Senior i El Cor Brutal a la NAUB1

SENIOR és el pseudònim de Miquel Àngel Landete, un valencià que les ha vist passar de tots colors al llarg d'una trajectòria musical tan intensa com apassionant. El fascinen noms com els de Wilco, Bon Iver o Will Oldham. De fet, va ser a partir d'un tema d'aquest últim com va batejar la banda que l'acompanya, EL COR BRUTAL. El seu darrer disc, "València, Califòrnia" (2013, Malatesta Records), conté dotze cançons que diuen coses. Dotze textures que van dels paisatges més boscosos del so Americana al folk amb glockenspiel. El presentaran aquest divendres, 7 de juny, a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Obertura de portes a les 22h. Inici de l'actuació a les 23h. Abans i després del concert, RaquelSónica i un servidor oferiran una selecció de música enllaunada perquè tots vostès beguin, ballin, s'enamorin i tornin a casa contents.

lacasacalba.bandcamp.com/album/gran

http://www.naub1.cat

Quatre inadaptats d'extrarradi

Molt abans de perdre els sentits en orgies de groupies, alcohol i farlopa. Molt abans de creuar l'Atlàntic convertits en estrelles i tocar davant la màxima autoritat de l'Església Satànica. Molt abans de posar les bases del que avui anomenem metal -amb el prefix que més els agradi-. Molt abans d'un corporativista retorn en què cada component del grup té el seu propi representant -que, a la vegada, es troba en guerra amb els representants de la resta de components-. Molt abans, en definitiva, d'esdevenir una entitat intocable, Black Sabbath eren quatre inadaptats de l'extrarradi obrer de Birmingham amb cap més perspectiva de futur que tocar la música que els agradava allà on els ho deixessin fer. I com que al seu país ningú els volia veure ni en pintura, es dedicaven a girar per l'Europa continental en una furgoneta a les últimes, tocant en una Hamburg que encara no s'havia recuperat de la ressaca post-Beatles i dormint en edificis literalment en ruïnes. Uns inicis i una trajectòria fascinants que repassa l'editor en cap de Mojo, Phil Alexander, al llarg de dotze intenses pàgines publicades aquest mes de juny per la revista britànica. Ho fa sense referir-se a cap formació de Sabbath que no sigui l'original i entrevistant en exclusiva a Ozzy Osbourne, Tony Iommi i Geezer Butler quan és a punt d'editar-se "13", el primer disc que signen junts en tres dècades i mitja -i un digne retorn a l'estudi sota la supervisió de Rick Rubin, també present a l'article-. Tots tres parlen sense embuts d'un ascens tan meteòric com la posterior caiguda a l'infern, però també de l'estira-i-arronsa que va suposar treballar amb Rubin i de l'absència en aquesta nova etapa del quart component original, un Bill Ward per a qui Osbourne reserva tot un arsenal de dards enverinats. "13" sortirà oficialment a la venda el proper dia 10.






Audio: "God Is Dead?" - Black Sabbath

Liannallull + Esperit! a la NAUB1

"Qui són els radicals? Els que obliguen o els qui som obligats?", es pregunten LIANNALLULL al tema titular del seu tercer disc. Produït per Mau Boada, "Els radicals" és sens dubte el treball més cru i directe dels del Baix Montseny. Un arsenal d'himnes subterranis que naveguen pel punk més àcid, el folk dylanià i el rock urgent de la Velvet. El presentaran a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert), per cortesia de l'espai Dràstik B1 i sense oblidar-se de cartutxos d'elevat voltatge com el ja clàssic "Barcelona no sona". Compartiran cartell amb ESPERIT!, projecte personal del propi Boada (Les Aus, Zeidun, Pau Riba...). Una bateria, un teclat, dues guitarres i tot un arsenal de loops a les mans d'un home orquestra que salta sense complexes del folk de camp al proto-punk, del surf al hillbilly i de la psicodèlia als sons tropicals. Serà aquest dijous, 6 de juny (22:30h.). No hi faltin!

http://liannallull.bandcamp.com/

http://www.myspace.com/maumusicca

http://www.naub1.cat

Banalitzar la guerra

L'última edició de la revista Vice explora -fins on li és possible- les interioritats del conflicte de Mali. Al llarg de deu pàgines, l'enviat especial Aris Roussinos relata en primera persona la seva visita a la ciutat de Gao, juntament amb altres periodistes de tot el món i sota la supervisió dels mateixos oficials malians que mesos abans l'havien alliberat -amb assistència francesa- dels grups islamistes que encara controlen bona part del desèrtic nord del país. Roussinos cerca tota mena de testimonis -militars i civils-, veient-se fins i tot atrapat pel foc creuat entre jihadistes i soldats francesos, per a traçar les claus d'un conflicte de proporcions que van molt més enllà de les fronteres de Mali. El reportatge es llegeix amb interès, però pel meu gust té una taca. Una pàgina que es reparteixen dues fotografies. La primera mostra el rostre del cadàver d'un jove milicià rebel, abatut per un soldat francès, en fase de descomposició i cobert de mosques. La segona, encara més gràfica, mostra la cama mutilada d'un terrorista suïcida, després que un gos l'arrossegués fins al bell mig d'un carrer.

Per moltes pel·lícules que hagis vist, les imatges impacten. I que consti que no sóc dels que creuen que aquestes coses no s'haurien de mostrar. Siguin islamistes, soldats malians i francesos o, sobretot, civils, parlem de víctimes d'una guerra que ens afecta molt més del que ens pensem. Perquè, quan un govern occidental envia tropes a un país africà en nom de la democràcia i la llibertat, ho fa en realitat mogut per interessos estratègics o per a assegurar l'explotació de recursos naturals -gas, minerals utilitzats per a la confecció dels nostres imprecindibles telèfons mòbils, etc.-. Per tant, em sembla correcte que un mitjà de comunicació ens recordi el preu que altres han de pagar pel nostre tren de vida. Ara bé, m'atreviria a dir que aquest no era l'objectiu dels senyors de Vice, que l'única cosa que volien era impactar-nos amb un recurs sensacionalista. Com a mostra, l'afegitó que tanca el reportatge: "Pronto te verás envuelto en el fuego cruzado entre yihadistas, malienses y franceses en el documental de VICE.com Ground Zero: Malí". En altres paraules, no només ens nodrim de la guerra. També la banalitzem per a transformar-la en espectacle de masses. Cosa que, personalment, trobo fastigosa.

Trencant tota pista de ball possible

LLIRI DE FOC

Zoo Bar, Barcelona

1 de juny de 2013

Cada vegada que els veig en un escenari m'agraden més i més. El seu directe és definitivament un dels més frescos de Barcelona. I el seu repertori -on gèneres com la psicodèlia, el post-punk o el reggae conviuen de forma natural- fa del seu discurs un dels més eclèctics de l'underground autòcton. La nit passada van tornar-ho a demostrar al Zoo Bar, tot un reducte d'autenticitat i rock'n'roll en una Vila de Gràcia cada dia més gentrificada -com a mostra més evident, la programació de concerts a partir de les 11 de la nit, horari en què qualsevol local de característiques similars obliga a acabar-los-. Amb una bateria de dards de precisió com "The Genius' Fall", "Ceylan", "El bote" -tota una declaració de principis per als temps que corren- o un "Personal Breakdown" destinat a trencar tota pista de ball possible. I momentassos com l'àcida relectura de "Doctor's Orders" (Sonic Youth) o un tema nou que van presentar en temps de descompte i que va posar la sala de potes enlaire. Hi ha ganes, moltes, de més.

www.myspace.com/lliridefoc

Bauhaus sense Bauhaus

PETER MURPHY

Sala Bikini, Barcelona

1 de juny de 2013

Casualitat. L'endemà que Lagartija Nick incendiessin la sala 2 d'Apolo repassant el seu històric debut, l'home que els va donar nom tornava a trepitjar Barcelona. Però la casualitat s'acabava aquí. Perquè mentre els de Granada havien sonat més frescos que mai tot reivindicant un present d'allò més sòlid -malgrat l'apunt històric-, Peter Murphy semblava ahir mirar enrere perquè a aquestes alçades no veu cap on més apuntar. Cosa que sap especialment greu havent comprovat el seu bon estat de forma, tant a nivell vocal com d'actitud escènica. Cal preguntar-se d'entrada si, pocs anys després de la dissolució definitiva d'uns reunits Bauhaus, té cap sentit que el britànic faci una gira interpretant únicament temes de la seva antiga banda. En la meva modesta opinió, no el té. Ara bé, el que ningú pot negar és que les cançons són seves i per tant té dret a fer-ne el que vulgui. Encara que això acabi desencadenant nits agredolces com la d'ahir. Dolça, perquè davant d'un repertori com aquest no hi ha discussió possible. Agra, perquè la posada en escena es va carregar tota -o gairebé tota- la màgia del repertori. El principal error de Murphy va ser elaborar un repertori exclusivament amb temes de Bauhaus sense comptar amb la resta de parts implicades. I el que és pitjor: substiuïnt-les per una colla de mercenaris tan professionals com freds i mecànics. La qual cosa va esdevenir per al de Northampton una mena de karaoke on explaiar-se amb una vintena de cançons que en alguns casos van emocionar -"Bela Lugosi's Dead" encara feia tremolar, i "A Strange Kind of Love", amb Murphy sol a la guitarra i a la veu i la banda de vacances forçades, es va situar entre el millor de la nit-, però que per norma general sonava a pilot automàtic. L'anècdota de la nit -i un claríssim signe dels temps que corren- la van protagonitzar una desena de veterans de la parròquia sinistra que es dedicaven a fotografiar-se al vestíbul de la sala, tot ignorant allò que passava a l'escenari. Tenint en compte que tots ells han viscut prou per haver vist a Murphy en circumstàncies millors, poca cosa s'estaven perdent.

Minis

Trobada de Minis, aquest migdia a Caldes de Montbui. Perquè la gent a qui realment li agrada conduir no surt als anuncis de la tele.