Dos anys sense JIM

Avui fa dos anys que ens va deixar Joan Illa Morell "JIM". Activista cultural en un país en blanc i negre. Quixot del happening en una ciutat –Granollers- que segueix en deute amb ell. Personatge còsmic i entranyable com pocs. Ulises recuperava recentment aquesta entrevista que JIM va fer el febrer de 1970 al seu bon amic Pau Riba –casualitats de la vida, tots dos van traspassar amb mesos de diferència- i que havia publicat al seu dia la desapareguda Revista del Vallès. Val la pena llegir també el text introductori del periodista i crític musical Donat Putx.

Recordem a Karles Torra a El 9 Nou

Heus aquí un d'aquells articles que m'hauria agradat no haver d'escriure mai. Avui recordem a Karles Torra (1960-2022), veterà i referent del periodisme i la crítica musical a casa nostra que ens va deixar la vigília de Nadal, a les pàgines d'El 9 Nou del Vallès Oriental. El meu agraïment més sincer als companys Donat Putx, Jaume Camprubí i Àlex Gómez-Font, que a més de guiar-me per la trajectòria del mestre s'han avingut a compartir-ne els seus propis records. Les fotografies són de Griselda Escrigas i Ramon Ferrandis.

El "rotllo" del progrés

Un jove Pau Riba a Formentera, durant la gravació de 'Jo, la donya i el gripau'.

Es commemoren enguany cinc dècades de la publicació de "Jo, la donya i el gripau" (1971), el segon àlbum de Pau Riba i un dels moments àlgids del folk rock en el seu vessant més àcid i nostrat. El propi autor en parla amb el periodista Donat Putx en una entrevista publicada per Enderrock aquest mes de juny. També recorda amb aquests termes el context social i temporal en què es va concebre tal obra:

"Era el naixement d'una nova era, es parlava de la fi de l'Era de Peixos i el començament de l'Era d'Aquari. (...) Es van girar les tornes i, entre l'LSD i el rock'n'roll, la gent jove va prendre carta de naturalesa i es va convertir en una mena de classe social. La joventut va veure que això del progrés i la resta de rotllos que hi havia a l'època no anava enlloc".

Ah, el progrés, entès en termes estrictament capitalistes! Aquell progrés que havia de fer-nos lliures però ens ha acabat acostumant a rebre –i atendre- missatges de feina en hores que haurien de ser nostres i de ningú més. Aquell progrés que ens havia d'alliberar però ens ha acabat fent addictes a les xarxes socials i esclaus dels dispositius mòbils. El progrés, una arma de doble tall, tant avui com ara fa 50 anys.

El pregó de Sant Jordi de Donat Putx

El pregó de Sant Jordi del periodista i crític musical Donat Putx bé podria ser el millor pregó de qualsevol cosa que mai hagi arribat a llegir/escoltar un servidor. Parla de Dylan, dels Stones, de Ginsberg, de Ferlinghetti i de City Lights. I d'aquests herois que són els llibreters, els editors i els propis autors. I conté una frase que jo mateix em podria tatuar a qualsevol part del cos: "La lectura és un refugi que em protegeix d'un món que sempre m'ha fet mal". Publicat ahir a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Presentació de "Pascal Comelade, l'argot del soroll"

Ivette Nadal, Donat Putx i Karles Torra, ahir a l'Anònims.

És molt probable que si Pascal Comelade hagués arribat mai a viure en una ciutat com Granollers, hagués trobat en un entorn com el de l'Anònims aquell apunt de singularitat que ha desprès durant gairebé cinc dècades la seva obra artística. El restaurant llibreria del carrer Ricomà va acollir ahir a la tarda la presentació de "Pascal Comelade, l'argot del soroll" (2021, Editorial Empúries), apassionant biografia del músic nord-català a càrrec del periodista i crític musical Donat Putx, natural de la capital vallesana.

A banda de l'autor, a l'acte hi van assistir el també periodista Karles Torra i la cantautora i poetessa Ivette Nadal. El primer va fer de mestre de cerimònies i va conversar distesament amb Putx sobre la vida i l'obra de Comelade. Nadal, que l'any passat va signar un àlbum juntament amb el nord-català –"En nom de la ferida" (Right Here Right Now)-, va interpretar un parell de temes, "Tres quarts" –amb lletra d'Enric Casasses- i la lectura en català –també amb lletra de Casasses- d'"As Tears Go By" dels Rolling Stones que al seu dia va interpretar amb Comelade.

Guitarra, baix i bateria - Programa 275

Fetus - Foto Abril Martí.

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Fetus, Steven Munar, Pau Vallvé i Pascal Comelade amb Ivette Nadal. Música i literatura amb "Pascal Comelade, l'argot del soroll" (2020), de Donat Putx. Música a la pantalla amb "Rumble: The Indians Who Rocked the World" (2017) i "Ham on Rye" (2019). Homenatges pòstums a U-Roy i James G Creighton dels Shakin' Pyramids. I, per descomptat, un posicionament a favor de la llibertat de Pablo Hasél. Disponible en podcast.

Crítica de la biografia de Comelade, a El 9 Magazín

Aquests dies m'ho he passat molt bé llegint "Pascal Comelade, l'argot del soroll" (2021, Editorial Empúries), biografia de Pascal Comelade a càrrec del periodista i crític musical Donat Putx. Una aproximació amena però rigorosa a una de les criatures més fascinants i enigmàtiques de l'ecosistema musical català, també un viatge apassionant a indrets i contextos com el de la Barcelona preolímpica de la mà d'un testimoni d'excepció. Avui n'explico les meves impressions a El 9 Magazín d'El 9 Nou (edicions Osona i Vallès Oriental).

La música de la ràdio, i la del carrer

"Soc fill de la música de la ràdio i del carrer. La música de la ràdio era el rock and roll, i la música del carrer la que tocaven als envelats". Són declaracions de Pascal Comelade recollides pel periodista i crític musical Donat Putx a "Pascal Comelade, l'argot del soroll" (2021, Editorial Empúries), biografia oficial d'una de les criatures més fascinants, singulars i alhora enigmàtiques de l'ecosistema musical català. Comelade va néixer a Montpeller i les seves arrels familiars es troben a la Catalunya Nord, on va passar llargues temporades durant els seus anys formatius.

Però l'impacte que li va produir el rock'n'roll transmès a través de les ones hertzianes, així com els repertoris de les orquestres que animaven els envelats, és comparable a l'efecte que ambdós components van exercir sobre músics catalans d'aquesta banda dels Pirineus com Jaume Sisa o Joan Garriga. La música de la ràdio, i la del carrer. La combinació d'aquests dos conceptes, i tot allò que aquesta pot suggerir. Especialment en aquests temps en què tendim a creure que el món comença i s'acaba amb la playlist de torn.

Donat Putx i Pascal Comelade, a El 9 Nou

Aquesta setmana veurà la llum "L'argot del soroll" (Editorial Empúries), la primera biografia oficial en català de Pascal Comelade. Avui parlem amb el seu autor, el periodista i crític musical Donat Putx, a les pàgines d'El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

Arrels i tradició

Roberto i Enrique: Los Hermanos Cubero.

Lamenten Los Hermanos Cubero en una entrevista signada per Donat Putx i publicada per Rockdelux a la seva edició de juliol-agost que vivim en una societat, diuen, desarrelada. "Nosotros utilizamos las herramientas tradicionales, pero no somos tradicionalistas. A la gente le das un mínimo de raíz y de autenticidad y le interesa, precisamente porque está todo tan vacío de raíz y de autenticidad que, por poco que aportes, ya parece que es la hostia. Todo el mundo ha negado sus raíces. Cuando escarbas en el subconsciente, resulta que el público tiene dentro algo que no sabía, o que quizá pensaba que no molaba, y que, en un momento dado, sí que mola tener", afirmen.

Les arrels i la tradició, dos conceptes tan venerats com vilipendiats. Perquè ja se sap, en un país tan acomplexat com aquest nostre a un el poden titllar de provincià quan reivindica les pròpies arrels els mateixos que a continuació perden el nord per qualsevol manifestació tradicional provinent de qualsevol racó de món més o menys remot. Ho saben bé els propis germans Roberto i Enrique Ruiz Cubero, que abans de donar forma al seu actual projecte es feien dir The R.C. Brothers i eren una de les bandes de bluegrass més solvents del país. Valent i digne d'aplaudir el pas endavant que van realitzar ara fa cosa d'una dècada, i tant que sí, per molt que de vegades es trobi a faltar la seva anterior encarnació.

Paraula de Sisa

De vegades penso que tres o quatre respostes d'una entrevista a Sisa contenen més saviesa i més coneixement de causa que les discografies senceres de determinats artistes amb més vanitat que ofici. Aquests dies m'ho he passat molt bé llegint les converses que el cantautor galàctic ha mantingut recentment amb Bernat Dedéu i Donat Putx, publicades respectivament per Enderrock i Rockdelux a les seves edicions de novembre.

"Al Maig francès del 68 va passar un fet molt revelador, quan els estudiants, un cop acabada l'assemblea a la Universitat, van anar cap a la Renault, on hi havia tancats els obrers. (...) Els estudiants van dir als obrers: 'Nois, això de la revolució ja està engegat, ara hem d'anar a ocupar el Ministeri de l'Interior'. Però els obrers del sindicat comunista van respondre: 'No, nosaltres volem un govern d'esquerres, és cert que volem canviar, però no farem costat a un cop d'Estat. Volem tenir una vida tranquil·la, ordenada i poder canviar de cotxe cada dos o tres anys'. I aquí es va acabar el somni del Maig del 68". Fragment de l'entrevista publicada per Enderrock que explica l'herència del maig francès molt millor que cap relat històric amb excés de nostàlgia.

"El Maig del 68 va ser l'última vegada en què es va plantejar una revolució que anava més enllà del fet polític, social i econòmic. (...) Marx diu que s'ha de canviar el món: canviar l'economia, les relacions de producció, l'explotació, el repartiment de la riquesa. I Rimbaud diu: 'No, no canviem el món, canviem la vida! Canviem la vida mitjançant la poesia'. Perquè si canviem la vida segur que canviarà el món, però si canviem el món potser no canvia la vida... que és el que sol passar". Fragment de l'entrevista publicada per Rockdelux que explica, per exemple, per què el 15-M es va acabar més o menys de la mateixa manera que el Maig del 68.

Recomano urgentment la lectura d'ambdós articles. Si s'afanyen encara els trobaran al quiosc.

Dalí, JIM i Granollers

Gómez-Font, Pegenaute, Putx, Torra i Huertas, durant l'acte
celebrat ahir a l'Anònims (Ribó no apareix a la imatge).

El restaurant-llibreria Anònims de Granollers va acollir ahir a la tarda la presentació de "Dalirium Sonic" (2016, Ediciones La Lluvia), un assaig on el periodista Karles Torra documenta les connexions de Salvador Dalí amb el món de la música, de la passió pel blues que va manifestar ja durant els anys 20 en una carta adreçada a Federico García Lorca a la seva relació amb icones de la música pop com John Lennon, passant pels concerts que grups com els vallesans Kannavis van realitzar al seu domicili de Portlligat. A l'acte de presentació hi van assistir, a més del propi Torra, els també periodistes Donat Putx (en qualitat de presentador) i Àlex Gómez-Font (editor del llibre), així com el músic Jordi Pegenaute (excomponent de Kannavis), el fotògraf Jordi Ribó (que va immortalitzar diverses de les actuacions musicals dutes a terme a Portlligat) i el polifacètic artista Eliseu Huertas (qui va arribar a conèixer de molt a prop la figura de Dalí).

El gran absent va ser Joan Illa Morell (JIM), activista cultural granollerí, part durant molts anys de l'entorn més íntim del propi Dalí i responsable entre d'altres de l'organització d'actuacions com la dels citats Kannavis a Portlligat, així com del multitudinari happening conduït per l'artista empordanès al bell centre de la capital vallesana. No hi va poder assistir per motius de salut, però la seva tasca va ser reivindicada amb insistència tant pel propi Torra com per diversos dels presents a la taula. La qual cosa és d'agrair en una localitat, Granollers, que per aquells mals més propis d'un poble de mala mort que d'aquella ciutat que sempre presumeix de ser, ha condemnat durant dècades la figura de JIM a un ostracisme francament incomprensible si s'analitza des de fora. Fins al punt que l'Ajuntament ni tan sols es va dignar a convidar-lo quan l'any 2004 va organitzar els actes commemoratius de l'Any Dalí -la qual cosa va donar peu, a Granollers, a un Any Dalí tan coix com uns Rolling Stones sense Keith Richards-.

Diuen les males llengües que el pecat capital que JIM encara paga a data d'avui va ser aliar-se amb el consistori franquista de l'època per a poder celebrar a la ciutat no tan sols el happening dalinià sinó també esdeveniments igualment històrics com el primer concert de King Crimson en aquesta banda dels Pirineus o el Festival de Música Progressiva de Granollers, que va comptar amb la presència dels mateixos Family i va ser el primer festival de rock a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat espanyol. El que aquestes mateixes males llengües no volen entendre és que aliar-se o fins i tot simpatitzar amb qui governa no implica necessàriament combregar amb les seves idees, sinó únicament assegurar-se el suport institucional i sobretot els permisos imprescindibles per a poder promoure, per exemple, esdeveniments socials i culturals -i creguin-me, organitzar un festival de rock a Granollers durant la primera meitat dels anys 70 i amb el suport del mateix alcalde, equivalia a marcar un dels gols més grans que mai va arribar a encaixar l'establishment de l'època-.

Per bé o per malament i malgrat les quatre dècades transcorregudes des de la mort del dictador, a data d'avui les coses encara no han canviat gens en aquest sentit -al contrari: a segons quins permisos i a segons quins càrrecs només s'hi accedeix amb el corresponent carnet del partit que tingui la paella pel mànec-, però això en canvi no sembla inquietar en absolut a les citades males llengües -moltes de les quals, per cert, es troben ben col·locades en determinats aparells de partit-. Sigui com sigui, la realitat és que durant els últims anys del franquisme i gràcies a la tasca de gent com el propi JIM, Granollers va viure una efervescència cultural que mai més s'ha repetit, que va introduir aires de llibertat en un context de repressió política, i que per postres va assolir un ampli ressò mediàtic arreu de l'Estat -a Karles Torra li agrada dir que el municipi vallesà va esdevenir durant poc més d'un lustre la capital de la cultura pop a Espanya-. Des d'aleshores, en canvi, gairebé tota la vida cultural de la ciutat s'ha reduït a l'endogàmia d'una festa major que genera disbauxa al llarg d'una setmana i ressaca durant la resta de l'any. Dit això, les males llengües poden seguir cantant missa fins que se'n cansin, que al capdavall cadascú s'acaba definint per la seva pròpia obra i no pas pels deliris aliens.

Presentació de "Dalirium Sonic"

El restaurant-llibreria Anònims de Granollers acollirà aquest dijous, 31 de març (19,30h.), la presentació del llibre "Dalirium Sonic" (2016, Ediciones La Lluvia), del periodista Karles Torra. Un volum que repassa la relació de Salvador Dalí amb icones de la música pop com John Lennon, Mick Jagger o Alice Cooper. A l'acte hi seran presents, a més del propi autor, el músic Jordi Pegenaute, el fotògraf Jordi Ribó i els també periodistes Donat Putx i Àlex Gómez-Font (editor de l'obra).

Un barceloní de cap a peus

Detall de la caràtula de "Jaume Sisa, el comptador d'estrelles", de Donat Putx.

"És cert que es va sanejar la costa, que es van netejar les façanes de les cases, que es van urbanitzar els carrers i les places, que es van obrir molts hotels... Però en tot aquest procés va desaparèixer l'ànima antiga de la ciutat. (...) És com si aquesta ciutat postolímpica, tan neta i endreçada, de cop s'hagués venut l'ànima a canvi d'una esplendor d'or barat, d'or alemany, d'aquell or que només és un xapat i al darrere hi ha la llauna. Quan vaig tornar, vaig tenir la sensació que tothom llogava habitacions i obria botigues de souvenirs per a turistes. Que tothom anava bé econòmicament, però a canvi de renunciar a ser el que som. Però potser ja es tracta d'això. Potser els barcelonins érem així i no havíem tingut l'oportunitat d'actuar d'aquesta manera". Un barceloní de cap a peus com és Jaume Sisa reflexiona sobre la Barcelona contemporània en una de les converses amb el periodista Donat Putx que recull el volum "Jaume Sisa, el comptador d'estrelles" (2015, Editorial Empúries).

I té raó. Ja fa anys que molts barcelonins clamen contra el turisme. I probablement no els manquin motius per fer-ho, però cal no oblidar que una ciutat no és res més que allò que els seus habitants volen que sigui. I aquest model incontrolat i insostenible de turisme és conseqüència únicament d'anys i anys de negocis i vistes grosses. De propietaris i botiguers de tota la vida, tots ells amb denominació d'origen barcelonina, que quan han olorat negoci en el turisme no han dubtat a llogar, vendre, especular o el que calgués per a rascar la primera pela -que ja se sap, Catalunya pot aspirar a grans progressos però per bé i per malament no deixa de ser un país de botiguers-. I és clar, allò que abans ens feia tanta gràcia s'ha acabat transformant en un monstre que ja no podem controlar. En qualsevol cas, el problema de Barcelona no és només el turisme, i això ho sap qualsevol que conegui mínimament la ciutat i el seu funcionament a nivell sobretot però no únicament polític. Sobretot però no únicament perquè, hi torno a insistir, una ciutat no és res més que allò que els seus habitants volen que sigui.

Avançada la conversa, Putx pregunta a Sisa què ha canviat a Barcelona. Què va passar durant els anys 90 perquè la ciutat que ell havia conegut es transformés en aquest centre comercial que és ara. I el cantautor galàctic ho té claríssim: "El progrés econòmic, que comporta una rigidesa en el viure i en els costums. Quan augmenta el nivell de vida, tot ha d'estar més controlat. Actualment, els veïns ja no suporten que un bar faci soroll més enllà de les onze de la nit, i en aquella època els veïns organitzaven revetlles al carrer: aquesta és la diferència". Evidentment, es poden matisar, discutir i analitzar molts factors, però en termes generals Sisa l'ha ben clavat. On abans hi havia una ciutat que no era gens cool i on els veïns organitzaven les seves pròpies revetlles, ara hi ha la ciutat més cool del món -o així ens la volen vendre- però la mala insonorització d'un local d'oci nocturn pot comportar per al seu propietari una pena de presó superior a algunes de les que es compleixen per assassinat. Les campanyes municipals no paraven d'insistir-hi abans, durant i després dels Jocs Olímpics: Barcelona s'estava posant guapa. Però en algun moment es va passar amb el maquillatge i al final ha acabat fotent una mica de fàstic.

Converses amb Sisa

Putx, Viñallonga i Sisa, ahir a La Gralla.

"Si visquéssim en un país normal, aquesta cançó seria l'himne de Catalunya". La frase la va pronunciar anys enrere un conegut cantant de pop, i es referia a "Qualsevol nit pot sortir el sol", la peça que va catapultar Jaume Sisa al firmament musical català i que a data d'avui es troba arrelada en l'imaginari col·lectiu de diverses generacions. Un clàssic al qual treu ferro el seu propi autor en un dels capítols de Jaume Sisa, el comptador d'estrelles (2015, Editorial Empúries), el volum amb què el periodista musical Donat Putx s'ha aproximat a la figura del cantautor galàctic. Una obra redactada a partir d'hores i hores de converses que els propis Putx i Sisa van mantenir al llarg de gairebé un any i mig. Per això, perquè no ens trobem davant de cap text biogràfic sinó d'un relat elaborat a partir de testimonis orals, els seus continguts resulten tan frescos com reveladors, i aporten un grau de transversalitat on les pinzellades del Sisa artista van de la mà amb els matisos de caràcter més humà -tot just havent parlat de "Qualsevol nit pot sortir el sol", recorda com gràcies a la música va poder mantenir el seu pare fins al dia de la seva mort-.

"La meva intenció era explicar la vida del Jaume tant a nivell artístic com personal", matisava el propi Putx durant la presentació del llibre, que va tenir lloc ahir a la tarda a la llibreria La Gralla de Granollers -amb presència dels dos protagonistes i moderació de la llibretera Rosa Viñallonga-. La ciutat on va néixer el periodista, i també un dels epicentres durant molts anys de la cultura pop i la música progressiva a Catalunya, fenòmens que Sisa havia conegut de primera mà. "La primera vegada que vaig venir va ser a finals dels 60, per a assistir com a espectador a un happening que organitzava JIM", va explicar referint-se al promotor i activista cultural Joan Illa Morell. Un personatge vinculat també amb el Festival de Música Progressiva de Granollers -el primer esdeveniment d'aquestes característiques mai celebrat a l'Estat Espanyol-, que va tenir lloc el 1971 i on el cantautor va compartir escenari amb formacions com Màquina! o els britànics Family. I amb la concepció d'Actors Gramàtics, l'espectacle de poesia que Sisa i Pau Riba van estrenar el 1998 a la capital vallesana.

La primera trobada entre Sisa i Putx es va produir l'any 1989, quan el primer es feia dir Ricardo Solfa, però el cert és que la relació del periodista amb l'obra del cantautor ve de més lluny. "Em vaig comprar el meu primer disc de Sisa quan tenia 13 anys, i des d'aleshores ha estat un dels meus artistes de referència", va confessar Putx. Una llarga relació que ofereix amb Jaume Sisa, el comptador d'estrelles els seus fruits més visibles. Una passeig per la vida i l'obra de Sisa que també es pot entendre com "una crònica dels últims cinquanta anys de música a Catalunya". Mig segle que no s'entendria sense una trajectòria que enllaça el yé-yé amb el pop d'autor, passant per la psicodèlia o el propi rock progressiu. Estils que han definit Sisa però que Sisa també ha ajudat a definir. "Mai abans havia quedat tan clar que en realitat ser galàctic, en el país on ens ha tocat viure, només vol dir ser intel·ligent", apunta David Carabén (Mishima) en un dels textos promocionals del llibre. Més clar, l'aigua.

Del folk combatiu al folk embafador

Ramon Faura (Le Petit Ramon, Macho) és un d'aquells músics que resulten tan interessants en una entrevista com en la seva pròpia obra. Provin d'escoltar-lo durant mitja hora, o durant una hora sencera, i escollir un sol titular. Els costarà. Perquè en deixa anar constantment. Estava visionant el vespre passat l'entrevista que li va fer mesos enrere Donat Putx pel programa Orientals de VOTV -la conversa es va emetre el passat 1 d'octubre-, i podria triar un bon nombre de cites i reflexions que Faura fa en veu alta. Però em quedo amb el moment en què Putx suggereix la irrupció d'un grup de garatge com Macho com a trencament amb el folk i els exercicis acústics que han dominat l'escena musical catalana durant els darrers anys.

"El folk m'encanta com a sonoritat: amb tretze anys vaig descobrir a Dylan, no sabia què deia però ja m'encantava aquell so", apunta Faura. "A banda d'això", afegeix, "si et fixes en estils com el blues del Delta, que era més acústic, tenien un component molt rural i combatiu, i això és el que més m'interessa. Woody Guthrie era combatiu, Pete Seeger també. Bob Dylan ho era, encara que no de manera pamfletària. I també Billy Bragg o els Violent Femmes. (...) En l'actualitat, aquesta sonoritat ha anat degenerant cap a una mena d'exquisidesa educada que ha acabat esdevenint embafadora. Al final, tot es redueix al fet que resultava més econòmic anar a tocar als llocs amb aquest format, era més fàcil sortir a la ràdio perquè costava menys sonoritzar una acústica o un ukelele que una Gibson SG. I a unes lletres que s'assemblen més a La Riera de TV3 que a la realitat immediata. Quan a Anglaterra van tancar les metal·lúrgiques i Thatcher va entrar al govern, van sortir els Sex Pistols. Potser ara és el moment que passin coses així". Doncs sí, esperem que passin aquestes coses i que passin aviat. Mentrestant, sempre podem recórrer a Sam Destral, The Missing Leech, Liannallull o el propi Faura -a l'entrevista revela que ha recuperat la guitarra acústica-, que són capaços de tocar folk sense fer-se embafadors i dient les coses pel seu nom. Poden veure l'entrevista aquí.