Can Bassa Goes Reggae

Un selector del col·lectiu HiLight Sound, ahir a Can Bassa.

Segona edició de Can Bassa Goes Reggae. Festa a ritme de reggae, ska i rocksteady promoguda ahir a la tarda per la gent de One Drop i l'Associació de Veïns de Can Bassa a la plaça Joan Oliver de Granollers. Can Bassa és un barri d'aquells que s'anomenen perifèrics, on sovint s'hi fan coses però ningú se n'assabenta (o no se'n vol assabentar) perquè, com tota ciutat que pot presumir de ser capital d'alguna cosa, Granollers tendeix a no veure-hi més enllà del seu propi melic (el centre, vaja).

One Drop és una associació que es dedica a divulgar la música jamaicana, però també a descentralitzar el mapa cultural de la capital del Vallès Oriental i a dinamitzar els barris tot promovent esdeveniments com el d'ahir. I el més important, ho fa de la mà del teixit associatiu dels mateixos barris. Els seus membres no van a evangelitzar ningú, sinó a participar i a sumar. El que van fer ahir a Can Bassa em sembla una mostra genuïna de cultura popular, d'arrel i de base.

Matt Stewart (1981-2023)

MATT STEWART
(1981-2023)

Qualsevol mort sap greu, però resulten especialment colpidors els traspassos d'aquelles persones que se'n van massa d'hora. El trompetista d'Streetlight Manifesto, Matt Stewart, només tenia 41 anys i, per tant, moltes coses encara per dir i per fer. La mateixa banda ha confirmat el seu traspàs a través de les xarxes socials, atribuint-lo a causes naturals. Stewart havia entrat al grup el 2007, a temps de gravar el seu tercer disc, "Somewhere in the Between", d'aquell mateix any. Els de New Jersey són un dels exponents més frescos de l'ska nord-americà de les passades dues dècades.

Les Testarudes

LES TESTARUDES

Festa Major de Blancs i Blaus
Plaça Perpinyà, Granollers

28 d'agost de 2023

Una banda jove que ha vingut a preservar les essències fundacionals de la música jamaicana tal com l'hem conegut durant les darreres sis dècades, però sobretot a transmetre-les a tota una generació –la seva-. Les Testarudes és un combo barceloní format per nou dones que versionen clàssics de l'ska, el rocksteady i el primer reggae amb tota la passió del món, però sobretot amb el rigor de qui coneix a fons la matèria. Solvència instrumental per parar un tren, unes harmonies vocals celestials i un repertori molt ben triat.

Aquesta nit han actuat a la festa major de Granollers citant entre d'altres a Millie Small –"My Boy Lollipop"-, Prince Buster –"Madness"- i Phyllis Dillon –aquell "Perfidia" ha estat de pell de gallina-. També a Dr. Calypso –"Aquesta nit"- i Els Pets –caldria reivindicar més sovint una cançó com "Domesticada"-. I han reinventat l'espiritual "When the Saints Go Marching In" en clau tropical sota el títol de "When the Skins Go Marching In". Tot plegat, amb un ofici indiscutible a l'escenari. Tant de bo s'animin tard o d'hora a fer temes propis.

Peter Austin (1950-2023)

PETER AUSTIN
(1950-2023)

La seva discografia és de les que expliquen l'evolució de la música jamaicana durant la dècada dels 60 –el moment en què l'illa caribenya va posar les bases del seu so tal com encara l'entenem avui-, també la gènesi de registres com el rocksteady –nascuts en plena transició des de l'ska, en van ser un dels màxims exponents- o el reggae –en van ser pioners, amb el permís de contemporanis com Toots and the Maytals-. Formats el 1965 per Ernest Wilson i Peter Austin, els Clarendonians van ser un dels grans grups vocals de l'era daurada d'ambdós gèneres. Habituals de l'Studio One de Clement "Coxsone" Dodd, van deixar per a la posteritat pistes com "Rudie Bam Bam", "You Can't Be Happy" o "I Am Sorry". Austin ha traspassat a l'edat de 73 anys –Wilson havia mort la tardor de 2021 a l'edat de 69 anys-.

Lord Creator (1935-2023)

LORD CREATOR
(1935-2023)

Originari de Trinitat i Tobago, Kentrick Patrick, conegut artísticament com a Lord Creator, va ser no tan sols un pioner d'estils com l'ska o el rocksteady, sinó un dels arquitectes de la música jamaicana tal com se l'ha conegut durant les passades sis dècades. Es va establir a Jamaica el 1959. El 1962 va gravar "Independent Jamaica", que va esdevenir l'himne per celebrar la independència de l'illa del Regne Unit –també va ser el primer senzill publicat per Island Records-. En anys posteriors, la seva evolució estilística i el seu creixement artístic van avançar en paral·lel als de la música d'arrel del seu país d'adopció, signant singles tan notables com "Kingston Town" (1970). Ha mort a l'edat de 87 anys.

Lester Sterling (1936-2023)

LESTER STERLING

(1936-2023)

Ja fa anys (dècades) que anar a un concert de la banda que es fa anomenar The Skatalites equival pràcticament a assistir a un concert d'un grup de tribut. Ara bé, diuen aquells que han presenciat actuacions recents de la nissaga pionera de l'ska, que l'experiència encara val molt la pena. I jo no en tinc cap dubte, si bé reconec que porto molts anys (però no pas dècades) sense veure'ls en directe. Fa tant de temps, de fet, que l'últim cop que vaig anar a un concert dels Skatalites encara vaig poder veure tres dels seus membres fundadors a l'escenari: aquella irrepetible secció rítmica que formaven Lloyd Knibb (bateria) i Lloyd Brevett (contrabaix), i aquell saxofonista de saxofonistes –sovint injustament eclipsat per la resta de la formació- que era Lester Sterling.

Knibb i Brevett van morir respectivament el 2011 i el 2012, deixant Sterling –retirat des de 2014- com a únic supervivent de l'encarnació original del combo –no comptem la vocalista Doreen Shaffer, que si bé ha estat vinculada amb el grup des dels seus inicis i a data d'avui segueix formant part de les gires, no n'era component oficial durant el període fundacional-. La mort del saxofonista –que també havia militat a Byron Lee and the Dragonaires- a l'edat de 87 anys, per tant, tanca de forma definitiva un dels capítols més gloriosos de la música del segle XX. El d'una banda que no es va inventar l'ska, però sí que va contribuir a definir-lo tant pel seu compte com al costat de Prince Buster, uns joves Wailers –els de Bob Marley- i altres figures sense les quals no s'entendria l'evolució de la música jamaicana –i, per extensió, global-.

Claude Gray (1932-2023)

CLAUDE GRAY
(1932-2023)

Si últimament hem parlat de Willie Nelson amb motiu del seu 90è aniversari, avui toca lamentar la pèrdua de qui va popularitzar una de les seves composicions, "Family Bible". El passat 28 d'abril, tan sols un dia abans que Nelson celebrés 90 primaveres, ens deixava el també texà Claude Gray, exponent del country amb accent de Nashville que el 1960 va escalar posicions a les llistes d'èxits amb la gravació original de la peça en qüestió –eren els dies en què Nelson encara destacava més com a compositor per a d'altres que no pas com a intèrpret-. Gray també va ser el primer a gravar una altra cançó de Nelson, "The Party's Over" –la va publicar el mateix 1960 amb el títol de "My Party's Over"-. Un altre títol destacat del seu repertori és "I'll Just Have a Cup of Coffee (Then I'll Go)" (1961), original de Bill Brock –al cap d'un any, un jove Bob Marley i els seus Wailers en van fer una versió en clau ska que van titular "One Cup of Coffee"-.

50 anys de "Catch a Fire"

Un d'aquells àlbums que han marcat un abans i un després a la carrera dels seus autors, però també a la història de la música. Quan els Wailers van publicar "Catch a Fire" tal dia com avui de 1973, ara fa 50 anys, la trajectòria del grup ja es podia contemplar com una acurada radiografia de l'evolució de la música jamaicana durant la dècada prèvia –de l'ska fins al reggae passant pel rocksteady-. Aquest cinquè disc d'estudi, però, els va servir per ampliar horitzons i els va obrir definitivament la porta a la internacionalització. També va ser l'inici de la consolidació de Bob Marley com una de les grans icones musicals –i socials- de tots els temps.

Hi va ajudar a tot plegat el fitxatge per Island Records, el segell que ja havia importat l'ska al Regne Unit a principis dels 60 i que des d'aleshores s'havia revelat com una de les disqueres més eclèctiques i visionàries del planeta. La primera presa de contacte va tenir lloc en algun moment de 1972. Va ser durant aquell mateix any quan la banda –encara amb Peter Tosh i Bunny Wailer a bord- va entrar a gravar el disc en diversos estudis de Kingston amb el mateix Marley a la producció. Quan les cintes van arribar a les oficines d'Island, Chris Blackwell va sotmetre-les a un procés de postproducció que va incloure, entre d'altres, la sobreposició de pistes de guitarra enregistrades a Londres per tot un Wayne Perkins, veterà de Muscle Shoals.

El resultat és una obra clau per entendre la carrera de Marley i companyia –encara no utilitzaven el nom de Bob Marley and The Wailers-, però també l'eclosió global del reggae durant la dècada dels 70. No és el plàstic més reconegut del combo, tampoc el més rodó, però no se li pot discutir la seva condició de clàssic quan compta amb arguments com "Concrete Jungle", "Stop that Train", la desvergonyida "Kinky Reggae" o l'eterna "Stir It Up" –la majoria de les composicions eren de Marley, si bé Tosh era autor de "400 Years" i la citada "Stop that Train"-. La carpeta del vinil, una reproducció d'un encenedor Zippo dissenyada per Rod Dyer i Bob Weiner, va esdevenir icònica. Posteriors reedicions –ja acreditades a Bob Marley and The Wailers- van canviar aquesta caràtula per una fotografia de Marley fumant-se un porro.

Junior English (1951-2023)

JUNIOR ENGLISH
(1951-2023)

Dels dies de l'ska i el primer rocksteady, al lovers rock, aquella variant del reggae genuïnament anglesa que solia fer èmfasi en les lletres i els ambients, diguem-ne, amorosos. Junior English va néixer a Jamaica i va començar la seva carrera gravant singles a les ordres de Prince Buster. El 1964 es va traslladar al Regne Unit, on va seguir gravant per segells com Trojan o Pama –aleshores rivals, val a dir-. A nivell de popularitat, el seu moment va ser a finals dels 70 durant l'eclosió del lovers rock. Ha mort a l'edat de 71 anys.

Terry Hall (1959-2022)

TERRY HALL
(1959-2022)

Va arribar a fer moltes voltes, la carrera musical de Terry Hall, i quan semblava haver tancat el cercle o tornat al punt de partida, va resultar que tot just estava iniciant una etapa de maduresa de les que es recordaran durant molt de temps. Confesso que vaig ser un dels escèptics que en un principi no van acabar de veure una reunió dels Specials sense Jerry Dammers –de fet, no l'he acabat de veure mai-. Però alhora reconec que vaig gaudir molt de la gira de reunió dels de Coventry –al seu pas pel Cruïlla el juliol de 2012-. I també admeto que m'havien convençut de forma incondicional els dos àlbums que havien publicat en ple segle XXI, quan ja ningú els esperava i amb tan sols tres membres originals a les seves files –"Encore" (2019) i el disc de versions "Protest Songs 1924–2012" (2021)-.

Els Specials posteriors a la gira de reunió poca cosa tenien a veure amb els que havien fet història durant els dies de 2 Tone, més enllà de mantenir intacte el compromís amb causes tan o més vigents a aquestes alçades com en plena instauració del thatcherisme. Sense ni tan sols Neville Staple a bord, li va tocar a Hall comandar una formació que encara comptava amb els serveis de Lynval Golding i Horace Panter, i que si bé seguia bevent de Jamaica com a font principal d'inspiració, no tenia problemes a l'hora d'enriquir el seu discurs amb registres que miraven més enllà de l'ska i el rocksteady fundacionals, com ara el dub o les variants del reggae alienes a l'òrbita rude boy –a "Protest Songs..." fins i tot s'atrevien amb el folk i el blues, i prou bé que se'n sortien-.

Si la reunió (parcial) dels Specials clàssics es va poder percebre d'entrada com un acte de nostàlgia o revivalisme, tot plegat va desembocar en una segona joventut digna de celebrar-se al marge de polèmiques i ferides internes. Ha mort Terry Hall, una de les veus d'una banda que va revitalitzar gèneres com l'ska o el rocksteady tot aprofitant l'embranzida del punk, que va fer ballar tota una generació al mateix temps que la va conscienciar, i que va crear escola amb un grapat de clàssics tan indiscutibles com "Doesn't Make It Alright", "Rat Race", "Too Much Too Young" o la seva definitiva lectura d'"A Message to You, Rudy", l'original de Dandy Livingstone. També d'un combo que en ple segle XXI va tornar a les llistes d'èxits amb cançons que seguien conjugant el compromís social amb la pista de ball –tot això, sense obviar projectes tan eclèctics com Fun Boy Three o The Colourfield-. Tenia 63 anys, i segurament moltes coses encara per dir.

Winston Bazoomies (1958-2022)

WINSTON BAZOOMIES
(1958-2022)

Ha mort Winston Bazoomies, harmonicista original dels Bad Manners i part essencial d'una de les bandes més deliciosament desvergonyides de l'ska anglès de la generació 2 Tone. Va ser un dels impulsors de la formació clàssica del grup juntament amb el mateix Buster Bloodvessel. I si bé aquest últim va esdevenir de bon principi el rostre visible del conjunt –i un dels frontmen més carismàtics de l'era 2 Tone-, l'harmònica de Bazoomies va jugar durant gairebé una dècada i mitja –va abandonar la formació el 1993- un paper clau a l'hora de definir el seu so. Clàssics com "Lip Up Fatty" o "Lorraine" sonen com sonen, en gran part, gràcies a ell.

Foc i reggae a Can Bassa

Performance de les Dames de Foc al ritme càlid de la música d'arrel jamaicana del sound system que One Drop va instal·lar ahir a la tarda a la plaça Joan Oliver, al barri de Can Bassa de Granollers. De l'ska al rocksteady i del reggae al dancehall. One Drop és una associació dedicada a difondre la música i la cultura jamaicanes, però sobretot a descentralitzar l'oferta cultural de la capital vallesana i a fer que passin coses en entorns que solen quedar fora dels circuits, diguem-ne, preestablerts. L'actuació d'ahir a Can Bassa, barri perifèric gairebé per definició, en va ser un bon exemple. La bona acollida per part dels veïns va refermar la idea que la cultura sol ser més inclusiva quan es fa des de la base que no pas quan es fa des dels despatxos.

De Kingston a Nova Orleans

MEMI SILLAH GROUP

Plaça de Sant Miquel, Granollers

8 de juliol de 2022

El jazz es troba a l'adn de la música jamaicana tal com la coneixem des que els pioners de l'ska van fusionar les seves arrels tropicals amb les essències que arribaven des de les (no tan llunyanes) costes del sud dels Estats Units. La cantant i trompetista Memi Sillah es dedica a explorar les connexions entre el jazz i el reggae –també els seus predecessors, llenguatges com el rocksteady, el calipso o el mateix ska-. Ho fa de la mà d'un eclèctic repertori de versions, però també d'originals que bé mereixen ser tinguts en compte.

La nit passada va actuar a la plaça de Sant Miquel de Granollers, en el marc del cicle Nits d'estiu: Les dones prenem l'escenari, encapçalant un quintet on destacava la presència de Pol Prats (saxo) i Eduard Fernández (piano). Va escurçar més que mai la distància entre Kingston i Nova Orleans amb aquesta perla d'autoria pròpia que és "Good Times" –a mig camí del jazz vocal i l'ska, del rhythm & blues i el rocksteady, una delícia-, i va citar referents d'un i altre costat com Bob Marley, Dizzy Gillespie o el Dave Brubeck Quartet –majestuosa lectura vocal de "Take Five"-.

El 'reggae blues' d'Errol Linton

Esmicolant etiquetes en analògic als Toe Rag Studios londinencs.

Qui hagi escoltat amb atenció qualsevol dels múltiples recopilatoris temàtics que exploren els orígens de l'ska, s'haurà adonat que moltes de les peces d'aquest gènere enregistrades a Jamaica entre finals dels 50 i principis dels 60 podrien passar perfectament per sessions de rhythm & blues realitzades als Estats Units. De la mateixa manera, no és estrany escoltar traces d'ska en algunes de les pistes més sincopades del rhythm & blues nord-americà dels anys immediatament anteriors. El blues i els seus derivats van ser una influència clau en un dels gèneres que van definir la música jamaicana tal i com la coneixem a data d'avui. I al capdavall, ja se sap, quan un ofereix via lliure a la seva creativitat les etiquetes sobren.

El britànic Errol Linton va créixer escoltant reggae –un derivat de l'ska- al sud de Londres, i més concretament a Brixton, però des que de ben jove li va caure una harmònica a les mans es va interessar també pel blues fins al punt d'assimilar tota l'essència de l'escola de Chicago. I és aquesta barreja, la del reggae i el blues urbà més genuïns, la que ha definit el seu discurs des que va començar a tocar al carrer a finals dels 80 i fins als nostres dies, ja amb tota una colla de discos signats amb el seu nom i sovint autoeditats davant la manca d'interès d'una indústria del disc que no acaba d'entendre la seva vocació lliure de prejudicis. Deia en una entrevista recent que no entenia per què el seu vessant reggae pot arribar a suposar un problema per a determinats puristes del blues. I, francament, ells s'ho perden.

El seu darrer disc va veure la llum l'any passat sota el títol de "No Entry", i conté exercicis de blues i de reggae que encaixarien a les coordenades més canòniques d'ambdós gèneres. "Fools for Love" podria passar perfectament per una raresa del catàleg de Chess Records i faria les delícies d'una escena mod on també ho petaria el reggae primitiu de "Howlin' for My Darlin'", on la seva harmònica balla al ritme tropical sense deixar d'apuntar als soterranis més humits de la Windy City. És clar que la unió més ben trobada entre ambdós paisatges sonors és un "Love You True" que desconcertarà als puristes de cada costat amb la mateixa fermesa amb què esmicola qualsevol etiqueta. El plàstic, per cert, s'ha gravat en analògic als icònics estudis Toe Rag de la capital britànica.

Més informació:

Errol Linton  /  Pàgina web

Toots Hibbert (1942-2020)

Foto Getty Images.

TOOTS HIBBERT

(1942-2020)

Un altre músic que marxa en el moment més inoportú. Toots Hibbert ens deixa a poques setmanes d'haver-se publicat "Got to Be Tough", el primer disc de Toots and The Maytals amb material nou en més d'una dècada. També un plàstic que semblava reformular la trajectòria del seu autor en clau de present, i on comptava amb el suport de gegants de la música jamaicana com Sly Dunbar o Ziggy Marley –aquest últim l'acompanyava en una robusta lectura del "Three Little Birds" de Bob Marley-, però també de tot un Ringo Starr i del seu fill Zack Starkey, entre d'altres.

Amb Hibbert se n'ha anat un dels grans arquitectes de la música d'arrel jamaicana de les passades sis dècades, indiscutible referent sonor del país caribeny des dels dies de l'ska i el rocksteady, pioner del reggae –el seu "Do the Reggay" va batejar el gènere- i autor de clàssics com "Monkey Man", "Pressure Drop", "Funky Kingston" o "54-46 Was My Number". Títols que, juntament amb versions tan celebrades com "Take Me Home, Country Roads" (John Denver) o "Louie, Louie" (Richard Berry), són encara avui autèntics himnes per a mods, rude boys, skinheads, punks i altres ànimes rebels d'ambdós costats de l'Atlàntic.

Millie Small (1946-2020)

MILLIE SMALL

(1946-2020)

Contràriament al que s'ha arribat a afirmar, no va ser "My Boy Lollipop" (1964) el single que va introduir l'ska al Regne Unit ni el punt de partida de la totpoderosa Island Records. Sí que va esdevenir però el títol que va popularitzar aquell gènere d'arrel jamaicana a escala global i el primer èxit radiofònic de la disquera fundada per Chris Blackwell. També la peça que va posar al mapa el nom de Millie Small i aquell timbre vocal que d'alguna manera invocava una innocència gairebé infantil.

Va ser el mateix Blackwell qui es va encarregar de portar Small, originària de Jamaica, fins a Londres i de produir la peça en qüestió, adaptació amb accent caribeny d'un nugget de rhyhtm & blues que la nord-americana Barbie Gaye havia enregistrat per primer cop vuit anys abans. A la gravació hi van participar diversos membres dels Five Dimensions de Jimmy Powell –durant molts anys ha circulat el rumor que el solo d'harmònica l'hauria tocat un jove Rod Stewart, una història confirmada per la mateixa Small en una entrevista de 2012 però desmentida pel propi Stewart-.

Small va tornar a signar singles d'èxit com "Sweet William", però poc a poc la seva flama es va anar apagant i el seu nom es va mantenir com el d'una figura de culte entre la parròquia mod i els aficionats a la música jamaicana. Després de passar uns anys al seu país d'origen, va tornar a Londres per instal·lar-s'hi definitivament i va abandonar la música a principis de la dècada dels 70. L'any 2012 va anunciar la seva intenció de tornar als escenaris, un projecte que mai es va arribar a materialitzar. Ens ha deixat aquesta setmana a causa d'un vessament cerebral.

Sonia Pottinger, una pionera jamaicana

Sonia Pottinger (1931-2010).

És una llàstima que la tan present i necessària reivindicació de la figura femenina en l'àmbit musical estigui centrada de forma gairebé exclusiva en el propi fet interpretatiu. Com si no hi hagués dones també treballant en tants altres àmbits del sector que, d'altra banda, són essencials perquè l'obra dels músics (la música, en definitiva) acabi arribant al públic. Sonia Pottinger va ser una pionera a la Jamaica de la dècada dels 60, allò que en l'actualitat s'anomenaria una emprenedora, obrint la seva pròpia botiga de discos el 1965 i començant a exercir com a productora de singles d'ska i rocksteady al cap d'un any.

Va ser aquesta última faceta la que a la llarga li va valer un major reconeixement, arribant a produir artistes com Patsy Todd, The Conquerors, Joe Higgs o The Jolly Boys. El segell Attack Records -subsidiari de Trojan- va recopilar algunes d'aquelles gravacions a "Put on Your Best Dress" (1990), un volum llargament descatalogat que Cherry Red recupera i augmenta ara sota el títol de "Put On Your Best Dress: Sonia Pottinger Ska & Rock Steady 1966-1967" (2019). Més d'una cinquantena de talls que retraten un període clau en l'evolució de la música jamaicana i sobretot reivindiquen l'obra d'una pionera amb totes les lletres.