"Asteroid City" (2023)

Evocadora postal de l'última pel·lícula de Wes Anderson.

Al cinema se li ha d'exigir que expliqui bones històries –com també se li ha d'exigir a la literatura i a la música, com a mínim a la que es fa dir d'arrel popular, tot i que darrerament semblem haver-ho oblidat-. Però de vegades ens obsessionem fins a tal punt amb aquest requeriment, que tendim a passar per alt altres aspectes del setè art com pot ser, per exemple, el seu component estètic. Hi pensava tot visionant l'última pel·lícula de Wes Anderson, "Asteroid City" (2023).

Comèdia d'autor amb el segell inconfusible del cineasta texà, que ret homenatge a les grans produccions de la dècada dels 50 amb especial fixació per gèneres com el western o la ciència-ficció. Encapçalen el repartiment Scarlett Johansson, Tom Hanks, Jason Schwartzman, Margot Robbie, Tilda Swinton i Adrien Brody. I es centra en els esdeveniments que tenen lloc, en algun moment de 1955, en un poble fictici del desert nord-americà que acull un concurs escolar d'astronomia.

Seré clar, la història que explica Anderson en aquesta cinta no m'ha acabat d'atrapar –és el primer cop que em passa amb una pel·lícula seva-, però en canvi sí que m'ha captivat l'estètica del film. La forma com el director recrea tota l'essència de temps passats sense deixar de ser fidel al seu estil. I com aconsegueix que l'espectador pugui arribar-se a orientar en aquest indret imaginari que és Asteroid City.

M'han encantat els paisatges desèrtics, els cotxes d'època, el viaducte inacabat, la benzinera, el motel i el restaurant de carretera. També aquell tren colorista que circula pel desert gairebé al principi del metratge, com si es tractés d'una declaració d'intencions. I una banda sonora molt ben triada a ritme de country –aquí hi tenim gegants com Bill Monroe, Bob Wills o Tex Ritter, també delícies com Johnny Duncan and the Blue Grass Boys amb la seva lectura de l'estàndard "Last Train to San Fernando"-. Oportú exercici d'arqueologia melòmana.

Guitarra, baix i bateria - Programa 233

Gina Argemir.

Últim Guitarra, baix i bateria de l'any a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Homenatge a Roy Loney dels Flamin' Groovies. Novetats discogràfiques de Gina Argemir, Namina i ZLUTZ. Música i pantalla amb Anna Karina, Scarlett Johansson i Juliette Lewis. I per acabar, una nadala de Lia Sampai. Disponible en podcast.

Spike Jonze - "Her" (2013)

"Her" (2013) és una d'aquelles pel·lícules que eleven el cinema a l'alçada de la literatura universal. La que observa, analitza, contextualitza i documenta l'evolució de l'ésser humà i l'univers que l'envolta. Al llarg de dues hores, Spike Jonze resumeix els primers quinze anys del segle XXI -els de la democratització d'internet, la proliferació de terminals mòbils i l'expansió de les xarxes socials- amb una història d'amor de les que ja s'explicaven a l'Antiga Grècia. Amb la peculiaritat que els protagonistes són un ésser humà (Joaquin Phoenix) i un programa informàtic (amb veu d'Scarlett Johansson a la versió original), i que l'acció té lloc en un futur sense determinar.

Un futur que exerceix com a perfecta metàfora del nostre propi present. Perquè part dels interiors s'ha rodat en decorats que bé podrien ser restaurants o cocteleries de disseny. Perquè els personatges van vestits i es comporten de la mateixa manera que el públic d'aquests espais. I perquè pateixen el mateix mal que bona part de l'autodenominada civilització occidental: l'aïllament i la dependència generats per l'entorn digital. Començant per un protagonista incapaç de relacionar-se amb els seus éssers més propers però que, en canvi, encaixa a la primera amb l'últim reclam en sistemes operatius. Com qui ara i aquí busca en xats, fòrums digitals i xarxes socials allò que no sap trobar o generar al món real. Com qui no sap mantenir un àpat en família o amb amics sense estar pendent del mòbil. Com qui té centenars d'amics a Facebook però ningú amb qui sortir a fer una cervesa.

En el fons, el futur plantejat per Jonze no dista excessivament del que James Cameron es va imaginar a "Terminator" (1984), el d'una humanitat dominada per la seva pròpia tecnologia. Això sí, "Her" fa molta més por. Perquè aquí no hi ha bons ni dolents, sinó individus desorientats i màquines que, per molt humanes que semblin, no deixen de ser màquines. Perquè aquestes màquines no han sotmès l'ésser humà de manera planificada i per la força, sinó accidentalment i des de la seva pròpia funcionalitat. I sobretot perquè, un cop finalitzada la projecció, el primer que va fer bona part del públic -inclòs un servidor- va ser consultar els seus respectius telèfons mòbils. Ciència-ficció? No pas.