dijous, 4 d’abril del 2013

Born to Die in Berlin



Actualmente, los jóvenes de todo el mundo sólo quieren una cosa: venir a Berlín. Precisamente esta ciudad, cuyo abismo entre riqueza privada y pobreza pública ya recuerda al de un país en desarrollo y en la que nada mejora a excepción de la oferta gastronómica y las rentas de los propietarios de inmuebles, se ha convertido en el principal punto de atracción para los jóvenes. (...) La razón: es el único lugar interesante en el hemisferio occidental en el que se puede llegar bastante bien a fin de mes sin mucho dinero. Aquí, los años de las vacas gordas en realidad nunca comenzaron, aquí uno se mantiene a flote en tiempos difíciles haciendo chapuzas y se distrae con la ocasional depresión propia de la gran ciudad hasta que vuelve a Múnich, Stuttgart o Sídney. La promesa que esta ciudad hace a quienes atrae no es, precisamente, si lo logras aquí, puedes lograrlo en todas partes. La promesa es: si te las arreglas para sobrevivir al invierno, el verano es genial.


MEREDITH HAAF. "Dejad de lloriquear" ("Heult doch", 2011)
Trad.: Patricio Pron

dimecres, 3 d’abril del 2013

Em sembla molt fort

Em sembla molt fort que gairebé tot el país es tornés a parar ahir per un partit de futbol -del Barça en aquest cas, però tant se val: poden substituir aquest equip pel Real Madrid o la Selecció Espanyola, si ho prefereixen-. Em sembla molt fort que, quan Artur Mas ha de passar comptes dels primers cent dies d'un Govern que sembla no anar enlloc, i quan un ex alt càrrec polític entra a l'equip directiu d'un antic hospital públic que ell mateix va privatitzar, les portades dels principals diaris es dediquin al partit de torn. Em sembla molt fort que, el vespre passat, el futbol monopolitzés la programació dels canals principals de les televisions públiques estatal i autonòmica -pagades amb els diners de tots, també d'aquells a qui no ens agrada o no ens interessa aquest esport-. I encara em sembla més fort que, acabat el partit i a través del mateix canal principal, la televisió pública catalana oferís un programa especial sobre el mateix esdeveniment: en total, més de quatre hores seguides dedicades al partit de torn -la qual cosa és encara més greu si tenim en compte que la televisió pública catalana ja disposa d'un canal dedicat exclusivament a la temàtica esportiva-. Em sembla molt fort que una concentració contra les retallades a la sanitat pública, convocada davant d'un ambulatori, s'acabi abans d'hora perquè els manifestants puguin anar a veure el Barça -i sí, això és verídic: va passar prop d'on viu un servidor-. Em sembla molt fort que, en un clima social marcat per una onada de desnonaments i retallades socials, la remuntada del Barça contra el Milan esdevingués setmanes enrere gairebé una qüestió d'estat en l'imaginari col·lectiu català. Sí, m'agradi o no m'agradi el futbol, celebro els èxits del Barça perquè sé que fan feliç a moltíssima gent i perquè, gustos al marge, m'identifico amb alguns dels seus valors. Però, arribats a tal extrem, no puc evitar-ho. Tot plegat em sembla molt fort. Massa fort.

dimarts, 2 d’abril del 2013

Jesús Franco (1930-2013)


JESÚS FRANCO
(1930-2012)


"Que se metan las alfombras rojas por donde les quepan".



La Brigada, Copa Lotus i l'Abdominable Gallina Nauseabunda a la NAUB1

Si Catalunya fos Anglaterra, Vilanova i la Geltrú seria Liverpool. I no pas per les vistes al mar, sinó per la gran quantitat de bandes memorables que ha exportat. LA BRIGADA en són un bon exemple. Ja ha plogut molt des dels seus inicis com The Light Brigade. Després de passar-se al català, han editat tres discos -"L'obligació de ser algú" (2008), "Les paraules justes" (2010) i "Incerta glòria" (2012)- on el folk i el pop es donen la mà, tot evocant els Byrds, el Dylan de "Blonde on Blonde" i els Beatles de "Rubber Soul". Cartes de presentació que els han permès passejar-se per festivals de renom i compartir escenari amb tot un Cass McCombs. També a mig camí entre el folk i el pop es troben COPA LOTUS, l'última gran revelació de l'univers musical vilanoví. Ecos de The Band, Neil Young, Gram Parsons, Poco i Steve Earle inunden un repertori en català i en anglès que mira sense reserves a les arrels de la música nord-americana. Compartiran cartell aquest divendres, 5 d'abril, a la NAUB1 de Granollers (avda Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Obertura de portes a les 22h. Inici de les actuacions a les 23h. Abans i després dels concerts punxarà un servidor.

D'altra banda, aquest dijous, 4 d'abril (22h.), torna l'espai Dràstik B1. Ho fa novament de la mà d'Arcada Koncerts i apostant per la música independent feta a casa nostra. En aquesta ocasió passarà per l'escenari de la B1 L'ABDOMINABLE GALLINA NAUSEABUNDA, projecte personal de Pep Rius (component dels imprescindibles Raydibaum). Cançons directes i immediates, sense trampa ni cartró. A mig camí, assegura el propi artista, entre l'esquizofrènia musical i la megalomania personal.



dilluns, 1 d’abril del 2013

Versos irreverents

DINO RATSO
La Rouge, Barcelona
31 de març de 2013

Dino Ratso toca al cor del Raval amb l'acompanyament de Sergio Elsangre. Un encertat fitxatge que ja havia demostrat sobradament la seva solvència a les sis cordes en projectes com Canciones de Nadie. I una guitarra que enriqueix subtilment el repertori de Ratso. Perfectes estructures pop i dards de rock'n'roll sense domesticar, com a plataformes per a versos irreverents ("Mi novia era nazi", "Hay que matar a un cantautor" o la irresistible "Sofía", amb una melodia eterna i una tornada destinada a aixecar passions: "Sofía, me masturbo pensando en ti todos los días"), reflexions sobre les absurditats de la vida moderna ("El amor es una puta mierda", "Macho alfa") i mirades a una realitat social cada dia més fosca ("Todo está fatal", "Dinero"). L'antiheroi de barri com a antítesi de la Botiga més gran del món. I una perla subterrània que farien bé d'escoltar determinades elits de la programació i la difusió musical a Barcelona.




diumenge, 31 de març del 2013

Tim Holehouse de gira per Catalunya



"Grit", títol del darrer disc de TIM HOLEHOUSE, significa en anglès sorra, i també valor. Paraules que defineixen a la perfecció el so d'aquest britànic que combina el blues corrosiu i decadent de Tom Waits amb el folk-punk etílic dels Pogues i la mala llet de Motörhead. Les seves cançons evoquen carreteres perdudes, bars de mala mort i llargues nits amb regust de bourbon. Després de tocar literalment per tot el planeta, torna als escenaris catalans en el marc d'una extensa gira europea. Aquestes són les dates:

11 d'abril - Figueres (secret show)
12 d'abril - Camprodon (Taverna Fraxanet)
13 d'abril (concert vermut) - Cardedeu (Tarambana)
13 d'abril (concert nocturn) - Girona (Cafè El Cercle) + The Missing Leech




dissabte, 30 de març del 2013

Recomanació: Dino Ratso en concert

"Hay que matar a un cantautor", "Mi novia era nazi" "El amor es una puta mierda". Amb títols com aquests queda clar que DINO RATSO no és carn d'escenaris patrocinats per qui ha transformat Barcelona en un parc temàtic. No, aquest anticantautor amb la mirada posada en el rock'n'roll més bàsic és precisament l'antídot contra aquesta ciutat de postal, contra la modernitat mal entesa i contra la correcció política de cara a la galeria. El podran escoltar en directe aquest diumenge, 31 de març (21h.), al bar La Rouge de Barcelona (Rambla del Raval, 10 - metro: Universitat/Paral·lel). Entrada gratuïta i sense IVA.