"Asteroid City" (2023)

Evocadora postal de l'última pel·lícula de Wes Anderson.

Al cinema se li ha d'exigir que expliqui bones històries –com també se li ha d'exigir a la literatura i a la música, com a mínim a la que es fa dir d'arrel popular, tot i que darrerament semblem haver-ho oblidat-. Però de vegades ens obsessionem fins a tal punt amb aquest requeriment, que tendim a passar per alt altres aspectes del setè art com pot ser, per exemple, el seu component estètic. Hi pensava tot visionant l'última pel·lícula de Wes Anderson, "Asteroid City" (2023).

Comèdia d'autor amb el segell inconfusible del cineasta texà, que ret homenatge a les grans produccions de la dècada dels 50 amb especial fixació per gèneres com el western o la ciència-ficció. Encapçalen el repartiment Scarlett Johansson, Tom Hanks, Jason Schwartzman, Margot Robbie, Tilda Swinton i Adrien Brody. I es centra en els esdeveniments que tenen lloc, en algun moment de 1955, en un poble fictici del desert nord-americà que acull un concurs escolar d'astronomia.

Seré clar, la història que explica Anderson en aquesta cinta no m'ha acabat d'atrapar –és el primer cop que em passa amb una pel·lícula seva-, però en canvi sí que m'ha captivat l'estètica del film. La forma com el director recrea tota l'essència de temps passats sense deixar de ser fidel al seu estil. I com aconsegueix que l'espectador pugui arribar-se a orientar en aquest indret imaginari que és Asteroid City.

M'han encantat els paisatges desèrtics, els cotxes d'època, el viaducte inacabat, la benzinera, el motel i el restaurant de carretera. També aquell tren colorista que circula pel desert gairebé al principi del metratge, com si es tractés d'una declaració d'intencions. I una banda sonora molt ben triada a ritme de country –aquí hi tenim gegants com Bill Monroe, Bob Wills o Tex Ritter, també delícies com Johnny Duncan and the Blue Grass Boys amb la seva lectura de l'estàndard "Last Train to San Fernando"-. Oportú exercici d'arqueologia melòmana.

50 anys de "Shotgun Willie"

És difícil concretar el punt de partida d'allò que es va anomenar outlaw country, sobretot tenint en compte que bona part dels seus actors principals ja portaven una bona temporada fent música quan el terme es va començar a popularitzar durant la primera meitat de la dècada dels 70. Willie Nelson va ser un d'aquells actors, i "Shotgun Willie" una de les obres que el van situar a l'avantguarda d'un moviment que va plantar cara a l'establishment de Nashville i gairebé va guanyar. Es va posar a la venda l'11 de juny de 1973, avui fa 50 anys.

El 16è àlbum d'estudi de Nelson coincideix amb un moment de canvis molt més que substancials a la trajectòria del texà. D'entrada, va ser el primer disc que va publicar sota el paraigua d'Atlantic després d'haver trencat relacions amb el seu anterior segell, RCA. Però també va coincidir amb la seva marxa de Nashville per tornar a la seva Texas natal i més concretament a Austin, on va entrar en contacte amb l'escena de l'Armadillo World Headquarters, bressol de l'outlaw country i nou punt de partida a tots els nivells per a Nelson.

Gravat als estudis d'Atlantic a Nova York, amb Jerry Wexler, Arif Mardin i David Briggs a la producció i una nòmina de músics de sessió on figuraven vells amics i coneguts com Augie Meyers, Waylon Jennings o la germana del mateix autor, Bobbie Nelson, "Shotgun Willie" alterna el country gran reserva d'"Stay All Night (Stay a Little Longer)" –original de Bob Wills- amb els aires southern rock de "Devil in a Sleepin' Bag" o la peça titular. També és l'àlbum de "Whiskey River", aquell original de Johnny Bush que Nelson pràcticament es va fer seu. Impagable, per cert, la caràtula amb el rostre del cantant inserit als dos canons d'una escopeta.