El Hill country blues segons The Black Keys

Auerbach i Carney seleccionen per Mojo tota una col·lecció de perles del blues.

Solem parlar molt del Delta blues, però en canvi solem parlar molt poc del Hill country blues. Molt més que el germà petit del més popular dels estils de blues de Mississippi, una variant caracteritzada pel seu minimalisme i els seus ritmes hipnòtics. En són referents figures com R.L. Burnside, Junior Kimbrough, T-Model Ford o Mississippi Fred McDowell. I en són hereus directes, tot i que vinguin de molt més al nord, els Black Keys, que des dels seus inicis han reivindicat a pioners com els que ens ocupen.

Hi tornen ara amb un notable disc de versions, "Delta Kream" (2021), gravat immediatament després de finalitzar la gira de "Let's Rock" (2019) –això vol dir que l'enregistrament és anterior a la pandèmia, i que el motiu pel qual han trigat tant a publicar-lo només el saben ells-. Un intens repàs als cançoners dels citats Burnside, Kimbrough i McDowell, ampliat amb cites a noms que van més enllà del marc temàtic que ens ocupa però encaixen a la perfecció amb el conjunt, com John Lee Hooker o Big Joe Williams.

I si "Delta Kream" és tan recomanable com qualsevol dels discos fundacionals dels Black Keys, no ho és menys "The Black Keys present The Hill Country Blues". Una quinzena de perles del gènere, seleccionades pels propis Dan Auerbach i Patrick Carney, en un volum que distribueix Mojo aquest mes de juliol. Hi figuren tots els tòtems anteriorment citats, però també noms sovint menys predicats com els de Jessie Mae Hemphill, Little Junior Parker o Paul 'Wine' Jones. També hi ha un parell de temes dels mateixos Black Keys que refermen la seva condició de preservadors de tota una tradició.

T-Model Ford (192?-2013)

T-MODEL FORD

(192?-2013)

Sempre m'han fascinat els músics de blues de la vella escola. Quan la música ha esdevingut un negoci corporatiu farcit d'aspirants a estrella que guanyen carreres senceres a través de concursos on l'únic que compta és tenir una cara bonica, penso en gent com Robert Johnson, Muddy Waters o Leadbelly. Autèntics artistes amb moltes coses a dir, tenint en compte l'entorn d'on venien. El Sud més profund dels Estats Units, en un moment en què el color de la pell decidia el destí de qualsevol que tingués la fortuna o la desgràcia d'anar-hi a petar. La música com a única sortida, no només professional -en uns moments en què la indústria musical tal i com la coneixem actualment era impensable- sinó també vital. Malgrat haver trigat a posar-s'hi, T-Model Ford era un d'ells, només cal buscar-ne les proves a la seva biografia. A dia d'avui es desconeix el seu any de naixement -de fet, només se sap que va ser entre 1920 i 1925-. Les seves infància i joventut van estar marcades per un context d'extrema pobresa i violència tant a casa com a fora -va arribar a ser condemnat per assassinat, tot i que l'acte havia estat en defensa pròpia-. Va ser a finals de segle quan va començar a viure de la música. Jo el vaig arribar a veure en directe en la que -m'atreviria a dir- seria l'única visita del de Mississippi a Catalunya, al festival Blues i Ritmes de 2005, a Badalona. El recordo a l'escenari del teatre Zorrilla, tocant com si encara li anés la vida i acompanyat d'un bateria que era incapaç de seguir un sol ritme -i aquesta era la gràcia de tot plegat: en un negoci on molts supleixen amb tècnica la manca d'idees, Ford i el seu acompanyant deixaven clar que la substància sempre ha d'anar per davant de la tècnica-. Entre cançó i cançó, devorava un got ple de Jack Daniel's -ell ho pronunciava d'una manera semblant a jackhdenieaah- que un roadie li reomplia cada cop que ho requeria -i ho va requerir unes quantes vegades durant l'hora llarga de concert-. Sempre sol i sense gel, que l'home era un bluesman de Mississippi i no estava per òsties. No, T-Model Ford no estava fet per a la indústria musical. Ni tan sols estava fet per aquesta societat. Acabo de llegir que va morir ahir a causa d'una aturada respiratòria. Se n'ha anat un dels pocs testimonis d'aquells dies en què la música consistia en omplir cors i ments, en comptes d'estadis i parcs. I jo me l'imagino, sigui on sigui, amb el seu somriure plàcid, la seva guitarra de batalla i el seu got de jackhdenieaah.