dissabte, 10 de maig del 2014
Manel Cano - "Asumir, borrar y reescribir" (2014)
divendres, 9 de maig del 2014
La cançó com a fonament
BREIS
33|45, Barcelona
8 de maig de 2014
Al final, el que compta són les cançons -com a mínim, si parlem de música pop-. Pots inventar-te la sopa d'all, si vols, però de res et servirà aixecar un gratacels si els fonaments no són sòlids. Els de Manolo Breis ho són. Molt. Parlo de les cançons, evidentment. Exercicis de folk-rock de tall clàssic i regust fresc que el murcià va presentar ahir en la seva versió més bàsica. Sense la banda amb què ha enregistrat el seu darrer disc, el notable "Verna" (2014). Sense els orgues penetrants ni el revestiment elèctric i rítmic. Però amb l'essència intacta. Amb la guitarra com a fil conductor, una dylaniana harmònica i una veu captivadora com poques. Repàs a un cançoner recent molt més que reivindicable ("Ser o estar" o "Dame algo de ti"), excursions al fons de catàleg i, en el capítol de versions, un passeig per l'Amèrica que tant sembla haver inspirat Breis. La d'Eels (la inicial "Grace Kelly Blues"), Wilco ("I Am Trying to Break Your Heart") o Alex Chilton (revelador final amb "The Letter" dels Box Tops). Amb aquests referents no ha d'estranyar que els fonaments de Breis siguin tan sòlids. Al final, insisteixo, el que compta són les cançons. I d'això, Breis en sap una bona estona.
dijous, 8 de maig del 2014
Vibracions pro-gra-ssives
El rock progressiu. El festival de Granollers. I Màquina!, nexe que enllaça les trajectòries de Batiste i Baleriola, i a la vegada pilar tant d'aquella escena com de moltes coses que vindrien després. Fa deu anys, part de la formació original -amb el propi Batiste al capdavant- es trobava immersa en una gira de reunió on també acabaria participant Baleriola. Una gira que havia començat el gener de 2004 a la desapareguda sala As de Copes de Granollers, i que va desembarcar a Barcelona el mes d'abril, amb un concert especial a la sala Luz de Gas.
Un servidor va tenir el plaer de seguir aquesta gira de prop. Amb les càmeres de Televisió Cardedeu vaig gravar sencer el concert de l'As de Copes. Setmanes després, Jordi Batiste i Luigi Cabanach van venir als estudis de la tele i els vaig fer una de les millors entrevistes que recordo haver fet mai. No tant pel meu grau de professionalitat -en aquest sentit, crec que ara la faria molt millor-, sinó pel component emocional que implicava per a mi asseure'm amb dos autèntics monstres en el millor dels sentits. Al concert de Luz de Gas hi vaig assistir com a director i conductor del programa Hanoi 23, que aleshores s'emetia setmanalment a Ràdio Cardedeu. I el vaig enregistrar sencer en àudio.
Mesos més tard la banda va anunciar una residència d'estiu al club Panams de les Rambles barcelonines. Van presentar-la amb una roda de premsa on va assistir-hi bona part de la premsa musical autòctona. També un servidor, novament amb format radiofònic i per a tornar a entrevistar a Batiste, Cabanach i la filla del cantant, Adela Batiste. Una entrevista també emotiva, i farcida de detalls interessants -per exemple, Jordi Batiste explicant com va fer la famosa caràtula del croissant per a l'àlbum "Why?" (1970)-. De tot allò ja fa deu anys. Una dècada. De seguida s'ha dit. El cas és que ahir m'hi vaig tornar a trobar de nassos mentre remenava el meu arxiu personal. Les gravacions dels concerts. Les entrevistes. El meu jo d'aleshores parlant amb els seus ídols a la vegada que provava de fer periodisme musical. I què volen que els digui. No vaig vessar la llagrimeta, però gairebé.
Aquest dissabte, Jordi Batiste i Emili Baleriola recordaran a Màquina! en el marc del PRO-GRA-SSIU. I presentaran el seu material recent, mostra inequívoca que no tot és passat. Formar part d'un esdeveniment com aquest suposa per a un servidor el més gran dels luxes. Com a melòman, com a professional i com a persona inquieta que sóc o m'agradaria ser. I a tots vostès els animo a passar dissabte per la B1. Perquè recordarem uns fets històrics. Perquè comptarem amb personatges clau per a entendre el desenvolupament del rock i la cultura pop a casa nostra. I, sobretot, perquè homenatjarem allò que a alguns ens fa aixecar del llit cada matí: la música. Fins dissabte?
dimecres, 7 de maig del 2014
Freqüència progressiva
 |
| Marcel i Jordi Batiste, Torra, Baleriola i Gómez-Font, la setmana passada a la NAUB1 - Foto Àlex Falcó. |
dimarts, 6 de maig del 2014
Recomanació: Breis en concert
Manolo Breis ve de Múrcia i viu a Barcelona, però la seva música traça un pont transoceànic. Una línia imaginària que enllaça el rock britànic més bucòlic amb la tradició nord-americana. "Verna" (2014) és el seu darrer disc. I una col·lecció de boníssimes cançons que transporten a paisatges tan idíl·lics com el que titula l'àlbum -especial atenció al single "Dame algo de ti"-. El presentarà en directe aquest dijous, 8 de maig (20,30h.), al restaurant-galeria d'art 33|45 de Barcelona (c/. Joaquim Costa, 4 - metro: Universitat/Sant Antoni/Liceu). Entrada gratuïta i sense IVA.
dilluns, 5 de maig del 2014
Una cita amb la història
L’empresa cultural Brubaker i l’activista cultural Àlex Gómez-Font els conviden a redescobrir el Primer Festival de Música Progressiva. Un esdeveniment històric que va tenir lloc a Granollers els dies 22 i 23 de maig de 1971. Més de vint hores d’actuacions en directe, el primer festival de música a l’aire lliure mai celebrat arreu de l’Estat i noms de referència com Smash, Màquina! o els Family de Roger Chapman. Aquest dissabte, 10 de maig (19h.), la música progressiva tornarà a Granollers. Ho farà a la NAUB1 i sota el títol de PRO-GRA-SSIU, una jornada que analitzarà les claus i el pes històric d’aquell festival. Amb una taula rodona on hi participaran músics i testimonis directes de l’esdeveniment, i amb dos concerts d’autèntic luxe: Jordi Batiste i Emili Baleriola, ambdós excomponents dels llegendaris Màquina!.
Ànima i professionalitat
MICAH P. HINSON
BARTS, Barcelona
4 de maig de 2014
No es pot dir que Micah P. Hinson hagi tingut una existència plàcida. Addiccions diverses, tòxiques relacions sentimentals i fins i tot una estada a la presó han estat només algunes de les experiències a les quals ha sobreviscut. Experiències que el texà nascut a Tennessee ha transformat en un dels cançoners definitius del so Americana contemporani. El seu darrer disc, "The Nothing" (2014), es va concebre després d'un altre cop dur: un accident de circulació que podria haver resultat fatal. El va enregistrar a Santander amb la mateixa banda autòctona que ara l'acompanya de gira -hi figura entre d'altres Fernando Macaya (Los Deltonos, Quique González)-, rebatejada també com The Nothing. Una formació de solvència innegable a l'estudi, però que en directe semblava quedar-se enrere. Sí, el seu nivell d'execució fregava l'excel·lència, però alguna cosa no acabava d'encaixar. Com si l'estrella i els acompanyants avancessin a ritmes diferents. Ja se sap, una cosa és la professionalitat i una altra de molt diferent és l'ànima. I quan l'ànima de la festa és Hinson, no n'hi ha prou amb formalismes per seguir-li el ritme. La qual cosa es va fer més evident durant la segona part del set, amb el nord-americà tot sol a l'escenari, fent literalment allò que li donava la gana i com li donava la gana. Explorant i reinventant un fons de catàleg del qual va sobresortir amb força l'eterna "Beneath the Rose" -interpretada a duet amb la seva esposa, Ashley Bryn Gregory-. I servint al respectable una bona dosi del seu àcid sentit de l'humor. Geni i figura.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)