L'Abdominable Gallina Nauseabunda + The Harlock + Ultraido

Ultraido.

L'ABDOMINABLE GALLINA NAUSEABUNDA + THE HARLOCK + ULTRAIDO

Bar Ceferino, Barcelona

21 de gener de 2017

Un carreró sense sortida. Un dels pocs racons del Poblenou barceloní que encara no han cedit a la gentrificació ni als encants de cartró-pedra que tant s'estilen darrerament a la Ciutat Comtal. Una nit freda (molt freda) i plujosa de gener. I una porta darrere la qual s'amaguen tres dels secrets més ben guardats de la Barcelona més subterrània. La porta del bar Ceferino, punt de referència de la nit barcelonina més inconformista i escenari aquesta nit d'un triple cartell dels que no tenen preu. L'Abdominable Gallina Nauseabunda, The Harlock i Ultraido. Tres discursos propis que comparteixen nexes i punts de connexió i tres premis per a tots aquells que es van atrevir a desafiar l'onada de fred siberià i moure el cul de casa aquest dissabte a la nit.

Obrir la porta del Ceferino i trobar-te de nassos amb L'Abdominable Gallina Nauseabunda és com assistir a un d'aquells documentals que proven d'explicar-te com era l'underground de qualsevol ciutat nord-americana ara fa cosa de dues o tres dècades. Amb la diferència que el que tens al davant està passant ara i aquí. Ens trobem davant del projecte personal de Pep Rius (Raydibaum), ampliat ara amb dos sospitosos habituals de l'òrbita de No Me'n Records i amb el voltatge elèctric multiplicat per mil. Oblidin-se dels traços folk del passat, el que aquest power trio va lliurar la nit passada va ser un atac frontal de grunge sense colorants ni conservants, emmirallat en Nirvana -versió inclosa del "Molly's Lips" dels Vaselines interpretat al seu moment per Kurt Cobain i companyia- i servit amb el volum al màxim.

També The Harlock van augmentar revolucions per a l'ocasió, sense deixar en absolut de banda la seva essència. Un discurs que enllaça l'elegància nocturna d'uns Pulp o un Richard Hawley amb la vessant més crua del so Americana -la que mira de reüll a Nick Cave, per entendre'ns-. Presentaven el seu primer disc, un "Love Sex Hate" (2016) que van repassar en bona mesura amb notable solvència instrumental i amb el carismàtic Toni Harlock com a figura central. Cançons ideals per a nits plujoses com la que ens ocupa, de les que creixen a cada interpretació i conviden a degustar-se amb la companyia d'un bon whiskey. I finalment va ser el torn d'Ultraido, a aquestes alçades uns veterans de ple dret d'una escena barcelonina que no ha conegut cap banda igual. Un power trio dels que surten a deixar les coses clares des del segon zero a cop de ritmes urgents, electricitat bruta i lírica punyent. Rock psicodèlic de poderosa musculatura i sorprenent agilitat, reforçat puntualment pel saxofonista de The Harlock, que va donar lloc a una de les estampes definitives de la nit. Per un moment, el Ceferino va semblar el CBGB durant els dies de la No Wave.

Repertori de luxe

ABDOMINABLE GALLINA NAUSEABUNDA

NAUB1, Granollers

4 d'abril de 2013

Fer versions ja no està de moda. Ens hem obsessionat amb el concepte de novetat fins a tal punt que, en certs àmbits, fins i tot es veu malament que un grup reinterpreti l'obra dels seus ídols -reinterpretacions que poden resultar, a l'hora d'analitzar i entendre el seu discurs, tan cabdals com el seu propi repertori-. Ho va explicar perfectament Pep Rius, la nit passada a la NAUB1 de Granollers. Veterà músic de l'escena barcelonina -la darrera vegada que havia trepitjat la B1, ho havia fet amb el seu grup de tota la vida, Raydibaum-, es presentava ahir amb el seu projecte personal, Abdominable Gallina Nauseabunda. I sí, va fer versions que ajuden a entendre l'eclecticisme del seu repertori. Ni més ni menys que "Crazy Love" (Van Morrison), "Anys i panys" (Mine!), "Jesus, etc." (Wilco), "All My Loving" (The Beatles, si bé ell la va tocar com si fos de Cat Stevens) i "The Night They Drove All Dixie Down" (The Band). Cinc declaracions d'intencions que, no obstant, no permeten obviar el material de collita pròpia. El que integra el seu disc de debut, "Esperant la fi del món" (2012). Les misèries de la societat contemporània (el tema titular), el costumisme melancònic ("Nadala malalta"), marcianades gairebé impossibles ("Avorrit") o el retrat de la Barcelona que podria haver estat però mai va ser ("La ballena alegre"). Tot això, amb el savoir faire de qui ha trepitjat mil escenaris i no dubta a fer de la comunicació amb el públic un canal de doble sentit. Un dels millors concerts que he presenciat aquest any.

Audio: "Avorrit" - Abdominable Gallina Nauseabunda

La Brigada, Copa Lotus i l'Abdominable Gallina Nauseabunda a la NAUB1

Si Catalunya fos Anglaterra, Vilanova i la Geltrú seria Liverpool. I no pas per les vistes al mar, sinó per la gran quantitat de bandes memorables que ha exportat. LA BRIGADA en són un bon exemple. Ja ha plogut molt des dels seus inicis com The Light Brigade. Després de passar-se al català, han editat tres discos -"L'obligació de ser algú" (2008), "Les paraules justes" (2010) i "Incerta glòria" (2012)- on el folk i el pop es donen la mà, tot evocant els Byrds, el Dylan de "Blonde on Blonde" i els Beatles de "Rubber Soul". Cartes de presentació que els han permès passejar-se per festivals de renom i compartir escenari amb tot un Cass McCombs. També a mig camí entre el folk i el pop es troben COPA LOTUS, l'última gran revelació de l'univers musical vilanoví. Ecos de The Band, Neil Young, Gram Parsons, Poco i Steve Earle inunden un repertori en català i en anglès que mira sense reserves a les arrels de la música nord-americana. Compartiran cartell aquest divendres, 5 d'abril, a la NAUB1 de Granollers (avda Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Obertura de portes a les 22h. Inici de les actuacions a les 23h. Abans i després dels concerts punxarà un servidor.

D'altra banda, aquest dijous, 4 d'abril (22h.), torna l'espai Dràstik B1. Ho fa novament de la mà d'Arcada Koncerts i apostant per la música independent feta a casa nostra. En aquesta ocasió passarà per l'escenari de la B1 L'ABDOMINABLE GALLINA NAUSEABUNDA, projecte personal de Pep Rius (component dels imprescindibles Raydibaum). Cançons directes i immediates, sense trampa ni cartró. A mig camí, assegura el propi artista, entre l'esquizofrènia musical i la megalomania personal.

www.naub1.cat