Close Lobsters tornen al Minifestival

Close Lobsters, il·lustres veterans de l'indie escocès a punt de repetir a Barcelona.

El retorn de Close Lobsters serà un dels plats forts del 28è Minifestival de Música Independent de Barcelona, que un any més presenta un cartell on els clàssics de l'òrbita independent alternen amb noves veus a descobrir. David Christian, Me Rex, Cheerbleederz, Martha i Carlota Flâneur completen el cartell que es desplegarà el 25 de febrer al Casinet d'Hostafrancs. 

Poder assistir avui a un concert de Close Lobsters és pràcticament un privilegi, que ningú en tingui cap dubte. Ja fa molt de temps que la banda escocesa, exponent destacat de la generació C86 i pilar gairebé fundacional d'allò que anomenem indie, sol limitar la seva activitat a un únic concert per any i evita repetir escenaris. El privilegi doncs serà doble quan Andrew Burnett i companyia s'enfilin per segon cop a l'escenari del Minifestival de Música Independent de Barcelona, un entorn on van debutar l'any 2015 i on tenen previst tornar aquest mes de febrer.

La presència dels autors de "Foxheads Stalk This Land" (1987) és sens dubte un dels grans reclams d'una cita que celebra enguany la seva 28a edició amb un canvi d'emplaçament. Serà el 25 de febrer al Casinet d'Hostafrancs i amb un cartell on tornen a alternar-se clàssics de la música independent amb nous valors a descobrir, tant d'aquí com de fora. Al capítol de noms històrics hi destaca també la presència de David Christian, vocalista d'un altre combo de pes de l'indie britànic com són els londinencs Comet Gain, que repassarà en solitari part d'un cançoner tan inabastable com genuí fins a les últimes conseqüències.

També arribaran des de la capital del Regne Unit dues de les possibles revelacions del programa d'enguany, Me Rex i Cheerbleederz. Dues bandes joves que formen part d'una mateixa comunitat –fins i tot comparteixen components-, i que lluny de deixar-se seduir per determinats cants de sirena segueixen treient suc i melodia del pop de guitarres de tota la vida. Tres quarts del mateix es pot afirmar dels igualment anglesos Martha, originaris de Durham, i el seu power pop tan fresc com atemporal. Completarà el cartell el pop metafísic de la barcelonina Carlota Flâneur, nom a l'alça de l'òrbita indie catalana.

La prèvia, a l'Heliogàbal

A la jornada central del Minifestival cal sumar-hi el triple concert previ programat la nit del 24 de febrer a l'Heliogàbal, que servirà per anar fent boca de cara a l'endemà però sobretot per descobrir tres discursos tan distants com complementaris. Del torrencial rock alternatiu dels parisencs Special Friend al pop d'estètica urbana del barceloní Pizza Fantasy i l'eclèctic còctel sonor de la londinenca Gemma Rogers, que promet emocions fortes.

D'altra banda, el Centre Cultural Albareda acollirà a partir del 2 de febrer l'exposició "Indieside", de la fotògrafa Nathalie Paco. Un recull d'imatges que documenten l'escena indie estatal de la dècada dels 90, un moment en què tot semblava possible perquè tot era per fer. L'acte d'inauguració serà el mateix dia 2 i coincidirà amb la presentació del llibre homònim, actuacions musicals i una taula rodona on intervindran diversos actors d'aquella escena, entre ells els promotors del mateix Minifestival.

Més informació:

Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web

Thalia Zedek amb Chris Brokaw i Cassie Ramone, caps de cartell del Minifestival 2022

Cassie Ramone.

Thalia Zedek a duet amb Chris Brokaw, Cassie Ramone de les Vivian Girls, Ran Ran Ran, Pararrayos, Interrogación Amor, Bubble Tea and Cigarettes i tota una colla de noms a descobrir. És el cartell del 27è Minifestival de Música Independent de Barcelona. Dies 25 i 26 de març a l'Espai Jove Les Basses.

Sembla que la tempesta comença a amainar i que certes coses van tornant mica en mica al seu lloc. Després d'haver-se imposat l'any passat a la pandèmia amb una edició especial centrada exclusivament en la producció autòctona, el Minifestival de Música Independent de Barcelona recupera enguany el seu format habitual i la seva vocació d'oferir al melòman de base un cartell de naturalesa eclèctica i abast transatlàntic, on l'escena local tornarà a alternar amb delícies foranes sovint cares de veure als nostres escenaris. Tota una heroïcitat, en aquests temps que corren.

Serà els dies 25 i 26 de març a l'Espai Jove les Basses, amb preus populars –14 euros l'abonament pels dos dies-, sense aglomeracions ni grans patrocinadors, i amb la música sempre al centre. Destaca d'entrada la presència de Thalia Zedek i Chris Brokaw. Duet de luxe, integrat per dos noms essencials del rock alternatiu nord-americà de les passades tres dècades i mitja, veterans de bandes com Come, Codeine o Live Skull, també impulsors de dues trajectòries solistes de llarg i contrastat recorregut. Anuncien sorpreses de cara a una actuació que es preveu molt més que emocionant.

També promet emocions fortes el concert de Cassie Ramone, vocalista de les sempre solvents Vivian Girls, una d'aquelles bandes que van venir a definir el so de la Brooklyn més efervescent ara fa poc més de deu anys. I una trajectòria, la de Ramone, que també l'ha portat a sumar forces amb tot un Kevin Morby al capdavant dels igualment reivindicables Babies. A tot això cal sumar un projecte solista amb encerts tan notables com "The Time Has Come" (2014). Encara des de Nova York arriba Bubble Tea and Cigarettes, un duet que des d'un dormitori ha estat capaç de donar forma a un evocador repertori a baixíssima fidelitat que beu de les atmosferes més boiroses del dream pop.

En unes coordenades no necessàriament coincidents però sí complementàries es troben les cançons de Lea Leone, una jove barcelonina que té previst publicar el seu primer àlbum aquest 2022, i que es perfila com una de les grans descobertes d'aquest Minifestival juntament amb els també barcelonins Pararrayos i el seu indie pop fet a mida d'una cita com aquesta. També de la imprescindible botiga Ultra-Local Records, que els ha acollit amb la mateixa passió amb què al seu dia va acollir l'artesania folk d'uns Ran Ran Ran que també prometen deixar petjada al Mini amb les cançons del seu darrer disc, el magnífic "Clàssics populars" (2021). Completen el cartell el refrescant synth pop dels valencians Amor Butano i el vitamínic punk pop dels madrilenys Interrogación Amor.

Més informació:

Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web

Ariox

Ètica indie - Foto Violeta Puigví.

Va començar a compondre les seves pròpies cançons durant el confinament de l'any passat, va publicar el seu primer ep en plena pandèmia i ara n'acaba de lliurar la continuació sota el paraigua de Luup Records. Ariox és el nom artístic d'Ariadna Casas, una jove cantant i compositora de Cardedeu que canta sobre les seves pròpies vivències i grava les seves cançons de forma casolana. El resultat són píndoles pop de factura lo-fi i naturalesa immediata, que tant s'emmirallen en l'ètica indie com en els acabats digitals de les anomenades músiques urbanes.

El seu primer ep, "Venir fins aquí" (2020), ja la va posar al seu dia sota la pista de diversos radars. La seva estrena a l'escuderia Luup, "Ens hem deixat els fogons encesos i s'ha cremat la cuina" (2021), referma la promesa inicial i consolida el discurs de la vallesana amb el suport del productor Biel Colomer a les bases electròniques, i amb declaracions d'intencions com la lírica directa, clara i transparent de títols com "Fotre el camp". El presentarà en directe el proper divendres, 21 de maig, a l'Espai Jove Les Basses de Barcelona, en el marc del Minifestival de Música Independent.


Més informació:

Luup Records  /  Pàgina web

El Minifestival més proper

Guineu.

El Minifestival de Música Independent s'imposa a la pandèmia amb un canvi de dates i un cartell de proximitat que aposta per les delícies underground autòctones. La música tornarà a sonar els dies 21 i 22 de maig a Les Basses, i això només pot ser una bona notícia.

Que la pandèmia ho ha trastocat tot és a hores d'ara molt més que una evidència. Si aquest 2021 hagués estat un any com els d'abans, el passat mes de febrer hauríem assistit a la nostra cita anual amb el Minifestival de Música Independent, aquell esdeveniment que durant 25 edicions s'ha dedicat a obsequiar el melòman de base amb programacions que han alternat referents de primer ordre i delícies underground tant d'aquí com de fora. Enguany els seus promotors s'han reinventat, canviant de data i apostant per l'escena local més emergent com a fórmula guanyadora perquè la música no deixi de sonar malgrat tot.

El 26è Minifestival tindrà lloc els propers dies 21 i 22 de maig a l'Espai Jove Les Basses de Barcelona. Aforament limitat a 50 persones per jornada, entrades a preus populars i un cartell on el pop desvergonyit i desacomplexat de les vallesanes Guineu i Ariox alterna sense manies amb les inesborrables melodies twee pop de les valencianes Lisasinson i les madrilenyes Aiko El Grupo, l'electrònica a baixa fidelitat d'Ella Ella i els vaporosos paisatges dels vigatans Junco y Mimbre. S'anuncien també dues sessions complementàries en streaming per cortesia dels barcelonins Slow Connection i La Nena Samsó. Tota una graella a descobrir en una de les edicions més especials i properes del Mini.

Més informació:

Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web

El Minifestival celebra el seu 25è aniversari a l'Heliogàbal

Nos Miran.

El Minifestival de Música Independent, el Mini pels amics, tanca aquest cap de setmana la celebració del seu 25è aniversari amb un segon acte que aplegarà tres noms a descobrir de l'escuderia Elefant Records. Els madrilenys Nos Miran amb el seu pop de factura electrònica i ric en matisos, la canària Cristina Quesada, que torna al Minifestival tres anys després del seu debut a Les Basses, i els suecs Alpaca Sports, que s'avançaran a l'inici de la primavera amb les seves melodies eternament assolellades. Serà aquest dissabte, 7 de març, a l'Heliogàbal. Més informació en aquest enllaç.

De quan l'indie era indie

Marinho, gran descoberta.

25è MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT

Espai Jove Les Basses, Barcelona

15 de febrer de 2020

El Minifestival ha celebrat la seva 25a edició tot presumint d'una manera de fer i d'una filosofia a l'hora de programar que refermen la seva fórmula com una aposta encara guanyadora. Un cartell que persegueix l'excel·lència en termes artístics i alhora potencia valors com la proximitat, alternant destacats referents de la música alternativa amb flamants delícies underground a l'Espai Jove Les Basses, un entorn de dimensions raonables i prou allunyat d'aquell soroll de fons que tot sol impregnar-ho en una ciutat com Barcelona.

Van escalfar motors, mai més ben dit, els gironins Veiculo Longo. Rock en castellà del de tota la vida, despatxat amb l'actitud i l'ofici de qui porta dècades trepitjant escenaris –els seus components són veterans de bandes com Double Shame-. I un repertori pensat per fer quilòmetres i cremar asfalt, tan robust i dinàmic com els camions que es van projectar al fons de l'escenari durant la seva actuació.

Els va seguir la portuguesa Marinho, amb tota probabilitat la gran descoberta del cartell d'enguany. Cançons folk de naturalesa immediata i caràcter autoreflexiu com "I Give Up and It's Ok" o "Freckles" –aquesta última amb un deliciós aire a Joni Mitchell-, defensades des de la intimitat d'una guitarra acústica i amanides amb cites a Martha Wainwright i Bruce Springsteen –un "I'm on Fire" que va interpretar com si es tractés d'un original de Johnny Cash-.


GRANS RECLAMS

El primer gran reclam de la nit va arribar de la mà de Sarah Nixey, que va repassar també en format acústic bona part de la seva trajectòria solista i va deconstruir el llegat de Black Box Recorder –misteriosa "The Facts of Life", majestuosa "England Made Me"- amb el suport a les sis cordes de tot un Jimmy Hogarth, productor i multiinstrumentista tot terreny –"I el més important de tot, el meu marit", va puntualitzar ella mateixa-.

L'esquelètica lectura del "Because the Night" –novament, Springsteen- amb què es va acomiadar, va contrastar amb l'adrenalínica injecció elèctrica de Happy Accidents. Un jove trio londinenc que va oferir la seva pròpia versió del pop de guitarres de finals dels 90 i principis del present segle, invocant al seu aire els esperits de Weezer, Hefner o els primers Strokes.

Menció a part va valer una actuació, la d'Emily Jane White, que des d'ara mateix es pot contemplar com un dels grans moments de la història recent del Minifestival. De presència gairebé fantasmagòrica i sempre a contrallum, la californiana va alternar el piano i la guitarra en un concert que va bascular entre els paisatges onírics de la seva obra més recent –"Immanent Fire" (2019)- i el folk boirós del seu disc de debut –"Dark Undercoat" (2007)-.

L'apunt més festiu de la nit va arribar de la mà de les barcelonines Die Katapult, que tornaven al Mini quatre anys després d'haver-hi debutat i consolidades ja com un dels exemplars més únics i singulars de l'electrònica autòctona. El seu secret, un discurs que enllaça les formes del krautrock amb manifestacions com l'acid house o el Balearic beat. Lletres (majoritàriament) en alemany i una posada en escena que marida hedonisme i sofisticació. I indiscutibles himnes trencapistes com "Was Machst Du".

I com a final de festa, el debut al Minifestival de tot un tros d'història del pop escocès. Veterans de l'òrbita de Sarah Records encara amb molta corda, The Orchids van oferir un breu però intens repàs al seu inabastable fons de catàleg. Amb el grau que suposa la maduresa, els de Glasgow van despatxar com si no hagués passat el temps aquells cants a l'eterna malenconia adolescent que són "Caveman" o "It's Only Obvious". L'entusiasta resposta a la pista no va fer sinó donar-los la raó. Una entranyable postal de quan l'indie era indie per a celebrar el primer quart de segle d'una cita de referència.

LA FESTA D'ANIVERSARI

Dues dècades i mitja de trajectòria no es celebren cada dia. Per això el Minifestival ha decidit allargar la seva festa d'aniversari amb la programació d'un triple concert pensat específicament per a l'ocasió. Serà el 7 de març a l'Heliogàbal amb un programa on coincidiran tres visions distants però complementàries de la cançó pop més desacomplexada, les dels madrilenys Nos Miran, la canària Cristina Quesada i els suecs Alpaca Sports –més informació al web del festival-.

Per cert, de les dotze propostes que ha programat enguany el Minifestival –comptant la jornada central a Les Basses i la programació complementària a l'Heliogàbal i a l'FNAC L'Illa Diagonal-, nou han aportat presència femenina als escenaris –una tendència que ja s'havia donat en anteriors edicions-. Mentre alguns s'atreveixen a emprar la paritat com a eina de màrqueting i s'inventen noves normalitats de cara a la galeria, d'altres ja fa temps que contemplen les bones pràctiques com una simple qüestió de sentit comú.

Guitarra, baix i bateria - Programa 236

Big Thief - Foto Dustin Condren.

Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Novetats discogràfiques de The Muffs, Big Thief, Emily Jane White, Marinho, Miquel Vilella i Aoife Nessa Frances. Repàs a la programació del 25è Minifestival de Música Independent. I música a la pantalla amb "Brighton Rock", "Performance" i "Ford vs. Ferrari". Disponible en podcast.

The Orchids, Sarah Nixey i Emily Jane White al 25è Minifestival

Emily Jane White, llums i ombres folk.

Un quart de segle al peu del canó ha consolidat el MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT com una cita de referència a l'atapeïda agenda melòmana de la ciutat de Barcelona. Aquest hivern celebra les seves noces de plata amb un cartell tan farcit de reclams –The Orchids, Sarah Nixey, Emily Jane White- com de potencials descobertes –Happy Accidents, Marinho, Aurehl-. Del 18 de gener al 7 de març en diversos escenaris de la capital catalana.

És una d'aquelles fites que un no es pot esperar ni proposar. Impulsar una iniciativa sense cap més suport que la pròpia empenta i, un bon dia, acabar-ne celebrant les 25 edicions com qui no vol la cosa però amb la seguretat i la solvència de qui ja ha esdevingut un clàssic. Corria l'any 1995 quan una colla de melòmans barcelonins, simpatitzants i militants tots ells d'una escena indie que era aleshores més que subterrània, van decidir crear el seu propi festival a partir de l'experiència acumulada en àmbits com l'edició de fanzines. El seu objectiu, portar a la Ciutat Comtal totes aquelles bandes de fora que tant els agradaven i que tan cares resultaven de veure en aquest costat dels Pirineus.

Naixia d'aquesta manera el Minifestival de Música Independent de Barcelona, que un quart de segle més tard és a punt de celebrar les seves noces de plata consolidat com una cita de referència al calendari melòman de casa nostra, però sobretot com un d'aquells petits grans esdeveniments que potencien valors com la proximitat i la singularitat en un context cada dia més definit per la saturació i el tot s'hi val. Una 25a edició que donarà el tret de sortida aquest mateix mes de gener i s'allargarà fins al mes de març. I un programa que, fent honor a la filosofia del Mini, tornarà a alternar noms de referència i noves promeses d'àmbit internacional amb una ferma aposta pel talent autòcton.

Marinho, malenconia i preciosisme al capítol de descobertes - Foto Marta Olive.

DE THE ORCHIDS A MARINHO

La jornada central del Minifestival 2019 tindrà lloc el 15 de febrer a l'Espai Jove Les Basses, epicentre de la programació durant bona part de la passada dècada i metafòrica ubicació per a un esdeveniment que celebra el fet musical entès des dels marges. Com a caps de cartell, ni més ni menys que The Orchids, Sarah Nixey i Emily Jane White. Els de Glasgow, veterans de la fèrtil pedrera indie escocesa de la dècada dels 80, eren poc menys que una assignatura pendent al cartell d'un festival per on han desfilat anterioriment discursos com els dels seus veïns i (més o menys) contemporanis Close Lobsters.

Nixey, sòcia de tot un Luke Haines als enyorats Black Box Recorder, torna al Mini vuit anys després d'haver-hi ofert una memorable actuació i amb un acompanyant de luxe com és el productor i multiinstrumentista Jimmy Hogarth (Amy Winehouse, Sia, Duffy). Finalment, White defensarà sobre el terreny el flamant "Immanent Fire" (2019). Un plàstic que referma la californiana com un exponent a l'alça del folk nord-americà contemporani, i amb tota probabilitat un dels grans treballs publicats en aquest terreny al llarg del passat exercici.

En el capítol de descobertes, promeses en fase emergent i potencials revelacions, aquest bé podria ser l'any de Happy Accidents i Marinho. Els primers, londinencs a més no poder, reivindiquen les formes més fresques i desacomplexades del post-punk i l'indie de guitarres del canvi de segle. Marinho, portuguesa, vindrà a presentar un notable disc de debut –batejat amb un títol tan peculiar com impronunciable: "~" (2019)- on explora la fina frontera que pot arribar a separar el pop d'acabats malencònics del folk més preciosista –molta atenció a talls com "Joni" o "Ghost Notes"-.

La representació autòctona anirà a càrrec de les barcelonines Die Katapult i la seva peculiar visió del krautrock i els seus derivats, així com dels gironins Veiculo Longo, combo de rock amb totes les lletres format per integrants dels mai prou reivindicats Double Shame –una de les bandes fetitxe del festival-. Completarà el cartell la projecció de "Sonido Mosca" (2019), aplaudit documental del sempre oportú Nando Caballero al voltant dels amplificadors Sinmarc i la irrupció del rock'n'roll a la Barcelona de la dècada dels 60.

Aurehl, sensibilitat melòdica i atmosferes a contrallum.

PROGRAMACIÓ COMPLEMENTÀRIA

Com ja és habitual, el Minifestival reforçarà el seu programa central amb tot un seguit de concerts complementaris en diferents punts de la ciutat. Destaca enguany la celebració d'una festa d'aniversari –25 anys anys només es fan un cop a la vida- a l'Heliogàbal. Serà el 7 de març amb un menú tan eclèctic com les dues dècades i mitja a commemorar: del pop oníric però ballable dels madrilenys Nos Miran a l'electrònica trencapistes de la canària Cristina Quesada, passant per les melodies assolellades –i amb regust dels primers Belle & Sebastian- dels suecs Alpaca Sports.

Tampoc hi faltaran, per allò d'anar obrint boca, les jornades prèvies al tram principal de la programació. Els barcelonins Aurehl seran els encarregats de donar el tret de sortida del Mini, el 18 de gener a l'FNAC L'Illa Diagonal i a partir d'un discurs que enllaça elements orgànics i digitals amb la mateixa elegància amb què marida sensibilitat melòdica i atmosferes a contrallum. El mateix escenari acollirà el 8 de febrer l'actuació d'Aitorpenak, pseudònim d'Aitor Echebarria, tot un artesà de la cançó pop amb base d'operacions a Barcelona.


Més informació i entrades:

Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web

Punt de trobada melòman a Les Basses

Kristin Hersh, en solitari.

24è MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT

Espai Jove Les Basses, Barcelona

9 de febrer de 2019

El gran encert del Minifestival al llarg de les seves 24 edicions no ha estat tan sols la confecció d'un segell de qualitat propi basat en la coherència i el rigor a l'hora de triar els artistes que programa, sinó sobretot la consolidació d'un públic essencialment minoritari però vocacionalment incondicional que any rere any acut a la cita melòmana amb l'ànim d'escoltar música i no pas de fer instagrams. El mateix que va fer penjar la nit passada el cartell de sold out a Les Basses, epicentre del Mini des de fa ja uns quants anys i escenari per on van desfilar una icona de la música alternativa com és Kristin Hersh i tota una colla de valors emergents de procedència i backgrounds diversos però sempre complementaris. Que el respectable gaudís de tot plegat per menys del que pot arribar a costar un menú de migdia en qualsevol restaurant de Barcelona, és un altre punt a sumar a la llista d'encerts.

Van trencar el gel els barcelonins Estruç, representants de l'escena autòctona i primer moment àlgid de la nit. Post-punk d'escola No Wave, ritmes angulars i hipnòtics, i desenvolupaments instrumentals gairebé progressius en contrast amb una refinada sensibilitat melòdica i la veu dolça però serena d'Ota Quílez. L'excursió psicodèlica amb què es van acomiadar va deixar el llistó molt alt per als nord-americans Free Cake For Every Creature, que van disminuir revolucions amb un pop a baixíssima fidelitat i ocasionalment a càmera lenta, que tant podia remetre a l'antifolk més desacomplexat com a les formes més amables del so C-86. Tot seguit, Night Flowers van refermar-se com a valor a l'alça de l'indie britànic amb un discurs que tant beu del shoegaze o el post-punk com del pop en clau FM d'uns Fleetwood Mac o, per buscar referents més propers, unes Haim.

Menció a part es mereix l'actuació de Kristin Hersh, reclam principal del cartell per mèrits i trajectòria, i un d'aquells fars a partir dels quals es podria haver guiat perfectament qualsevol dels artistes amb qui va compartir escenari la nit passada. Venia a presentar "Possible Dust Clouds" (2018), el més elèctric de tots els àlbums que ha facturat en solitari, però ho va fer sense cap altre suport que el de la seva guitarra i una d'aquelles veus que guanyen amb el pas dels anys. Intensitat en augment i tot un recital de punk acústic on no van faltar títols tan totèmics com "Your Ghost", mirades al repertori de Throwing Muses com "City of the Dead" i fins i tot una estripada lectura de la tradicional "Wayfaring Stranger". Van tancar la nit les madrilenyes Cariño amb tot un arsenal de pop vitamínic i desenfadat, ideal per a rebaixar tensions i anar-se'n a casa de molt bon humor.

Kristin Hersh i Night Flowers al Minifestival

Kristin Hersh, de celebració - Foto Peter Mellekas.

En un moment en què tot sembla haver de ser gran i desproporcionat, és digne d'aplaudir que encara hi hagi gent disposada a pensar en petit. Que enmig d'un panorama cada vegada més saturat i uniformitzat sobrevisquin iniciatives pioneres i encara singulars com el MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT. La incombustible Kristin Hersh i els refrescants Night Flowers seran els caps de cartell de la seva 24a edició, el 9 de febrer a l'Espai Jove Les Basses.

Kristin Hersh està de celebració per partida doble. D'entrada perquè aquest mes de gener es commemora el 25è aniversari del seu primer disc en solitari, un "Hips and Makers" (1994) que li va permetre diversificar el seu discurs i consolidar la seva empremta més enllà de l'òrbita de Throwing Muses. I sobretot perquè la passada tardor va lliurar un dels plàstics més inspirats i sorprenents que mai hagi arribat a signar al marge de la banda mare, "Possible Dust Clouds" (2018). Deu peces on la nord-americana recupera musculatura rockera i tensió elèctrica, distanciant-se per moments del folk que ha definit la seva obra solista i abraçant textures pròpies de 50FootWave o dels mateixos Throwing Muses.

La presència de Hersh és el gran reclam de la 24a edició del Minifestival de Música Independent (Espai Jove Les Basses, dissabte 9 de febrer). Una cita que tornarà a aplegar passat, present i futur de la música alternativa tant d'aquí com de fora, i on també crida l'atenció el nom de Night Flowers. El quintet londinenc debutarà als nostres escenaris després d'haver actuat en alguns dels festivals més anomenats del Regne Unit. El seu disc de debut, "Wild Notion" (2018), conjuga les formes més melòdiques del shoegaze, el post-punk i fins i tot el power pop, i sens dubte contrasta amb el pop a baixíssima fidelitat de Free Cake For Every Creature, projecte personal de la nord-americana Katie Bennett que farà les delícies tant dels seguidors de Moldy Peaches com dels de Courtney Barnett. El capítol estatal l'encapçalen el pop desenfadat i vitamínic de les madrilenyes Cariño i els ressons No Wave dels barcelonins Estruç.

A banda de la jornada central a Les Basses, el Minifestival -Mini pels amics- ha programat un any més tota una sèrie d'actuacions de petit format a l'escenari de l'FNAC L'Illa Diagonal. Donaran el tret de sortida el 19 de gener els barcelonins Mild Antics i White Hounds. Els primers posen al dia el folk rock i el so Americana entès a la manera de Byrds, The Band o Flying Burrito Brothers. Els segons practiquen un contundent rock de guitarres en sintonia amb els Sonic Youth més urgents i melòdics. I el 2 de febrer serà el torn de la gironina Dácil i el també barceloní Dino Ratso. La primera presentarà "Mamma Shark" (2018), un dinàmic exercici de rock alternatiu produït per Marc Parrot. El segon, antiheroi i cronista per excel·lència de la Barcelona que no surt a les postals, defensarà el seu flamant darrer treball, de títol homònim (2018).

Més informació:
Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web

Kristin Hersh, primera confirmació del Minifestival 2019

Kristin Hersh.

De vegades sembla que la vida t'estigui somrient. Per exemple, quan t'assabentes que Kristin Hersh actuarà al Minifestival de Música Independent 2019. No és l'única confirmació -tot i que durant els propers mesos en cauran més- d'un cartell que un any més ens convida a acostar-nos a l'Espai Jove Les Basses de Barcelona. Serà el proper 9 de febrer, però ja poden vostès adquirir les seves entrades i consultar les primeres confirmacions al web del festival.

Minifestival 2018

Eef Barzelay (o Clem Snide, si vostès ho prefereixen).

MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT 2018

Espai Jove Les Basses, Barcelona

17 de febrer de 2018

A aquestes alçades és complicat traçar la línia que separa un concert d'Eef Barzelay d'un de Clem Snide. Perquè el de New Jersey -establert actualment a Nashville- és l'únic component original que segueix signant discos i gires amb aquest nom. I perquè, encara que s'enfili tot sol a un escenari, acaba tocant exactament allò que li ve de gust i oferint repertoris rics en referències a la banda mare. Així ho va fer la nit passada en el marc del Minifestival 2018, on va acompanyar-se tan sols d'una guitarra acústica per a repassar la trajectòria d'una formació clau per a entendre la música d'arrels nord-americana de les passades dècades. Un concert que va començar un pèl desangelat però que Barzelay va saber reconduir ràpidament posant-se el respectable a la butxaca amb el seu peculiar sentit de l'humor i peces tan celebrades com "Your Favorite Music" o "I Love the Unknown".

Barzelay -o Clem Snide, com vostès ho prefereixin- era un dels caps de cartell d'un Minifestival de Música Independent que enguany ha celebrat la seva 23a edició recuperant l'Espai Jove Les Basses com a epicentre de la seva programació. És en aquest mateix espai on ara fa onze anys van oferir The Wave Pictures -els altres caps de cartell de la nit- el seu debut en escenaris barcelonins. Des d'aleshores els britànics han signat discos tan rodons com "Instant Coffee Baby" (2008) o l'encara calent "Bamboo Diner in the Rain" (2016) i s'han confirmat com una de les bandes més solvents de la seva generació damunt dels escenaris. Un power trio que invoca la frescor i el dinamisme de la Velvet al Max's Kansas City i remata la feina amb un repertori farcit de dianes tan precises com "Now I Want to Hoover My Brain Clean" o "Leave the Scene Behind".

Abans havia ofert la californiana Colleen Green un set d'allò més refrescant a cop de punk-pop que tant podia invocar la força de The Breeders com el sentit melòdic de Garbage o fins i tot la immediatesa de les Runaways. Ressons dels 90 en un passi que va suposar una de les grans descobertes d'un Minifestival 2018 que un any més va esdevenir aparador de veus emergents autòctones com la de Marta Knight. La jove martorellenca va obrir la tanda de concerts -prèviament s'havien projectat les obres de la Mostra Internacional de Clips Musicals Rodats en Super 8- amb el seu folk de factura austera però intensa, estripat i visceral però a la vegada detallista i ric en matisos. I el quartet Mareta Bufona, integrat per veterans de la fèrtil escena de Vilanova i la Geltrú, va actuar al lloc de The Standby Connection -baixa d'última hora per motius de salut- i va convèncer propis i estranys amb un repertori que beu de tòtems de l'indie dels 90 com Yo La Tengo, Nada Surf o (sobretot) Teenage Fanclub.

Minifestival 2018: 17 de febrer a l'Espai Jove Les Basses

The Wave Pictures.

Eef Barzelay i The Wave Pictures seran els caps de cartell del MINIFESTIVAL 2018, que comptarà també amb la presència de veus emergents com les de la nord-americana Colleen Green, la catalana Marta Knight i els valencians Standby Connection. La cita tindrà lloc aquest dissabte a l'Espai Jove Les Basses i anirà acompanyada de la Mostra Internacional de Clips Musicals Rodats en Super 8.

Si la ubicació d'un esdeveniment cultural pot esdevenir una metàfora del caràcter de l'esdeveniment en qüestió, el fet d'haver recuperat l'Espai Jove Les Basses com a epicentre de la seva programació diu molt a favor del Minifestival de Música Independent. Perquè Les Basses forma part de Barcelona, però no pas de la Barcelona de postal i de les aglomeracions de guiris amb la pell de color gamba sinó de la Barcelona sovint oblidada on també passen coses malgrat s'obstinin alguns a no voler-se'n adonar. I el Minifestival, Mini pels amics, també comparteix part d'aquest esperit. Un festival de música que no té lloc durant la temporada de primavera-estiu sinó a ple hivern i en un emplaçament que no surt a les guies turístiques ni falta que li fa. Un festival on la música pesa més que la cervesa, i on el melòman de base pot degustar alguns dels seus grups preferits i descobrir-ne de nous de molt a prop i sense aglomeracions.

Aquest cap de setmana celebrarà la seva 23a edició. Dissabte 17 de febrer a partir de les 18,30h a l'Espai Jove Les Basses i amb un cartell on tornen a conviure noms de primer ordre de la música independent i alternativa amb veus emergents tant d'aquí com de fora. Una programació on destaquen per mèrits propis Eef Barzelay i The Wave Pictures. El primer suma ja més de dues dècades de trajectòria que l'han consolidat com un dels grans referents de la música d'arrels nord-americana, ja sigui en solitari o amb uns Clem Snide amb els quals va ajudar a definir allò que anomenem country alternatiu. Torna al Mini una dècada després d'una actuació que alguns habituals del festival encara recorden amb emoció. Els segons són una de les bandes més prolífiques de l'indie britànic contemporani. Un power trio que ha fet les delícies de tot un Darren Hayman (Hefner), que ha signat tota una sèrie d'imprescindibles obres de culte i que pot presumir d'un dels directes més frescos, dinàmics i a la vegada contundents que han sortit de la Gran Bretanya durant la passada dècada.

En el capítol de les descobertes, la californiana Colleen Green promet moure esquelets i remoure consciències amb el seu vitamínic punk d'ascendència pop i un repertori que es pot emmirallar en bandes dels 90 com The Breeders o The Muffs. Tot un contrast amb el folk estripat però ric en matisos de la catalana Marta Knight, que presentarà el seu ep de debut, "Peterloo Heroes" (2017) -produït per Xavier Nadal (Grushenka)-. I amb l'altra gran aposta del Minifestival d'enguany, la dels valencians Standby Connection. Un grup format per músics de llarg recorregut i consagrat en cos i ànima a explorar les textures més sorollistes i a la vegada melòdiques del rock alternatiu. Com a gran novetat, s'incorpora a la programació la Mostra Internacional de Clips Musicals Rodats en Super 8, que aplegarà treballs de realitzadors de casa nostra però també de països com els Estats Units, Canadà o el Regne Unit. I tot això per deu miserables euros. Facin-se vostès un favor i acostin-se aquest dissabte a Les Basses: no se'n penediran, paraula.

Més informació:
Minifestival  /  Pàgina web

Recomanació: Marta Knight + Edurne Vega al Minifestival

Marta Knight - Foto Ilda Carqueja.

S'acosta la 23a edició del Minifestival de Música Independent, que tindrà lloc el 17 de febrer a l'Espai Jove Les Basses amb propostes com les del nord-americà Eef Barzelay o els britànics Wave Pictures. Per anar obrint boca, aquest dissabte 3 de febrer (18h.) el Mini ens proposa dos concerts de petit format a l'FNAC L'Illa Diagonal. Marta Knight i Edurne Vega. La primera ve del Baix Llobregat i acaba de destapar-se com una de les grans promeses del folk en la seva concepció més visceral i estripada. La segona ve del Maresme i el seu darrer treball, "Frontera" (2017), l'ha consolidat com una de les veus a l'alça del rock alternatiu a casa nostra. Atractiu doble cartell i entrada lliure perquè ningú es pugui queixar. Més informació aquí.

Eef Barzelay i The Wave Pictures al Minifestival 2018

Eef Barzelay.

Consolidat com a cita de referència del calendari melòman hivernal, el Minifestival de Música Inpendent -El Mini pels amics- enfila ja una nova edició, la número 23, i ho fa amb un cartell que novament alterna noms carregats d'història amb veus emergents tant d'aquí com de fora. Destaca en aquesta convocatòria la presència de dos pesos pesants com són Eef Barzelay i The Wave Pictures. El primer porta vint anys a l'avantguarda del so Americana, tant en solitari com al capdavant dels imprescindibles Clem Snide. Els segons són una de les bandes més fresques que ha donat l'indie britànic durant el que portem de segle, apadrinats per tot un Darren Hayman (Hefner) i amb una contrastadíssima solvència a l'escenari. A nivell de revelacions, aquest podria ser l'any del punk melòdic i vitamínic de la californiana Colleen Green, així com del folk urgent i desacomplexat de la catalana Marta Knight. O de The Standby Connection, un trio de rock emocional i pop visceral format per il·lustres veterans de l'escena valenciana. Podrem comprovar-ho el proper 17 de febrer a l'Espai Jove Les Basses. Tota la informació aquí.

Minifestival 2017, segon acte

Luke Haines, cançons que han fet història.

MINIFESTIVAL 2017

La Capsa, El Prat de Llobregat

25 de març de 2017

El Minifestival de Música Independent ha tancat la seva vint-i-dosena edició tot consolidant un nou format, l'encetat ara fa tot just un any, que reparteix la seva programació en dues dates i dos emplaçaments diferents, l'Espai Jove Les Basses de Barcelona i la sala La Capsa del Prat de Llobregat. Aquest últim equipament ha guanyat pes al si del festival fins al punt de poder-se considerar com el nou centre neuràlgic d'una cita que va desplegar ahir el gruix més important del seu cartell d'enguany amb un segon acte -el primer havia tingut lloc el passat 11 de març a Les Basses- on novament es van aplegar nous valors i figures de culte tant d'aquí com de fora.

Un dels grans encerts a l'hora d'ubicar a La Capsa un esdeveniment com el d'ahir, va ser sens dubte el fet d'aprofitar la totalitat del seu espai i disposar de dos escenaris diferenciats sense que la programació d'un es solapés amb la de l'altre. D'aquesta manera, la jornada va començar a l'escenari del bar, en horari familiar i amb entrada lliure, dos arguments de pes a l'hora de cercar nous públics. Va ser en aquest escenari on van trencar el gel els autòctons Nice Place amb el seu indie rock de factura urgent, el veterà Chamizo amb una demostració d'ofici més enllà d'estils, i el pop d'herència folk dels sempre sorprenents Balancí. Tres concerts de petit format i tres delícies sonores que van esdevenir molt més que un aperitiu de cara al que vindria a continuació.

APARADOR

L'escenari principal el va inaugurar el bilbaí Pablo Ríos amb un repertori tan fresc i desenfadat com la seva posada en escena. Va començar acompanyant-se d'una guitarra acústica que al cap de poca estona va substituir per bases instrumentals pregravades. "Algú pot queixar-se que això és un playback, i tindrà tota la raó del món", va assenyalar en tota una mostra de desvergonyiment (en el millor dels sentits). El van succeir els barcelonins Zelig, uns vells coneguts del festival que es van manifestar en aquesta ocasió més sòlids i contundents que mai, amb un directe a prova de bales i un cançoner majúscul que conjuga com pocs els ritmes urgents amb el sentit melòdic i les guitarres enceses.

Si el Minifestival és un aparador on descobrir abans que la resta algunes bandes que podrien petar-ho fort en qüestió de temps, el d'Últim Cavall n'és un bon exmple. Els barcelonins ho tenen tot per a situar-se a l'avantguarda del pop en català el dia que aquest país entengui la música més enllà de les festes majors. Tenen cançons contagioses, tenen taules -i això que no fa ni un any que s'ha consolidat la formació-, tenen un cantant dels que marquen la diferència -Rafa Monzó: escoltin vostès la seva veu i no admetin imitacions- i tenen una posada en escena tan solvent com dinàmica. Post-punk a mig camí de la pista de ball i l'èpica més atmosfèrica, i una banda que comença a cotitzar-se a l'alça.

També tenen números d'acabar fent molt de soroll els britànics False Advertising. I no tan sols perquè siguin joves (molt joves) i alguns dels seus components tinguin bones connexions amb algun nom il·lustre de l'escena de Manchester, sinó sobretot per un repertori que beu de l'indie de guitarres dels 90 sense sonar en absolut caduc ni retro. Cançons que evoquen la ràbia i la frescor d'unes Breeders o uns Muffs, disparades l'una darrere l'altra com si no hagués d'haver-hi un demà. I un power trio que surt a l'escenari sense por, amb l'actitud de qui no té res a perdre i a la vegada ho té tot per guanyar. Atenció a la seva vocalista i guitarrista, Jen Hingley: veure de prop com ataca les sis cordes és tot un espectacle en el millor dels sentits.

IL·LUSTRES VETERANS

També des del Regne Unit però amb tot el pes de dues dècades i mitja a l'avantguarda del pop britànic arribava el sempre oportú Luke Haines. L'exlíder i ànima de bandes de culte com The Auteurs o Black Box Recorder tornava al Minifestival amb nou disc sota el braç, "Smash the System" (2016), i aquella ironia anglesa marca de la casa. Tot sol, amb l'únic acompanyament de la seva guitarra acústica i tan pròxim com de costum, va presentar-se amb la peça titular del citat darrer àlbum abans d'enfilar un repertori farcit de rareses, curiositats en el millor dels sentits -un "Lou Reed Lou Reed" que va interpretar per partida doble- i algunes de les peces amb les quals ha fet història -"Show Girl" o "Lenny Valentino", tan fresques com el primer dia-.

Després d'una lliçó de savoir faire com la que havia ofert Haines, qualsevol s'atrevia a sortir al mateix escenari sense por de relliscar. Una dificultat afegida que els també veterans Linda Guilala van solventar amb una demostració de força, poder i presència de les que no es veuen ni s'escolten cada dia. Una muralla sònica de proporcions inabastables i tot un atac de decibels més demolidor encara que el que la banda gallega havia ofert dos anys enrere a Les Basses. Guitarra, teclat, bateria, videoprojeccions i una veu espectral murmurant passatges onírics sobre una aclaparadora base shoegaze. Un dels punts àlgids d'una nit que va rebaixar tensions amb la posada en escena sempre festiva i efectiva de Helen Love. Supervivents de l'indie britànic més desacomplexat dels 90 i admirats al seu dia per tot un Joey Ramone, van acomiadar el Minifestival 2017 -i van posar La Capsa de potes enlaire- amb una bateria de hits eternament adolescents. 

Recomanació: Minifestival 2017 a La Capsa

Recordin que el proper dissabte, 25 de març, tindrà lloc a la sala La Capsa el segon acte del MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT 2017. Hi actuaran dues figures de culte de l'indie britànic dels 90 com són Luke Haines i Helen Love, veterans de l'escena estatal com Linda Guilala o Chamizo, revelacions internacionals com els també britànics False Advertising, i tota una munió de veus emergents autòctones com Últim Cavall, Balancí, Zelig o Nice Place. I tot plegat per un preu molt més que raonable. Més informació aquí.

Minifestival 2017, primer acte

Ana Béjar.

MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT 2017

Espai Jove Les Basses, Barcelona

11 de març de 2017

Pocs festivals musicals poden presumir a casa nostra d'un cartell tan eclèctic i a la vegada coherent com el del Minifestival de Música Independent. Una cita que durant més de dues dècades ha programat noms foranis cars de veure als nostres escenaris tot alternant-los amb algunes de les veus autòctones més inquietes, i que enguany consolida el format de doble data i doble emplaçament encetat durant la passada edició. El primer acte del Minifestival 2017 va tenir lloc ahir a l'Espai Jove Les Basses, que va acollir cinc dels discursos més reposats del cartell d'enguany -la resta de propostes les podrem degustar el proper 25 de març a la sala La Capsa- i on van brillar de manera especial les actuacions de PAVVLA i Ana Béjar.

La primera, encarregada de trencar el gel, és sense cap mena de dubte la gran revelació de la present temporada a l'escena emergent catalana. Alter ego de Paula Jornet, en tan sols mig any s'ha posat crítica i públic a la butxaca amb un àlbum, "Creatures" (2016), que li ha obert les portes de festivals com el texà SXSW -on tocarà d'aquí a menys d'una setmana-. En aquesta ocasió va actuar sense la banda que l'acompanya habitualment, alternant la guitarra amb el teclat i destapant la vessant més crua d'un cançoner farcit de títols tan incontestables com "Young", "This Is Not a Movie" o "Planets and Stars". Un repertori que va eixamplar amb material inèdit i un parell de versions de Frankie Valli ("Can't Take My Eyes Off You") i Elvis Presley ("Can't Help Falling in Love"), reinterpretades com si fossin de Jeff Buckley i Tori Amos respectivament.

Béjar, andalusa establerta a Madrid i autèntica figura de culte de l'indie estatal, acumula més de dues dècades de trajectòria al capdavant de formacions com Orlando, Todo o els mai prou reivindicats Usura. Tornava enguany al Minifestival tot presentant el primer disc que signa amb el seu nom, un "The Good Man" (2016) que va repassar en la seva totalitat i sense cap més suport que el d'una guitarra tot terreny, puntuals bases rítmiques pregravades i un petit harmònium amb el qual va traçar alguns dels paisatges més singulars d'un passi on van abundar les emocions fortes. Tot un viatge pels paratges més indòmits del folk i d'un so Americana que la de Jerez amaneix amb motius fronterers i fins i tot flamencs. Les percussions tribals, el nervi de la seva veu i el misteri de l'harmònium van evocar discursos com els de Dead Can Dance o la PJ Harvey de "Let England Shake".

Dues dècades han passat des que Salad van militar en aquell calaix de sastre que va esdevenir el Britpop i van arribar a sortir de gira amb gegants com Blur. Una fita, aquesta última, que Marijne van der Vlugt va recordar abans d'enfilar "Motorbike to Heaven", una de les peces que aquests dies interpreta a duet amb Paul Kennedy en el marc d'un projecte batejat com a Salad Undressed. El repertori clàssic de la banda londinenca, ampliat amb composicions inèdites i interpretat amb format reduït i desendollat. Una sèrie de concerts amb què la parella escalfa motors de cara a una gira de tardor amb la formació completa. A l'escenari de Les Basses, tant la vocalista com el guitarrista es van mostrar tan en forma com el primer dia, si bé ocasionalment el repertori semblava requerir la presència d'una banda sencera que l'acabés de vestir.

Tot el contrari va passar amb el pop eternament naïf de la canària Cristina Quesada, que va recórrer en nombroses ocasions a les bases instrumentals pregravades per a evocar els coloristes paisatges omnipresents a la seva discografia. La qual cosa va funcionar com a declaració d'intencions, però és que d'haver-s'ho estalviat el concert hauria estat igual de sòlid: els moments àlgids de l'actuació van ser els que va desenvolupar amb l'únic acompanyament del seu ukelele o de la guitarra del suec Andreas Jonsson (Alpaca Sports). Van cloure la vetllada els barcelonins Neleonard amb un pop coral que conjuga elegància, sofisticació i un afinat sentit melòdic. Van actuar amb format de trio -veu, guitarra i teclat-, brillant en les distàncies curtes i oferint la vessant més bàsica i pròxima d'un cançoner on ressonen Belle and Sebastian o Camera Obscura. El que conformen perles tan rodones com "Coger frío", que ahir es van aproximar sense reserves a les coordenades del folk-pop més dinàmic i contagiós.

Recomanació: Minifestival 2017 a Les Basses

Neleonard.

El proper dissabte, 11 de març, començarà a l'Espai Jove Les Basses una nova edició -la que fa 22- del Minifestival de Música Independent, una cita imprescindible del calendari melòman de casa nostra. En aquesta primera jornada hi conviuran noms amb tanta història com els britànics Salad o la madrilenya Ana Bejar, i revelacions com PAVVLA, Cristina Quesada o Neleonard. Tota la informació aquí.

Jugando Con Kurt i Nice Place al Minifestival 2017

Els propers dies 11 i 25 de març tindrà lloc una nova edició del Minifestival de Música Independent, un clàssic del calendari melòman barceloní que un any més alternarà figures consagrades amb nous valors tant d'aquí com de fora. Per anar obrint boca, el festival va celebrar ahir una jornada prèvia a l'FNAC L'Illa Diagonal. Hi van actuar Jugando Con Kurt (a la fotografia) i Nice Place, dues bandes autòctones que beuen de gèneres com el post-punk, el shoegaze o l'indie de guitarres dels 90. No deixin de consultar la web del Minifestival per a conèixer tots els detalls de la programació, i sobretot no faltin a la cita.