 |
| Michael Jackson, en un fotograma de "This Is It". |
No havia tingut encara ocasió de visionar "This Is It" (2009), la pel·lícula amb què Kenny Ortega va documentar els darrers assajos de Michael Jackson. Ahir al vespre hi vaig posar remei, aprofitant que La 2 de RTVE tenia el bon gust de programar-la dins d'un horari raonable, i la veritat és que em va impactar. Malgrat les ulleres de sol que cobrien el rostre de Jackson durant bona part del metratge, es podia apreciar perfectament com s'havia anat apagant aquella espurna tan pròpia de la seva mirada. La muntanya russa vital a què s'havia sotmès el Rei del Pop durant la dècada anterior -greus acusacions que s'acabarien demostrant falses i un vergonyós judici mediàtic acompanyat del corresponent linxament públic- li havia passat factura. La innocència que sempre l'havia caracteritzat s'havia evaporat per força. I malgrat trobar-se en forma i a punt d'afrontar un retorn escènic de proporcions èpiques -cinquanta nits a l'O2 Arena de Londres, de seguida s'ha dit-, aquell rostre fràgil deixava intuir una vulnerabilitat impensable en altres temps.
Als cinquanta anys, Michael Jackson havia tornat a esdevenir diví però ja no era immortal. La seva figura i la seva persona es debatien entre l'artista que tornava a tenir el planeta sencer als seus peus, i aquell nen per a qui créixer havia significat adonar-se que no encaixava en aquest món que no li era precisament fet a mida. Però per sort i per damunt de tot, Jacko comptava encara amb el més gran dels aliats: el seu art. La música que mai el va abandonar i a la qual ell es va lliurar gairebé fins a l'últim sospir. En aquest sentit, em va semblar especialment emotiu el moment en què l'estrella preparava la introducció d'un dels temes del repertori amb el seu director musical. Jackson, amb un posat i una actitud totalment distesos, arribava a esbossar un d'aquells somriures on l'home eclipsa la llegenda. Un somriure de complicitat, però sobretot de sinceritat. I també de felicitat, la que el Rei del Pop encara era capaç d'assolir a través de la música.
La interacció amb el director musical era només un dels molts instants clau d'un procés creatiu, el conjunt dels assajos, que funcionava amb tota la precisió d'un enorme engranatge industrial. Músics, escenògrafs, coreògrafs, ballarins, tècnics, estilistes i tot un exèrcit de professionals anant a una. Portant fins a les darreres conseqüències aquell concepte d'espectacle que Jacko havia après al seu bressol professional -una Motown que de bon principi s'havia inspirat en les cadenes de muntatge i les estructures dels seus veïns automobilístics a la Motor City-. Donant forma a un dels espectacles més grans que s'ha arribat a perdre la humanitat. El que es va frustrar el 25 de juny de 2009 amb la mort del propi Jackson. El que ell mateix va estar gestant fins que el seu cos va dir prou. El que hauria tornat a refermar Michael Jackson com allò que els seus detractors mai han volgut ni sabut veure: un dels entertainers més grans que mai ha donat la cultura pop. Ni més ni menys.
