Record Store Day 2018 a Surco

Los Sírex.

RECORD STORE DAY 2018

Surco, Barcelona

21 d'abril de 2018

Aquest any vaig viure el Record Store Day des de la disqueria més antiga de les que romanen obertes a Barcelona, la històrica Surco de la Travessera de Gràcia, que suma ja 44 anys al peu del canó. La jornada va començar a ritme de rock'n'roll fronterer amb essències mexicanes, el d'uns Flamingo Tours reduïts a trio però tan enèrgics com de costum, i que va culminar amb tota una demostració de força d'uns llegendaris veterans en pleníssima forma com són Los Sírex. Molta atenció al seu darrer disc, "Que nos quiten lo bailao" (2018) -el presentaran aquesta nit a la sala BARTS-. Entre els uns i els altres, Carlos Cros va posar la botiga sencera de potes enlaire amb unes cançons que valen el seu pes en or, i les joves MAVICA i Marta Knight es van destapar com dos dels grans valors del folk en clau femenina que es fa ara mateix per aquestes latituds.

Flamingo Tours.

MAVICA.

Marta Knight.

Carlos Cros.

Los Sírex.

Record Store Day 2016

RECORD STORE DAY 2016

Barcelona, 16 d'abril de 2016

M'ha semblat observar al Record Store Day d'enguany una certa tendència de moltes disqueries a omplir amb sessions de dj graelles horàries on abans predominava la música en directe. La qual cosa no em generaria cap mena de neguit si no fos perquè molts d'aquests dj's eren en realitat músics seleccionant cançons que els agradaven -cosa que també sol resultar d'allò més interessant, però cal tenir en compte que tocar el piano no sempre equival a ser pianista-. I és aquesta última constatació la que em porta a fer una sèrie de reflexions.

La primera, que el format dj permet agilitzar la logística tant als músics -una maleta de discos és més fàcil de transportar que una bateria o un teclat- com als propis locals -un sol set serveix per a totes les actuacions i no cal repetir proves de so-. La segona, que la música enllaunada no requereix el mateix grau d'atenció que la música en directe, i això permet al respectable fer petar la xerrada, remenar els expositors de discos i en el millor dels casos acabar passant per caixa -un fet digne de celebrar en un moment en què moltes disqueries viuen amb l'aigua al coll-.

I la tercera, que si aquesta tendència acaba evolucionant a l'alça per motius estrictament logístics o per la inèrcia de qui fa les coses perquè toca fer-les, fomentarà encara més aquella rutina que pateix el Record Store Day des que les edicions discogràfiques exclusives s'orienten més a incentivar el fetitxisme perquè sí que no pas a reconèixer i premiar la fidelitat del melòman de base. En altres paraules, el Record Store Day perdrà gran part del seu encant i això actuarà en detriment del seu objectiu principal: recordar-nos a tots que les botigues de discos no tan sols existeixen, sinó que tenen quelcom d'especial que cal preservar.

Dit això, la jornada d'ahir va suposar una nova ocasió de celebrar la música en tota la seva immensitat. En primer lloc perquè adquirir-la i degustar-la en format físic ho podem fer qualsevol dia de l'any, però veure disqueries atapeïdes sempre resulta d'allò més bonic. I en segon lloc perquè, tendències al marge, encara hi va haver botigues que van fer compatible la música enllaunada amb la música en directe i d'altres on fins i tot es van poder viure de ben a prop autèntiques maratons de discursos tan singulars com heterogenis (en són bons exemples Ultra-Local Records i Surco, respectivament).

The Lazy Lies a Surco.

Invisible Harvey a Surco.

Maurici Ribera (Odds & Ends DJs) a Ultra-Local Records.

De botigues (de discos)

RECORD STORE DAY 2015

Ultra-Local Records i Surco, Barcelona

18 d'abril de 2015

He llegit aquests darrers dies publicacions en mitjans digitals posant en qüestió el sentit del Record Store Day. I la veritat és que he al·lucinat. Que ningú em malinterpreti, cadascú és lliure de pensar, opinar i expressar allò que cregui convenient. Però el grau de sectarisme inherent en algunes d'aquestes publicacions em sembla alarmant. He arribat a llegir que les multinacionals del disc s'han aprofitat del Record Store Day. Doncs bé, deixem les coses clares. El Record Store Day va néixer com a iniciativa per a animar un sector, el de les botigues de discos alienes a tota cadena o franquícia, que es trobava i en certa manera segueix trobant-se amenaçat per les circumstàncies del moment que vivim. Si les multinacionals del disc mai s'hi haguessin sumat, les hauríem criticat per no donar suport al sector. Ara que s'hi sumen, diem que se n'han aprofitat quan l'únic que han fet és editar productes exclusius de la mateixa manera que ho fan les independents.

Suposo que és un dels grans vicis dels temps que corren. Aquests temps d'immediatesa i respostes instantànies via Twitter, Facebook o el que sigui. Quan quelcom funciona i genera una certa expectació, de seguida cal posicionar-se a favor o en contra. La qüestió és fer soroll, perquè qui no en fa no existeix. I entre els que han fet soroll contra el Record Store Day vaig observar una nova iniciativa que fins i tot ha tingut temps de batejar-se amb un cert grau d'ironia. No en recordo el nom exacte, ara mateix, però el cas és que es presenten com a alternativa al Record Store Day, venint a dir que aquest ja és cosa del passat, que ha perdut la seva puresa i que ells -els organitzadors d'aquesta nova iniciativa- ho faran millor. Doncs molt bé, que tinguin molta sort i si mai fan res que valgui la pena tenir en compte seré el primer d'aplaudir-los. Però de moment i fins que això no passi, em sap greu dir-ho, em sembla un altre cas d'allò que en castellà anomenen "Quítate tú para ponerme yo".

És evident que no tot brilla com hauria de brillar al Record Store Day. Paul Weller se'n va desmarcar ara fa un any, indignat perquè els articles exclusius que ell editava amb motiu de la jornada acabaven revenent-se a eBay a canvi d'autèntiques fortunes. Valoro i aplaudeixo el gest del Modfather, però em costa de creure que algú com ell, amb tants anys d'experiència acumulada en un negoci que no entén de bones maneres, es sorprengués per un fet tan habitual com aquest. Habitual, sí, perquè passa exactament el mateix amb discos de col·leccionista que no tenen res a veure amb el Record Store Day i amb moltes entrades d'esdeveniments de tota mena. El dia que les entrades per als seus concerts es revenguin a preus que superin amb escreix els de sortida -si és que no s'ha donat ja el cas-, també deixarà d'actuar en directe? Efectivament, el que determinades persones puguin fer amb els articles del Record Store Day pot ser molt lleig, però en qualsevol cas la culpa és d'aquestes persones i de ningú més.

Polèmiques al marge, jo vaig assistir ahir al Record Store Day. Vaig comprar alguns discos -en cap cas edicions exclusives, perquè d'entrada no m'interessen-, tal i com ho faig altres dies menys assenyalats en què em puc escapar a una disqueria -vaja, que m'agrada comprar discos i ho faig sempre que puc-. També vaig gaudir d'unes quantes actuacions que em van animar part del dia -més detalls sota aquestes línies-. I vaig observar, als dos establiments que vaig visitar -Ultra-Local Records i Surco, una de jove i una altra de veterana-, una afluència de públic que malauradament no és habitual a les botigues de discos.

Desitjaria que aquesta afluència es registrés cada dia, i que de passada es traduís en xifres que garantíssin la continuïtat de negocis i locals sense els quals m'és impossible concebre el món que m'envolta. També desitjaria que es parlés del Record Store Day de la mateixa manera que es parla de la Diada de Sant Jordi -però, a poder ser, sense el lamentable circ mediàtic que l'envolta-. Però sóc conscient d'on visc i del paper que juga la música en un país on la cultura és considerada pels que manen com un luxe. Per això celebro que, com a mínim durant un dia, aquells herois de peu de carrer que són els venedors de discos puguin veure una mica més reconeguda la seva tasca -ja no parlo de fer calaix, que ja se sap que mirar és gratis i gratar-se la butxaca sempre acaba fent mandra-. I que, de passada, els melòmans poguem descobrir en directe noves propostes i gaudir de prop grups i solistes que ens agraden.

INVISIBLE HARVEY. Sofisticació pop.

JUANPE, DANI Y SERGI. Nou projecte amb gent de La Banda Municipal del
Polo Norte i El Petit de Cal Eril. Irresistibles capes de melodia i bon gust.

CARLA. Càlida veu i atmosferes de glaç.

LE PETIT RAMON. Enorme en les distàncies curtes.

FERRAN PALAU. Alçant el vol en solitari.