Mig segle de "Piano Man", "Welcome" i "Ladies Invited"

Billy Joel.

Saludem tres discos que van veure la llum el 9 de novembre de 1973, avui fa mig segle. Començant per "Piano Man", el segon àlbum de Billy Joel i l'obra que va donar l'impuls definitiu a la carrera del pianista novaiorquès, també el seu debut a Columbia Records. La peça que el titula, el relat en primera persona de com un músic de la Costa Est s'estableix als clubs nocturns de Los Angeles a la recerca d'una nova oportunitat –després de la disputa legal amb el seu primer segell, Family Productions-, és un clàssic de clàssics i probablement la seva composició més icònica. A destacar també talls tan rodons com el country jazz (sí, country jazz) de "Travelin' Prayer", l'èstètica western de "Billy the Kid" i un "Captain Jack" que sona com Elton John fent una jam amb els Beatles d'"Abbey Road" (1969).

El mateix dia va sortir "Welcome", el cinquè àlbum d'estudi de Santana i un nou pas endavant en la seva aproximació a les coordenades més indòmites del jazz fusió –també el primer disc facturat després de la marxa de Gregg Rolie i Neal Schon per formar Journey-. Gairebé la continuació lògica d'aquell "Love Devotion Surrender" que Carlos Santana havia signat pocs mesos abans amb un John McLaughlin que també va participar a les sessions tocant la guitarra a "Flame - Sky". I encara el 9 de novembre de 1973, la J. Geils Band va lliurar el notable "Ladies Invited". Quedaven una mica lluny els dies de l'èxit massiu que havien de venir, però els de Massachusetts seguien lliurant peces tan brillants com "Did You No Wrong", "The Lady Makes Demands"o aquella descàrrega d'elèctric rhythm & blues que era "No Doubt About It".

Carla Bley (1936-2023)

CARLA BLEY
(1936-2023)

Un simple cop d'ull a la nòmina de músics que van participar a la gravació original de l'òpera jazz "Escalator Over the Hill" (1971) ens permet apreciar la magnitud i l'abast tant del projecte com dels seus responsables. Parlem d'unes sessions que van aplegar figures a priori tan distants entre elles com Gato Barbieri, Jack Bruce, Linda Ronstadt, Don Cherry o John McLaughlin, entre molts altres. L'obra en qüestió és un clàssic del jazz més lliure i avançat del seu temps, també el pilar mestre de la discografia de la Jazz Composer's Orchestra, la formació on es va donar a conèixer la pianista i organista –i autora de la partitura d'"Escalator Over the Hill"- Carla Bley. Nom essencial del free jazz i de la música d'avantguarda, posteriorment va consolidar-se com a solista i va seguir col·laborant amb intèrprets com Michael Menter o Charlie Haden. Ha mort a l'edat de 87 anys.

50 anys de "Love Devotion Surrender"

L'obra, la figura i la influència de John Coltrane com a fil conductor, però sobretot la unió de dos dels guitarristes més grans de tots els temps, també de dos universos sonors tan distants sobre el paper com complementaris a la pràctica. D'una banda el de Carlos Santana, el mexicà que havia eixamplat els horitzons del blues, el jazz i el rock psicodèlic tot enriquint-los amb tota la seva herència llatina. De l'altra el de John McLaughlin, el britànic que havia definit registres com el jazz fusió al capdavant de la seva Mahavishnu Orchestra i al costat de gegants com Miles Davis.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Love Devotion Surrender" (1973), l'àlbum que van signar conjuntament, enregistrat amb músics de les seves respectives bandes –la unió a l'estudi de la Mahavishnu i de Santana, el grup, gairebé res-. Dos originals de Coltrane –"A Love Supreme" i "Naima"-, una adaptació de l'estàndard del gòspel "Let Us Go into the House of the Lord", i dues composicions de McLaughlin inspirades en la doctrina del mestre espiritual Sri Chinmoy, del qual eren seguidors tant ell com Santana –"The Life Divine" i "Meditation"-. Una obra que el temps ha mig enterrat, però a la qual val la pena tornar de tant en tant.

Pete Brown (1940-2023)

PETE BROWN
(1940-2023)

Exponent de la poesia beat al Regne Unit, a Pete Brown se'l recordarà també per les seves connexions melòmanes. Va encapçalar diverses bandes –Pete Brown & His Battered Ornaments, amb un jove Chris Spedding, Pete Brown & Piblokto! i The First Real Poetry Band, amb John McLaughlin-, va girar amb Davey Graham i va treballar amb altres pesos pesants com Graham Bond. Però la seva petjada més gran en l'àmbit musical va venir de la mà de Cream. Va ser amic tant d'Eric Clapton com de Ginger Baker i Jack Bruce, tot i que va ser amb aquest últim amb qui més bona sintonia va tenir en termes artístics. El trio va requerir els seus serveis com a lletrista, i és coautor d'algunes de les seves cançons més populars, com ara "I Feel Free", "Sunshine of Your Love" i "White Room". Ha mort a l'edat de 82 anys.

Mig segle d'"On the Corner"

Definitivament, l'11 d'octubre de 1972 va ser una d'aquelles dates que caldria tenir ben emmarcades. El mateix dia que Santana publicava el canònic "Caravanserai", avui fa mig segle, Miles Davis lliurava una altra obra mestra del jazz fusió, "On the Corner". Un d'aquells discos prou avançats al seu moment per confondre la crítica i marejar el respectable a parts iguals. Al seu dia va rebre per totes bandes, però el temps li acabaria donant la raó i avui és contemplat com una de les obres essencials del trompetista. Una perla del jazz més arriscat i un nou salt endavant per part d'un dels més grans visionaris de la música contemporània.

Influït per la revolució funk de James Brown i (sobretot) Sly Stone –també pel rock visceral de Jimi Hendrix-, "On the Corner" es considera com una aproximació per part de Davis als corrents musicals dominants entre la joventut afroamericana del moment –la caràtula il·lustrada per Corky McCoy també apuntava en aquesta direcció-. La reconnexió del geni amb la seva gent, però sobretot la revàlida de tot un gènere –el jazz- que encara tenia moltes coses a dir en plena era rock. Amb el suport de vells coneguts com Chick Corea (teclats), Herbie Hancock (teclats) o John McLaughlin (guitarra), i quatre pistes –repartides en les dues cares d'un vinil- absolutament úniques en la seva espècie. Aleshores i avui.

Personalment, mai oblidaré el primer cop que vaig escoltar peces com "Black Satin", "One and One" o la suite inicial que encapçalava la pròpia "On the Corner" –i això que quan vaig adquirir aquest plàstic ja tenia ben escoltat "Bitches Brew" (1970)-. Fins i tot recordo que vaig necessitar uns quants intents abans de poder-hi entrar, i que quan finalment me'n vaig sortir m'hi vaig quedar atrapat per sempre més. Darrerament hem escoltat com certes veus de la crítica musical a priori seriosa, afirmaven alegrement que si hi ha melòmans a qui no agraden estils com les mal anomenades músiques urbanes, és perquè són incapaços d'entendre'ls –argument absurd que mereixeria un capítol a part-. Em pregunto què haurien dit l'11 d'octubre de 1972, d'haver-se hagut d'enfrontar a una obra com la que ens ocupa.

Joey DeFrancesco (1971-2022)

JOEY DeFRANCESCO
(1971-2022)

Tan sols tenia 16 anys quan va firmar un contracte discogràfic amb la totpoderosa Columbia i va enregistrar el seu primer disc, "All of Me", publicat el 1989. Aquell mateix any va participar a les sessions de gravació d'"Amandla", de Miles Davis. Va ser l'inici d'una trajectòria que va portar el trompetista i organista Joey DeFrancesco fins a l'Olimp del jazz, ja fos pel seu compte o tocant al costat dels més grans –a banda de Davis, destaquen la seva fructífera associació amb John McLaughlin i la seva tasca al costat de figures com George Benson, John Scoffield, Benny Golson, James Moody, Ray Charles o Van Morrison, entre molts d'altres, ja fos en directe o a l'estudi-. Fill de l'igualment genial "Papa" John DeFrancesco i considerat com un dels grans mestres de l'orgue Hammond, ens ha deixat a l'edat de 51 anys.

Rick Laird (1941-2021)

RICK LAIRD
(1941-2021)

La Mahavishnu Orchestra va ser una de les formacions que millor van saber segellar en termes estètics i discursius el maridatge de dos corrents tan complementaris l'un de l'altre com van ser el jazz fusió –o jazz rock- i el rock progressiu durant la primera meitat de la dècada dels 70. El pont hipotètic entre Miles Davis i King Crimson, la formació encapçalada per tot un John McLaughlin a la guitarra va tenir entre els seus membres fundadors a Rick Laird, baixista irlandès que posteriorment es posaria al servei de gegants com Stan Getz, Sonny Rollins, Eddie Jefferson o Yusef Lateef. Ens ha deixat a l'edat de 80 anys.

50 anys de "Bitches Brew"

Com tants altres discos que han marcat un abans i un després, "Bitches Brew" (1970) va dividir les opinions de crítica i públic quan va veure la llum tal dia com avui de fa cinc dècades. On alguns observaven un nou pas endavant en una trajectòria que havia fet de l'exploració la seva raó de ser, d'altres hi veien un plàstic dispers que no sabien ben bé per on agafar.

Coses d'anar sempre un pas per davant de la resta, el cert és que el temps no trigaria a donar la raó tant a Miles Davis com a la resta de músics que el van acompanyar en la gestació d'una de les seves obres capitals –Wayne Shorter, John McLaughlin, Larry Young, Chick Corea, Dave Holland i Jack DeJohnette, entre d'altres-.

Considerat en l'actualitat com un dels discos més influents de la música afroamericana –punt de partida d'allò que s'anomenaria jazz rock o jazz fusió, va obrir nous camins en l'àmbit jazzístic però també va servir de guia a les joves generacions de músics de funk i soul, i la seva empremta arriba fins als discursos de Kamasi Washington o Sons Of Kemet-, "Bitches Brew" suposava la culminació dels experiments amb instrumentació elèctrica que Davis ja havia dut a terme en obres com "In a Silent Way" (1969).

Malgrat tot, la majoria de veus autoritzades coincideixen en assenyalar que la seva gran innovació es troba en el pes que va guanyar la secció rítmica –mai abans s'havia reforçat aquest vessant de tal manera: fins a dos baixistes, tres bateries i tres pianistes i un percussionista tocant alhora, amb tot el que això implica-. També en l'aprofitament dels recursos tècnics de l'estudi com si es tractés d'un altre instrument, un fet que va obrir en l'àmbit del jazz algunes de les portes que els Beatles havien obert en l'àmbit del pop.