The Double Shame - "Yes to All" (2015)

The Double Shame.

Passió, vocació i constància. Molts en presumeixen, sobretot quan els van bé les coses, però pocs poden predicar-ne amb tant d'exemple com The Double Shame. Un quartet gironí que porta dues dècades al peu del canó, fent les coses a la seva manera i vivint sempre al marge de tota indústria possible. Lliurant cançons memorables i defensant-les en tot escenari que se'ls posi al davant, sense cap més suport ni argument més enllà del seu incondicional amor cap a la música. Només així s'explica que hagin sobreviscut tot aquest temps des de la més absoluta independència i llibertat creativa, que fins a data d'avui no hagin pogut veure el seu repertori editat de forma oficial i que, quan finalment ho han fet, hagi estat a través de l'autoedició. Sí, ho han llegit bé. "Yes to All" (2015), el primer disc de The Double Shame, arriba vint anys tard però sona més fresc que una rosa i, per descomptat, molt més contemporani que qualsevol dels artefactes manufacturats en nom del tan celebrat revival dels 90. Potser aquest és el secret. Que aquesta gent no són fills dels 90 ni han descobert la dècada en qüestió a través de la blogosfera. Que ja hi eren fa més de vint anys i que segueixen aquí, però no pas per a explicar batalletes sinó per a reivindicar-se com una aposta de present i de futur. Amb Lluís Costa (Kitsch, Psychoine, Adrià Puntí) a les tasques de producció, lliuren set peces evocadores d'aquell rock alternatiu capaç d'enllaçar l'embranzida d'uns Pavement ("Performances on the Shades") amb el sentit melòdic de Teenage Fanclub ("The Have-Nots & The Influential"), les explosions protogrunge ("Body & Soul"), la psicodèlia més rocosa ("Heisenberg's Theme") o, fins i tot, el boogie entès à la ZZ Top ("Funk Rider"). I tot això, en tan sols vint minuts que deixen amb moltíssimes ganes de més. Tant de bo no triguin dues dècades més a lliurar nou material.

La ubicació com a metàfora

The Manhattan Love Suicides, la cirereta del Minifestival.

20è MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT

Espai Jove Les Basses, Barcelona

28 de febrer de 2015

La ubicació com a metàfora. L'Espai Jove Les Basses es troba situat al Turó de la Peira, un dels tretze nuclis que integren el districte de Nou Barris. Indret generalment ignorat per aquelles campanyes municipals que s'obstinen a vendre la capital catalana com una ciutat de postal, i on arribar en transport públic pot requerir una bona càrrega de paciència segons el punt des d'on es vingui. Tot un símbol doncs d'aquella Barcelona que es resisteix a ser engolida pel turisme incontrolat i el civisme fet a mida. És en aquest context, a les antípodes dels circuits habituals de música en directe, on el Minifestival ha establert el seu centre neuràlgic durant les passades tres edicions. Definint el seu terreny fora dels focus mediàtics, però consolidant i refermant el seu caràcter referencial entre aquell sector de melòmans que tampoc acaben de trobar el seu lloc en aquesta Barcelona de postal. El seu secret, un cartell singular on delícies forànies -sovint cares de veure als nostres escenaris- conviuen amb una ferma aposta per la creació autòctona.

En aquest sentit, van ser dos els noms que van destacar en una edició, la del vintè aniversari, que vivia ahir la seva jornada central després d'haver escalfat motors durant les setmanes prèvies en diferents espais de la ciutat. El primer era el de Close Lobsters. Supervivents de la generació C86 i pioners per tant d'allò que anomenem indie, arribaven per primera vegada a Barcelona i ho feien amb material nou. El de l'ep "Kuntswerk in Spacetime", publicat l'any passat -la tornada de "Now Time" va esdevenir un dels moments més celebrats de la seva actuació-, i el d'un disc que encara no han començat a enregistrar però del qual van estrenar tres temes al Minifestival. Tot plegat, durant un tour de force que va sobrepassar la reivindicació dels escocesos com a llegendes vivents per a refermar la vigència d'un discurs que no perd pistonada.

L'altre nom destacat era el de Michel Cloup Duo. Tota una institució del rock francòfon capitanejada pel propi Cloup amb el suport als tambors del seu insperable Patrick Cartier. Descàrrega elèctrica de grans proporcions i excursions al desert sobre una abrasiva catifa lisèrgica, cites incloses a Jim Morrison. Intensitat creixent que deixaria pas a la cirereta del Minifestival d'enguany. Uns Manhattan Love Suicides que van cloure la nit amb una actuació tan frenètica com el seu còctel de Jesus and Mary Chain, Primitives i Raveonettes. Encara al capítol internacional, The School van aportar la pinzellada més colorista del cartell amb tota una revetlla de melodies i harmonies pop, deutores dels girl groups dels 60 i els dies daurats del Brill Building, i executades amb tanta classe com ofici.

La representació estatal tenia com a reclam històric als gironins Double Shame, que van oferir un passi robust i sense esquerdes. Trencant el gel amb tot un arsenal d'aromes dels 90, va ser durant els passatges més psicodèlics quan més va brillar la banda. Tot seguit va ser el torn de La Legendaria Familia Stinson, que van desplegar un repertori on melodia i intensitat van de la mà. Cançons rodones i de gran profunditat que apunten a Planetas sense renunciar a una veu pròpia. Finalment, Linda Guilala van oferir un dels concerts més sòlids del festival. Muralles sòniques, cascades de decibels i ressons de My Bloody Valentine en una actuació de notable.