins a Brighton l'endemà al matí. Estar sol a Brighton en ple mes de desembre és una experiència que val la pena viure al menys un cop a la vida. No hi ha turistes, i al front marítim s'hi dibuixa un paisatge gairebé distòpic. Bé, el cas és que durant la meva segona nit a Brighton vaig acabar bevent whiskey amb uns desconeguts en un forat de mala mort que avui seria incapaç de trobar, i que a l'hora de tancar el disc jockey ens va fotre fora tot fent sonar "Fairytale of New York". L'endemà al matí va sortir el sol, com si es tractés d'un miracle, i jo vaig poder agafar un vol de tornada a casa des de Gatwick. 

Ha mort Shane MacGowan. L'ànima dels Pogues i un dels personatges més entranyables i refotudament autèntics de la música de les passades quatre dècades i mitja. Des de fa uns anys acostumo a escoltar els seus discos de forma bastant obsessiva durant dues èpoques molt concretes de l'any. La temporada de St. Patrick's Day i la temporada de Nadal que tot just és a punt de començar. I puc donar fe que serà estrany, durant les properes setmanes, punxar "Fairytale of New York" i fer-se a la idea, ara sí, que mai més podrem tornar a veure Shane MacGowan en un escenari.

I'm not singing for the future

I'm not dreaming of the past

I'm not talking of the first times

I never think about the last

Whiskey irlandès de bona marca i una samarreta comprada a Brixton.

Derek Hussey (1957-2022)

DEREK HUSSEY

(1957-2022)

Era un repte que pocs s'haurien atrevit a assumir, menys encara arribat a superar amb èxit. Calçar-se les botes d'Ian Dury al capdavant dels Blockheads després de la mort del genial vocalista el març de l'any 2000. Derek Hussey no tan sols va assumir el repte, sinó que se'n va sortir prou bé. Bon amic del mateix Dury, no només va ajudar a mantenir viva la flama del grup sinó que també va ser garantia de continuïtat esdevenint-ne el principal lletrista. Vaig tenir ocasió de veure'ls en directe a Londres l'estiu de 2008 en el marc del Madstock –el festival organitzat per Madness-, i van estar de fàbula. Hussey ha mort a l'edat de 64 anys.

Rock alternatiu al súper

Pixies.

Diuen que t'has fet gran quan els teus futbolistes i músics de capçalera són més joves que tu. Tenint en compte que no m'agrada el futbol i que bona part dels meus músics de capçalera estan morts, potser m'hauria de guiar per altres baròmetres. Com per exemple els llocs on acabes escoltant algunes d'aquelles cançons que t'han acompanyat com a mínim durant mitja vida. El cas és que ahir vaig anar al súper a comprar el sopar i van sonar dos clàssics de Pixies i Madness. "Here Comes Your Man" i "Our House", així, l'un darrere l'altre.

Aleshores em vaig adonar que no fa pas tant que aquestes mateixes cançons solia escoltar-les a les catacumbes de la plaça Reial mentre esperava que sortís el sol. D'acord, fer-se gran és més una qüestió mental que una altra cosa. Però qui ens hauria dit a tota aquella generació que l'any 2004 vam assistir al Primavera Sound al concert d'uns Pixies acabats de reformar com si es tractés de la resurrecció del Messies, que un dia acabaríem escoltant un dels himnes d'allò que solíem anomenar rock alternatiu en un entorn tan poc probable com la secció de fruites i verdures d'un supermercat.

The Heavy Heavy Monster Sound!

Bon dia dels Sants Innocents a tothom.

Madness - "Can't Touch Us Now" (2016)

Els precedents més immediats no convidaven precisament a l'optimisme de cara al dotzè disc d'estudi de Madness. El seu predecessor, "Oui Oui Si Si Ja Ja Da Da" (2012), era correcte a un nivell formal però distava moltíssim de les cotes d'excel·lència del ja clàssic "The Liberty of Norton Folgate" (2009), ara per ara l'obra més definitiva de la segona etapa de la banda. Que un pilar fundacional del grup com és Chas Smash abandonés la nau ara fa dos anys per a començar una carrera en solitari, tampoc augurava cap bona nova per a Suggs, Mike Barson, Lee Thompson i companyia. I si a tot plegat hi afegim una caràtula que sembla un cartell publicitari de Beefeater, francament feia una mica de por acostar-se a "Can't Touch Us Now" (2016).

Un cop realitzada l'aproximació, però, l'àlbum es destapa com un treball notable. Un disc menor en comparació amb "The Liberty..." però molt més centrat i aconseguit que "Oui Oui...". Setze cançons (setze!) que recuperen el terreny perdut i enllacen amb l'elegància als quatre vents, el potencial melòdic i la tensió malencònica marques de la casa. Setze talls on la banda destapa ja sense reserves la seva vessant més madura sense acabar de renunciar a aquella desenfadada espurna juvenil tan seva, la que des dels dies de "One Step Beyond" (1979) ha marcat la diferència entre ells i la resta dels seus contemporanis. Setze píndoles on el pop etern de la peça titular alterna amb el soul trencapistes del single "Mr. Apples", i les essències jamaicanes de "Given the Opportunity" amb els aires cabareters d'un "Whistle in the Dark" que no hauria desentonat a "The Liberty...". Sense renovar ni alterar el cànon de Madness, "Can't Touch Us Now" és tota una prova de vida d'una institució que es manté ferma davant l'adversitat.

El disc de divorci de Chas Smash

És possible que no els digui res el nom de Cathal Smyth, però la gran majoria de vostès l'han escoltat abans, els ho asseguro. Potser els serveixi com a pista Chas Smash, pseudònim sota el qual ha esdevingut gairebé l'ànima de Madness -seu és aquell eufòric "Hey you! Don't watch that, watch this, this is the heavy heavy monster sound!" que enceta "One Step Beyond"-. El cas és que acaba de debutar en solitari amb un d'aquells treballs que trenquen esquemes. I és que "A Comfortable Man" (2015), signat amb el seu propi nom, es troba musicalment a les antípodes de l'ska-pop dels Nutty Boys i s'endinsa en terrenys molt més introspectius. Pianos malencònics ("You're not Alone"), pop de ressaca ("Shabat She Comes"), folk terminal ("Goodbye Planet Earth") i fins i tot alguna incursió en el so Americana ("Do You Believe in Love?"), tot plegat per a donar forma a un disc de divorci amb títols tan inequívocs com "Are the Children Happy?". L'altra cara d'un artista majúscul que mai abans havia sonat tan proper.

Esclata la bombolla

Madness.

Madness. Una institució, es miri com es miri. Tres dècades d'història, hits que han esdevingut himnes, una indiscutible condició de clàssics i una prolífica etapa de maduresa que ha donat fruits més que reivindicables. Mods, rockers, punks, skinheads i melòmans en general segueixen adorant-los com el primer dia. I a la vegada són convidats a tocar al Buckingham Palace i als Jocs Olímpics de Londres. Ah, i no en tinguin cap dubte: sense ells no existirien The Pepper Pots, Els Pets ni Blur, per citar només tres exemples. Poca broma, doncs, amb Madness. Si hem de fer broma d'alguna cosa, en tot cas, fem-la d'aquest país nostre. Un país que la banda britànica només ha visitat durant els darrers anys en el marc de macrofestivals. Un país on hi va haver bofetades per veure un documental sobre els londinencs quan es projectava en un conegut certamen de documentals musicals -ja se sap, hi ha llocs on cal ser-hi perquè toca-, però on en canvi resulta impossible reunir prou gent en una sala perquè a un promotor li surti a compte portar-los. Aquesta setmana ha tornat a quedar clar.

Suggs, Chas Smash i companyia havien d'actuar aquesta nit a Montcada i Reixac i en el marc del festival Jiwapop -sí, novament un festival-. D'acord, el cartell no era precisament el d'un Primavera Sound, però el preu era prou assequible: amb el que costava una entrada de dia s'amortitzava el simple fet de veure i escoltar Madness en directe -vaja, que més d'un s'ho hauria pogut plantejar com un concert dels londinencs per un preu més que raonable-. Però ni així. No s'han venut prou entrades i -lògicament- l'organització del festival ha hagut de suspendre tots els concerts. La notícia ha caigut com una galleda d'aigua freda a qui tenia ganes de viure l'experiència Madness sense necessitat de desplaçar-se a cap capital europea. Però sobretot ha tornat a evidenciar la situació real del nostre país pel que fa al circuit de música en directe. Potser acumulem tants festivals com el Regne Unit, però el circuit real, el de la resta de l'any -aquell on es va a escoltar música i no a lluir polseres-, no té res a veure amb el britànic. I tot plegat respon a la manca de públic i al desinterès generalitzat per tot allò que no s'ofereixi ben mastegat.

Que això dels festivals és a casa nostra una bombolla com ho va ser al seu moment la construcció es va evidenciar en ple estiu de 2008, quan el desaparegut Summercase -se'n recorden?- va declarar la guerra al Primavera i al FIB i va acabar marxant de la mateixa manera que havia arribat: com un bolet. Sembla que no en vam aprendre, i malgrat tot segueixen sorgint iniciatives a tort i a dret. Lloables totes elles, sí, però malauradament també excessives en un mercat com el nostre. Una bombolla que, novament, pot esclatar de la nit al dia. Jiwapop n'ha estat un primer avís. Potser perquè el cartell musical era poc sòlid. Potser perquè tenia lloc en un indret fins ara verge en aquesta mena de propostes. O potser perquè era un festival definitivament adreçat al públic autòcton i on pràcticament no hi tenia cabuda el guiri -com a molt, algun despistat que s'haurà quedat amb un pam de nas i una reserva d'hotel a la mà-. Perquè aquesta és l'altra. Si els grans festivals d'aquest país funcionen, és cada vegada més per l'afluència de públic estranger. La qual cosa hauria d'encetar més d'una reflexió. I no, no s'hi val a culpabilitzar el turisme de tots els nostres mals. Potser hauríem de començar preguntant-nos què hem fet malament nosaltres mateixos.

El proper disc de Madness

Després de la seva triomfal aparició d'ahir a la clausura dels Jocs Olímpics de Londres i mentre es preparen per a una extensa i massiva gira britànica de cara a la propera tardor, Madness han penjat a la seva pàgina web un avançament del que serà el seu proper disc. Un tema titulat "Death of a Rude Boy", que segueix la tònica a la qual ens tenien acostumats darrerament Suggs, Chas Smash i companyia. Melanconia marca de la casa sobre una base de dub hipnòtic -que recorda per moments a "Grey Day" i, fins i tot, a "Ghost Town" dels Specials- i aquella atmòsfera misteriosa que impregnava l'anterior treball de la banda, el brillant "The Liberty of Norton Folgate" (2009). I si bé és cert que aquell àlbum va deixar un llistó elevadíssim, també ho és que aquest tastet genera molt bones expectatives de cara al seu successor.

http://blog.madness.co.uk/

Madness a la clausura dels Jocs Olímpics (foto: Los Angeles Times).

Audio: "Death of a Rude Boy" - Madness