Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ramon Faura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ramon Faura. Mostrar tots els missatges
dimarts, 12 de gener del 2016
Bowie, l'obra d'art
Altament recomanable "Les obres d'art mai no moren", l'article que ha escrit el sempre oportú Ramon Faura arrel de la mort de David Bowie i que publica avui mateix el diari Ara. "David Bowie no és David Jones, això ho sabem. David Jones (artista) esdevé la seva pròpia obra d’art (David Bowie). (...) Una reivindicació típicament moderna, la de l’artista sobirà que esdevé suport de la pròpia obra", escriu l'home també conegut com Le Petit Ramon. La resta no té desperdici, els ho prometo. Poden llegir-lo sencer aquí.
dissabte, 25 de juliol del 2015
FRESC 2015 (2)
LE PETIT RAMON
FRESC 2015 @ Pla de la Calma, Cardedeu
24 de juliol de 2015
Feia tres anys que Ramon Faura no oferia una actuació sencera en format acústic. Els mateixos que havien passat des que deixés reposar el seu projecte personal, Le Petit Ramon, per a centrar els seus esforços en Macho. L'electricitat d'aquests últims havia arrelat a l'adn de Faura fins al punt que al seu nou disc com Le Petit Ramon, "Senyores senyores senyores" (2015), hi predominen llenguatges com els del rock de garatge, el rhythm & blues, la psicodèlia o el pop d'estètica sixties. I amb aquestes, va recuperar la nit passada les seves formes més bàsiques i pròximes. Les d'una guitarra tan orgànica com pantanosa, i una veu que escup veritats sense contemplacions però amb sentit de l'humor i la ironia. Un format que li va permetre recuperar joies pretèrites - "Montjuïc allà al final", "Atropellament", "Heil, democràcia!"-, portar al seu terreny originals de Bob Dylan i The Human League, i donar la volta a títols recents com "Gel", "Oh, Mariluz!", "Foc", "Escandinàvia (Upper Diagonal)" o "Et vull". Cants a la incorrecció política, proclames d'incondicional autenticitat i la lluita de classes portada a situacions tan quotidianes com una aventura d'una nit. Brillant.
dilluns, 20 de juliol del 2015
FRESC 2015
Le Petit Ramon, Ferran Savall, Anna Roig i L'ombre de ton chien, Mirna Vilasís i De la Carmela conformen el cartell del FRESC 2015. El Petit Festival d'Estiu de Cardedeu tindrà lloc aquesta setmana per tercer any consecutiu en espais com el pati de la Casa Corbella -una masia centenària i un entorn d'allò més privilegiat- o la terrassa del Pla de la Calma. També hi haurà rutes sonores a càrrec de Dr. Batonga, propostes familiars i gastronomia mediterrània. El FRESC és una iniciativa de Brubaker que compta amb el suport de Quesoni i La Torre Rossa i la col·laboració de Casa Corbella, Pla de la Calma i l'Ajuntament de Cardedeu.
dimecres, 17 de juny del 2015
LE PETIT RAMON: “Només la cultura ens pot salvar del classisme”
![]() |
| Le Petit Ramon - Foto Eva Serrats. |
Els anys no perdonen a ningú, però hi ha qui sap suportar-los més bé que la resta. Per exemple Ramon Faura, conegut artisticament com Le Petit Ramon. Cronista per excel·lència d’una Barcelona que es nega a desaparèixer malgrat els rentats de cara més eufemístics, acaba de trencar quatre anys de silenci amb “Senyores senyores senyores” (2015, Le Chien Malade). No és que durant tot aquest temps hagi parat quiet. Ha explorat al capdavant de Macho els horitzons del rock de garatge més canalla, ha posat en marxa el seu propi segell discogràfic i ha descobert les bondats de la paternitat. Això sí, el seu amor pel gintònic es manté tan intacte com la seva esmolada oratòria. Durant una hora llarga i en un cèntric bar barceloní, servidor va poder parlar amb Faura del que podria ser el seu disc definitiu, de la lluita de classes i d’allò que ell anomena Efecte Guardiola. Geni i figura, poden comprovar-ho en una entrevista publicada avui mateix a Brubaker i que considero de les més interessants que he arribat a fer mai.
Aquí en tenen un revelador fragment: "De jove, vaig ser mod. I això m’acostava a gent que venia d’àmbits socials molt diferents del meu, però ens enteníem a la perfecció a través de la fascinació pels Who o les Lambrettas. I això és la cultura, cultivar un espai comú entre tu i jo encara que vinguem de móns molt diferents. Escoltar rap amb un algerià i, encara que ell vingui d’una tradició islàmica i tu d’una tradició cristiana, poder compartir la passió pel hip-hop.‘Escandinàvia’ tracta d’això, tot i que no arriba a parlar de cultura sinó que tracta en clau humorística la relació entre l’‘ultrapija’ de classe alta i el ‘pseudopijo’ de classe mitjana. Per desgràcia, t’adones que des de la manera d’agafar la cullera fins a la de pronunciar una determinada paraula, són marques de classe. I què ens pot salvar d’això tan miserable que és el classisme? La cultura, l’única cosa que resulta més important que tota aquesta merda. Perquè quan comparteixes amb algú la fascinació per una determinada cançó o una determinada pel·lícula, tota la resta passa a un segon pla".
dimarts, 21 d’abril del 2015
Le Petit Ramon - "Senyores senyores senyores" (2015)
![]() |
| Le Petit Ramon (a la dreta), amb els membres de Waldorf Astoria - Foto Eva Serrats. |
Els ho he advertit de bon principi. Ara mateix, dedicar una cançó al gintònic pot semblar una obvietat, però fa deu anys no ho era en absolut. Perquè pot costar de creure, però fa tan sols una dècada encara no s'havia omplert Barcelona de cocteleries amb dissenys prou cridaners perquè no t'adonis que t'han servit una amanida quan tu havies demanat precisament un gintònic. Perquè fa deu anys, quan demanaves un d'aquests combinats, te'l servien sense sotmetre't a tota mena de qüestionaris sobre gustos i colors. Perquè fa deu anys, en definitiva, el gintònic no era una moda sinó una forma de vida. No cal dir que per a Faura segueix essent això últim, i passats aquests deus anys no només manté "Gel" -així es titula la peça en qüestió- al repertori sinó que s'ha decidit a gravar-la i incloure-la a "Senyores senyores senyores" (2015), el seu darrer treball. El primer que lliura des del celebrat "Brou" (2011), i també el primer que treu amb el seu propi segell, Le Chien Malade. I com qui vol deixar les coses clares, l'ha enregistrat en clau de blues rural i pantanós. A les antípodes d'aquesta Barcelona de plàstic on els gintònics es cobren a preu de petroli i s'amaneixen amb restes de malaguanyades macedònies.
El cas és que "Senyores senyores senyores" és com un gintònic dels d'abans. Un combinat que reclama el seu temps però a canvi obsequia amb una bona colla de sensacions. Totes les que Faura ha pogut encabir en dinou talls repartits en dos plàstics. Sí, ens trobem davant d'un disc doble. Un format que pot semblar anacrònic en temps d'streaming i descàrregues digitals, però que sens dubte aplaudiran tots aquells que encara s'aproximen a la música buscant substància i no trending topics. I d'això, de substància, "Senyores senyores senyores" en va ben servit. A les seves cançons hi apareixen noies, dones i senyores, i tant que sí, però sempre com a fil conductor. Com a portadores de missatges xifrats (o no) on hi tenen cabuda l'amor (i el desamor), el desig, el desengany (i l'engany), la lluita de classes -atenció a "Escandinàvia (Upper Diagonal)", trencapistes i hit instantani per vocació-, el record dels que han marxat -"Ara tot penja d'un fil", a la memòria d'Uri Caballero- i fins i tot el fetitxisme -"Els mitjons"-. Tot això, a partir d'un trencaclosques sònic que enllaça el rhythm & blues i el folk marca de la casa amb el rock de garatge, el beat i la psicodèlia.
La totalitat de "Senyores senyores senyores" es va enregistrar en suport analògic i amb tots els músics tocant a la vegada. Tal i com ho fa Dylan. Tal i com ho feien els mestres del blues i del rock'n'roll de naturalesa imperfecta que ressonen en cada pista d'aquest disc -de Son House als Cramps via Captain Beefheart i la Velvet Underground-. Amb una banda d'acompanyament batejada com a Waldorf Astoria on figuren sospitosos habituals forjats en mil batalles -Les Philippes, Vyvian, Trau, Dead Parties o, és clar, Macho-. I sota els comandaments de Joan Pons (El Petit de Cal Eril), possiblement el rostre més visible d'una galeria de convidats on també hi figuren, entre d'altres, Roger Mas, Martí Sales, Carles Sanjosé (Sanjosex), Jaume Pla (Mazoni), Jordi Espinach (Liannallull) o Yacine Belahcene. I això no és tot. Aprofitant el format doble, l'àlbum presenta dos blocs clarament diferenciats. Al primer disc hi predominen l'electricitat i les melodies més immediates. Al segon, els passatges reposats i les textures més orgàniques. Una estructura i un embolcall que, si m'ho permeten, remeten als Dioptries de Pau Riba. Una altra obra doble, concebuda a contracorrent i a la qual el temps va donar la raó com també li acabarà donant a "Senyores senyores senyores". Un clàssic, ja veuran com sí.
dimarts, 14 de gener del 2014
Del folk combatiu al folk embafador
Ramon Faura (Le Petit Ramon, Macho) és un d'aquells músics que resulten tan interessants en una entrevista com en la seva pròpia obra. Provin d'escoltar-lo durant mitja hora, o durant una hora sencera, i escollir un sol titular. Els costarà. Perquè en deixa anar constantment. Estava visionant el vespre passat l'entrevista que li va fer mesos enrere Donat Putx pel programa Orientals de VOTV -la conversa es va emetre el passat 1 d'octubre-, i podria triar un bon nombre de cites i reflexions que Faura fa en veu alta. Però em quedo amb el moment en què Putx suggereix la irrupció d'un grup de garatge com Macho com a trencament amb el folk i els exercicis acústics que han dominat l'escena musical catalana durant els darrers anys.
"El folk m'encanta com a sonoritat: amb tretze anys vaig descobrir a Dylan, no sabia què deia però ja m'encantava aquell so", apunta Faura. "A banda d'això", afegeix, "si et fixes en estils com el blues del Delta, que era més acústic, tenien un component molt rural i combatiu, i això és el que més m'interessa. Woody Guthrie era combatiu, Pete Seeger també. Bob Dylan ho era, encara que no de manera pamfletària. I també Billy Bragg o els Violent Femmes. (...) En l'actualitat, aquesta sonoritat ha anat degenerant cap a una mena d'exquisidesa educada que ha acabat esdevenint embafadora. Al final, tot es redueix al fet que resultava més econòmic anar a tocar als llocs amb aquest format, era més fàcil sortir a la ràdio perquè costava menys sonoritzar una acústica o un ukelele que una Gibson SG. I a unes lletres que s'assemblen més a La Riera de TV3 que a la realitat immediata. Quan a Anglaterra van tancar les metal·lúrgiques i Thatcher va entrar al govern, van sortir els Sex Pistols. Potser ara és el moment que passin coses així". Doncs sí, esperem que passin aquestes coses i que passin aviat. Mentrestant, sempre podem recórrer a Sam Destral, The Missing Leech, Liannallull o el propi Faura -a l'entrevista revela que ha recuperat la guitarra acústica-, que són capaços de tocar folk sense fer-se embafadors i dient les coses pel seu nom. Poden veure l'entrevista aquí.
"El folk m'encanta com a sonoritat: amb tretze anys vaig descobrir a Dylan, no sabia què deia però ja m'encantava aquell so", apunta Faura. "A banda d'això", afegeix, "si et fixes en estils com el blues del Delta, que era més acústic, tenien un component molt rural i combatiu, i això és el que més m'interessa. Woody Guthrie era combatiu, Pete Seeger també. Bob Dylan ho era, encara que no de manera pamfletària. I també Billy Bragg o els Violent Femmes. (...) En l'actualitat, aquesta sonoritat ha anat degenerant cap a una mena d'exquisidesa educada que ha acabat esdevenint embafadora. Al final, tot es redueix al fet que resultava més econòmic anar a tocar als llocs amb aquest format, era més fàcil sortir a la ràdio perquè costava menys sonoritzar una acústica o un ukelele que una Gibson SG. I a unes lletres que s'assemblen més a La Riera de TV3 que a la realitat immediata. Quan a Anglaterra van tancar les metal·lúrgiques i Thatcher va entrar al govern, van sortir els Sex Pistols. Potser ara és el moment que passin coses així". Doncs sí, esperem que passin aquestes coses i que passin aviat. Mentrestant, sempre podem recórrer a Sam Destral, The Missing Leech, Liannallull o el propi Faura -a l'entrevista revela que ha recuperat la guitarra acústica-, que són capaços de tocar folk sense fer-se embafadors i dient les coses pel seu nom. Poden veure l'entrevista aquí.
dijous, 20 de desembre del 2012
Barcelona no sona, Liannallull sí
LIANNALLULL
Heliogàbal, Barcelona
19 de desembre de 2012
Nit de dimecres, carrers gairebé buits i un públic selecte a l'interior de l'Heliogàbal. A l'escenari, l'última encarnació dels imprescindibles Liannallull -la que compta amb Xavi García (Els Surfing Sirles) a la bateria- presentava els temes d'un disc, el tercer, que es troba ara mateix en ple procés de masterització. Alguns d'aquests temes, com "Ells són els radicals" o "Les putes catalanes", ja sonaven des de feia temps als directes dels del Baix Montseny. D'altres, com "Orfes fills de Buda", gairebé rebien ahir el seu baptisme de foc. Folk de batalla, electricitat lisèrgica, una lírica aguda i directa, i una banda compacta donant-ho tot i més. I un repertori on no van faltar una accelerada "Romanço moralista de la Lluna", una celebrada "Homes de debò" o aquell himne de resistència subterrània que és "Barcelona no sona". I és que Liannallull representen la Barcelona que hi ha més enllà dels llums de Nadal i les macrofestes del Fòrum. La mateixa que representa tot un Ramon Faura (Le Petit Ramon, Macho), que va sortir a l'escenari per a cantar "Prou ja de porqueria" i "Els nostres fills de puta". A la recta final, la corrosió i la mala llet de "Necessito una dosi" van tornar a reivindicar a Jordi Espinach i companyia com un dels projectes més sòlids de la música independent que es fa actualment a casa nostra. Barcelona no sona, però Liannallull sí. I molt.
![]() |
| Liannallull. |
![]() |
| Liannallull. |
![]() |
| Liannallull. |
![]() |
| Liannallull amb Ramon Faura. |
![]() |
| Liannallull amb Ramon Faura. |
![]() |
| La puta essència del rock'n'roll. |
Audio: "Prou ja de porqueria" - Liannallull
Subscriure's a:
Missatges (Atom)











