50 anys de "Black Sabbath Vol. 4"

Què pot fer una banda que pràcticament s'ha inventat ella sola tot un gènere musical, perfilant alhora una línia clarament ascendent al llarg dels seus tres primers àlbums? Doncs facturar un quart plàstic que, a falta del factor sorpresa inicial, mantingui el nivell i certifiqui els seus autors a l'avantguarda del gènere en qüestió. La tardor de 1972, Black Sabbath venien de posar les bases del heavy metal i tots els seus derivats amb tres discos tan trencadors al seu dia com encara essencials a data d'avui –"Black Sabbath" (1970), "Paranoid" (1970) i "Master of Reality" (1971)-.

Arribat el moment de lliurar-ne la continuació, el quartet de Birmingham –Ozzy Osbourne (veu), Tony Iommi (guitarra), Geezer Butler (baix) i Bill Ward (bateria)- va optar per produir-se ell mateix el que potser ja no seria un altre salt endavant però sí un nou encert en una trajectòria que semblava no tenir aturador. I això que els components del grup van arribar als estudis Record Plant de Los Angeles afectats per una creixent addicció a diverses substàncies. Tot plegat va fer que el procés de gravació esdevingués gairebé un calvari, però el resultat final va ser tan rodó com unes cançons simplement incontestables i una execució igualment immaculada per part dels seus autors.

Publicat el 25 de setembre de 1972, avui fa 50 anys, "Black Sabbath Vol. 4" s'havia d'haver titulat inicialment "Snowblind", com una de les seves peces més icòniques, però la referència a la droga era tan clara que la disquera de torn, Vertigo, va fer canviar el títol pel que ha acabat passant a la història. El que no va poder evitar és que la peça en qüestió esdevingués un altre himne metàl·lic, gràcies en gran part al monolític riff de Iommi i al cant terminal d'un Osbourne en plena forma. Altres punts forts de l'àlbum són l'atac frontal de "Supernaut", els tempos claustrofòbics de "Cornucopia" o la injecció elèctrica de "Tomorrow's Dream".

Mig segle de "Paranoid"

El mateix dia que Jimi Hendrix se n'anava a l'altre barri, Black Sabbath publicaven "Paranoid" (1970). Mentre tota una generació de músics i aficionats al rock perdien un dels seus referents més essencials, una altra tot just començava a treure el cap des de la penombra on s'havia estat forjant durant la convulsa recta final dels 60. Si el debut homònim dels de Birmingham, lliurat tan sols sis mesos abans, havia posat les bases de tots els derivats i subgèneres del heavy metal coneguts fins ara, aquell segon plàstic va acabar d'arrodonir la fórmula inicial i va catapultar els seus autors fins al lloc preferent que sempre ha merescut la seva encarnació inicial. Potser "Black Sabbath" es pugui considerar més influent i transgressor que "Paranoid", però aquest últim conté les composicions més totèmiques i memorables d'Ozzy Osbourne, Tony Iommi, Geezer Butler i Bill Ward.

D'entrada la pròpia peça titular, publicada com a single poques setmanes abans i triada com a tema central de l'àlbum un cop vistos els bons resultats comercials obtinguts pel senzill. Una de les peces més radiades de la història del heavy metal, també la més reconeguda del catàleg de Sabbath malgrat no ser la que millor defineix el seu so. Una immediata i vitamínica descàrrega elèctrica, una aclaparadora base rítmica trotant a tota pastilla i la veu d'Osbourne cantant com si se li acabés el temps. Un contrast amb els vuit expansius minuts de "War Pigs", el tema que inicialment havia de donar títol al conjunt del plàstic i on sí que es concentren tots els elements que defineixen el so dels britànics. Un riff monolític, tenebra estructural, atmosferes post-apocalíptiques i sobtats canvis de ritme per tal de mantenir la tensió. I una lírica que atacava sense embuts la maquinària bèl·lica en plena Guerra del Vietnam.

Hi ha qui ha arribat a considerar "War Pigs" com la cançó més representativa del heavy metal, un honor que es pot disputar perfectament amb el tall que titulava el primer disc de Black Sabbath però també amb "Iron Man", una altra de les joies de la corona de "Paranoid". Un dels riffs més definitius de tota la història de la guitarra elèctrica, les sis cordes de Iommi i la veu d'Osbourne cavalcant sobr un ritme mastodòntic, i un esclat final que encara avui val per gèneres sencers. "Electric Funeral" era pur doom metal dècades abans d'inventar-se aquest terme. "Planet Caravan" transitava per les formes més terminals del rock psicodèlic. I "Fairies Wear Boots" reincidia en el vessant més àcid del quartet tot injectant-li múltiples dosis de mala llet. Un disc imprescindible que va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys.

50 anys de "Black Sabbath"

Molt poques composicions han alterat la història de la música popular de la manera com ho va fer la pista homònima que enceta el debut discogràfic també homònim de Black Sabbath. Un plàstic publicat tal dia com avui de 1970, ara fa 50 anys, que simbolitza com (gairebé) cap altre el final dels coloristes 60 i l'onada de foscor i mala llet amb què la crònica pop sol assenyalar l'inici dels 70. I la peça que va establir les bases del heavy metal i de tots els seus derivats i subgèneres fins a l'actualitat. Del doom a l'stoner i del thrash al death, el black o l'sludge, no hi ha etiqueta ni categoria a la família metàl·lica que es pugui entendre sense aquells sis inequívocs minuts que encara avui ressonen letals i tenebrosos com ells mateixos.

Black Sabbath, el grup, no va ser la primera banda de heavy metal –abans hi havia hagut Blue Cheer, Steppenwolf, Led Zeppelin o fins i tot la Jimi Hendrix Experience-, però sí la que va el va definir com un gènere musical amb entitat pròpia. Com tots els seus predecessors, Ozzy Osbourne, Tony Iommi, Geezer Butler i Bill Ward també partien del blues rock més decibèlic i monolític, però la seva visió anava molt més enllà. Venien de la freda Birmingham, al cor de l'Anglaterra més industrial i deprimida, un entorn per on el somni de la pau i les flors havia passat de llarg i del qual ni tan sols el rock'n'roll semblava una via d'escapament. Que aquells quatre inadaptats se'n sortíssin va acabar, a la llarga, obrint la porta a deixebles tan distingits com Judas Priest –no és casualitat que els dos grans pilars mestres de la música heavy es formessin a la mateixa ciutat-.

"Black Sabbath", l'àlbum i la cançó, sintetitzaven com mai s'havia fet abans totes les constants que d'una manera o altra ha explorat el metal en les seves diferents vessants i encarnacions, tant a nivell líric com sonor: contundència, agressivitat, trítons, cacofonies, misteri, ocultisme i tot allò que el rock portava anys insinuant però encara no s'havia atrevit a treure sense embuts. Osbourne i companyia no havien vingut a entretenir ningú, sinó a molestar, a incomodar i a pertorbar. A desplegar un univers de fantasia tan fosc i colpidor com la realitat de la qual provaven d'evadir-se. I a menjar-se el món, encara que aleshores en fossin poc conscients. Perquè malgrat el rebuig generalitzat tant a nivell de crítica com de públic, peces com "The Wizard", "N.I.B." o la mateixa "Black Sabbath" eren les llavors d'una revolució sònica a escala planetària. I l'arrel d'un discurs que els seus propis autors arrodonirien en obres posteriors, assolint resultats sempre genials però mai més tan trencadors com en aquella obra fundacional.


LA DONA DE NEGRE

Més enllà del fet musical, el primer elapé de Black Sabbath pot presumir també d'una de les caràtules més icòniques de la història de la música pop. Una fantasmagòrica i enigmàtica figura femenina, de rostre pàl·lid i vestida de negre, mirant a càmera des del que sembla una zona boscosa durant un crepuscle a ple hivern i amb un misteriós edifici al fons de la imatge. L'edifici en qüestió és el molí hidràulic de Mapledurham, situat a pocs quilòmetres de la ciutat de Reading. De la dona que surt a la fotografia poca cosa se'n sap, més enllà del fet que es deia Louise i que prèviament s'havia deixat caure per l'àrea de backstage després d'un dels primers concerts del grup. Una dosi extra de misteri que durant dècades ha alimentat la llegenda negra –mai més ben dit- de Black Sabbath.

Quatre inadaptats d'extrarradi

Molt abans de perdre els sentits en orgies de groupies, alcohol i farlopa. Molt abans de creuar l'Atlàntic convertits en estrelles i tocar davant la màxima autoritat de l'Església Satànica. Molt abans de posar les bases del que avui anomenem metal -amb el prefix que més els agradi-. Molt abans d'un corporativista retorn en què cada component del grup té el seu propi representant -que, a la vegada, es troba en guerra amb els representants de la resta de components-. Molt abans, en definitiva, d'esdevenir una entitat intocable, Black Sabbath eren quatre inadaptats de l'extrarradi obrer de Birmingham amb cap més perspectiva de futur que tocar la música que els agradava allà on els ho deixessin fer. I com que al seu país ningú els volia veure ni en pintura, es dedicaven a girar per l'Europa continental en una furgoneta a les últimes, tocant en una Hamburg que encara no s'havia recuperat de la ressaca post-Beatles i dormint en edificis literalment en ruïnes. Uns inicis i una trajectòria fascinants que repassa l'editor en cap de Mojo, Phil Alexander, al llarg de dotze intenses pàgines publicades aquest mes de juny per la revista britànica. Ho fa sense referir-se a cap formació de Sabbath que no sigui l'original i entrevistant en exclusiva a Ozzy Osbourne, Tony Iommi i Geezer Butler quan és a punt d'editar-se "13", el primer disc que signen junts en tres dècades i mitja -i un digne retorn a l'estudi sota la supervisió de Rick Rubin, també present a l'article-. Tots tres parlen sense embuts d'un ascens tan meteòric com la posterior caiguda a l'infern, però també de l'estira-i-arronsa que va suposar treballar amb Rubin i de l'absència en aquesta nova etapa del quart component original, un Bill Ward per a qui Osbourne reserva tot un arsenal de dards enverinats. "13" sortirà oficialment a la venda el proper dia 10.






Audio: "God Is Dead?" - Black Sabbath