50 anys de "Love Devotion Surrender"

L'obra, la figura i la influència de John Coltrane com a fil conductor, però sobretot la unió de dos dels guitarristes més grans de tots els temps, també de dos universos sonors tan distants sobre el paper com complementaris a la pràctica. D'una banda el de Carlos Santana, el mexicà que havia eixamplat els horitzons del blues, el jazz i el rock psicodèlic tot enriquint-los amb tota la seva herència llatina. De l'altra el de John McLaughlin, el britànic que havia definit registres com el jazz fusió al capdavant de la seva Mahavishnu Orchestra i al costat de gegants com Miles Davis.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Love Devotion Surrender" (1973), l'àlbum que van signar conjuntament, enregistrat amb músics de les seves respectives bandes –la unió a l'estudi de la Mahavishnu i de Santana, el grup, gairebé res-. Dos originals de Coltrane –"A Love Supreme" i "Naima"-, una adaptació de l'estàndard del gòspel "Let Us Go into the House of the Lord", i dues composicions de McLaughlin inspirades en la doctrina del mestre espiritual Sri Chinmoy, del qual eren seguidors tant ell com Santana –"The Life Divine" i "Meditation"-. Una obra que el temps ha mig enterrat, però a la qual val la pena tornar de tant en tant.

50 anys de "Blue Öyster Cult"

Quan Blue Öyster Cult van sortir de gira per promocionar el seu àlbum de debut, publicat amb títol homònim el 16 de gener de 1972 –avui fa 50 anys-, van arribar a actuar com a teloners de bandes com els Byrds, Alice Cooper o la Mahavishnu Orchestra. Tres noms i tres estils que ofereixen una perspectiva de l'eclecticisme de l'escena musical del moment, però també de l'ampli ventall de registres que podien complementar-se amb el discurs dels novaiorquesos. Un combo de rock dur i heavy metal que gairebé sense voler-ho marcava distàncies amb bona part dels grans exponents d'ambdós gèneres, i que en qüestió d'anys arribaria a connectar sense problema amb les primeres generacions del punk.

"Blue Öyster Cult", l'àlbum, s'emmirallava en la psicodèlia més sòlida i rocallosa de la dècada anterior, i les seves cançons tractaven sobre bandes de motoristes –la inicial "Transmaniacon MC", inspirada en el festival d'Altamont-, fugitius de la justícia –"I'm on the Lamb But I Ain't No Sheep"- i tripijocs que s'acaben malament –"Then Came the Last Days of May"-. També hi figuraven ja algunes de les composicions més apreciades pels seguidors del grup encara avui, com "Stairway to the Stars" o "Cities on Flame with Rock and Roll". Amb la poderosa veu d'Eric Bloom dialogant amb el binomi de guitarres format per Buck Dharma i Allen Lanier, l'àlbum es va reeditar el 2001 amb sucosos bonus tracks, a destacar una frenètica lectura del "Betty Lou's Got a New Pair of Shoes" de Bobby Freeman.

Rick Laird (1941-2021)

RICK LAIRD
(1941-2021)

La Mahavishnu Orchestra va ser una de les formacions que millor van saber segellar en termes estètics i discursius el maridatge de dos corrents tan complementaris l'un de l'altre com van ser el jazz fusió –o jazz rock- i el rock progressiu durant la primera meitat de la dècada dels 70. El pont hipotètic entre Miles Davis i King Crimson, la formació encapçalada per tot un John McLaughlin a la guitarra va tenir entre els seus membres fundadors a Rick Laird, baixista irlandès que posteriorment es posaria al servei de gegants com Stan Getz, Sonny Rollins, Eddie Jefferson o Yusef Lateef. Ens ha deixat a l'edat de 80 anys.