 |
| Myriam Swanson i Paco Weht (Magnolia), la nit passada al FEMMéS. |
MAGNOLIA
FEMMéS @ Teatre de Sarrià, Barcelona
2 de novembre de 2019
"Avui procuraré no avorrir-vos", va deixar anar una irònica Myriam Swanson tot adreçant-se al respectable aplegat la nit passada al Teatre de Sarrià. El cert és que un podria afirmar que resulta impossible avorrir-se en presència d'aquesta dona. Que cada actuació seva és garantia d'entreteniment en el millor dels sentits. Ahir va ser l'encarregada d'encetar el cicle FEMMéS al capdavant de Magnolia, el quartet que completen tres rostres visibles de l'òrbita jazzística barcelonina com són Francesc Capella (piano), Paco Weht (contrabaix) i Xavi Hinojosa (bateria).
Presentaven el seu segon disc, un "This Joint's too Hip for Me" (2019) del qual van despatxar composicions pròpies com la tardorenca balada "To Send My Love", amb Swanson emulant les textures vocals de la mateixa Billie Holiday, o el frenètic boogie-woogie de "Get Out the Door", alternant-les amb lectures de títols aliens com "Bang Bang Boogie" (Nat King Cole), la sempre simpàtica "Two Ladies in the Shade of the Banana Tree" (Truman Capote) o la final "Burnt Toast and Black Coffee" (Shorty Long).
"El jazz és una mica 'guarro'. Últimament sembla haver-se tornat seriós, però no ho és en absolut", va afirmar Swanson tot referint-se als continguts sovint picants dels monòlegs marca de la casa amb què sol introduir les cançons. I no li va faltar raó. Quan hi ha qui s'obstina a tractar el jazz -i el rock, i el blues, i tantes altres músiques d'arrel popular- com si es tractés d'una intocable peça de museu, convé recordar d'on ve i quines han estat algunes de les seves principals constants al llarg de la història. En aquest sentit, Magnolia no tan sols aborden el gènere amb ofici i coneixement de causa, sinó que li injecten tota aquella vitalitat que mai podria assolir tancat en una vitrina. La qual cosa és digna d'agrair i d'aplaudir.
