Texans de batalla, botes de punta i tres llargues cabelleres movent-se al mateix ritme que els màstils de les guitarres i el baix de Francis Rossi, Rick Parfitt i Alan Lancaster. Deixava les coses clares de bon principi la caràtula de "Piledriver" (1972), el cinquè àlbum d'Status Quo, publicat avui fa 50 anys. Els londinencs ja no eren aquella banda psicodèlica que s'havia presentat en societat a finals de la dècada dels 60 sinó un combo de rhythm & blues i potent boogie rock, ben engreixat i disposat a deixar empremta en una altra dècada, la dels 70, l'essència de la qual es pot explicar a través de discos com aquest.
La transició no havia estat de la nit al dia. Abans hi havia hagut dos treballs –"Ma Kelly's Greasy Spoon" (1970) i "Dog of Two Head" (1971)- on la formació ja encarrilava definitivament les coordenades que acabarien definint el seu so. Però va ser "Piledriver" l'obra que va acabar de situar-los al mapa del rock dels 70 i amb el qual van iniciar l'ascens cap a les més altes esferes. Un plàstic que s'obria amb el boogie desenfadat de "Don't Waste My Time", que flirtejava amb el heavy metal –i fins i tot el glam- a la robusta "Oh Baby", i on també hi figuraven dards de tanta precisió com "Big Fat Mama", "Paper Plane" o l'oportuna lectura del "Roadhouse Blues" dels Doors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada