Delên i Leonmanso a la NAUB1

DELÊN i LEONMANSO. Dos retrats de la Menorca més subterrània. Els primers vénen de passar una temporada a l'Empordà, on van captar col·laboradors estel·lars com Jaume Pla (Mazoni). El segon és un psicòpata sonor que canta sobre l'art de menjar humans i sona, efectivament, com si Pau Riba s'hagués empassat a Jeffrey Lewis. Un doble cartell que podran degustar aquest dissabte, 10 de novembre (23h.), a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Després dels concerts i fins a altes hores de la nit, un servidor posarà música enllaunada perquè ningú tingui pressa a marxar...

http://delen.bandcamp.com/

http://leonmanso.com/

http://www.naub1.cat/

Recomanació: Dino Ratso a Luchador Records

Amb permís de The Missing Leech, DINO RATSO deu ser el músic underground barceloní que més concerts fa al llarg de l'any. Antiheroi de cap a peus i embaixador per excelència de la Barcelona que no surt a les postals de les Rambles, canta sobre la necessitat d'exterminar els cantautors, aventures amb exparelles nazis i obsessions com els cotxes i les noies. El seu tercer disc, "Álbum blanco", és un nou tractat de poesia urbana, lletres tan directes com iròniques i passió pel rock'n'roll de tota la vida. Aquest divendres, 9 de novembre (19:00), el podran veure en directe a la botiga de discos Luchador Records de Barcelona (c/. Ferlandina, 39 - metro: Sant Antoni/Universitat). No coincideix amb cap partit de futbol, és abans de l'hora de sopar i l'entrada és gratuïta, és a dir que no tenen excusa.

http://dinoratso.blogspot.com.es/

El petó de la mort

La representació més crua de la mort. L'esquelet d'un àngel fent un petó a un jove que se'n va abans d'hora. El petó de la mort (1930, atribuïda a Jaume Barba però possiblement obra de Joan Fontbernat), probablement la imatge més coneguda del Cementiri de Poblenou. L'escultura sota la qual descansen les restes de l'empresari tèxtil Josep Llaudet. L'art com a sublimació de l'existència humana. Romanticisme en estat pur.

Una volta pel cementiri

Ahir al matí vaig anar a fer una volta pel Cementiri de Poblenou. M'agraden els cementiris. La calma i la serenor que transmeten. I l'art funerari. Autèntiques mostres tant d'amor com, en alguns casos, d'opulència. L'arquitectura de la memòria i l'eternitat.

Nínxols

La fina línia que separa la vida de la mort és la mateixa que separa la meitat superior de la meitat inferior d'aquesta imatge. Canvien el tamany i les formes, però al capdavall tot són nínxols.

Contextos

El Poblenou és una de les poques zones genuïnament barcelonines que queden a Barcelona. Els edificis que envolten el seu cementiri recorden el seu passat industrial i els seus orígens obrers, però també el seu constant procés de transformació i la bohèmia que s'hi ha assentat durant les darreres dècades. Un context totalment diferent dels prats que envoltaven aquest cementiri quan es va inaugurar, fa gairebé dos segles i mig. Prats on els llops estaven sempre a l'aguait i que literalment separaven el món dels vius del dels morts.

Les visions de Chan Marshall

"Vaig començar (a compondre cançons) al marxar de casa del meu pare, a Atlanta. Era una perdedora i tenia molta merda al cap de la qual no podia parlar. Em vaig instal·lar amb la meva germana en aquella casa d'una sol dormitori, on ella tenia la sala d'estar i jo un porxo cobert que s'havia transformat en una habitació. I mentre dormia veia visions de tios que semblaven sorgits dels anys deu del segle passat. Venien a seure al meu llit, i les noies passaven pel davant, com en una casa de putes. I jo me les mirava i provava de despertar-me. Això m'ha passat des que era petita. Coses d'aquestes, visqués on visqués. La gent em diu que estic boja, però és així com he estat sempre". Són declaracions que Chan Marshall, aka Cat Power, va fer en una entrevista amb la periodista Sophie Harris i que la revista Mojo publica al seu número de novembre. Una entrevista on es repassa una vida marcada pel patiment, la timidesa, l'aïllament i la desolació, i que ha donat com a fruit una fascinant trajectòria artística. Per això resulta un encert que l'última pregunta de Harris sigui un tendre "Què et fa feliç, Chan?". "Ser jo mateixa", respon ella tot esbossant un somriure. Que grans, totes dues.




Audio: "Always on My Own" - Cat Power