Calia?

Eagles Of Death Metal.

El local era un d'aquells bars que no criden l'atenció i on els entrepans solen ser bons i barats. Hi vaig anar a petar fa un parell de dies a l'hora de dinar. Tenia poc temps, encara menys diners a la butxaca i em va semblar el lloc indicat. Vaig demanar a la barra un biquini i una coca-cola amb gel i sense llimona i em vaig asseure a llegir el diari tot esperant a ser servit. Al meu darrere hi havia un televisor encès. El canal sintonitzat era un d'aquells que es passen el dia sencer emetent videoclips d'un gust tan dubtós com les cançons a les quals acompanyen. Per això vaig preferir asseure'm d'esquena al televisor. I per això mateix em vaig haver de girar tan bon punt va començar a sonar una peça totalment diferent de la resta. Una peça que no vaig saber reconèixer d'entrada, però que m'agradava. Un cop situat de cara a l'aparell vaig poder sortir de dubtes: el grup que sonava era Eagles Of Death Metal.

Per si algú encara no ho sap, Eagles Of Death Metal és la banda que es trobava actuant a Le Bataclan durant l'atac terrorista del passat 13 de novembre. Un dels múltiples projectes de l'hiperactiu i sempre infal·lible Josh Homme -qui no sol girar amb el grup, per la qual cosa no era a París el dia de l'atemptat-. Una formació amb quatre discos a l'esquena que han convençut bona part de la crítica i també un sector important del públic. I, per descomptat, un grup de rock'n'roll tan genuí que fins a data d'avui era impensable trobar-lo compartint graella televisiva amb el bo i millor de la caspa sonora amb accent de Miami. Evidentment, si el canal de torn s'ha decidit a programar un videoclip d'Eagles Of Death Metal -i no, per exemple, de Queens Of The Stone Age, el projecte principal de Homme-, no ho ha fet basant-se en criteris musicals sinó en la més vergonyosa de les morbositats. La que empeny a no valorar un artista pel seu art sinó pels titulars que genera, fins i tot si aquests tenen a veure amb uns fets tan greus com els que van tenir lloc el mes passat a París.

De no haver-se produït aquells fets, Eagles Of Death Metal haurien actuat el proper 8 de desembre en una sala de Barcelona. I probablement ho haurien fet davant d'un públic tan nombrós com el que s'havia aplegat fins ara a cada una de les seves actuacions europees. El que ja no tinc tan clar és que el canal de torn s'hagués dignat a emetre un dels seus videoclips. I això és el que em sembla escandalós. Que, independentment que un discurs artístic pugui o no encaixar en una determinada línia de programació, els responsables d'aquesta última l'acabin adoptant tan bon punt aquest esdevé carnassa. Calia que passés quelcom d'aquesta magnitud perquè una cadena televisiva es fixés en un grup de música? Per què no es fixen també en totes les bandes que nit rere nit recorren incansablement els mateixos circuits que Eagles Of Death Metal? Caldrà que es produeixi una nova tragèdia perquè s'adonin de tot allò que ara estan ignorant? O potser ja va essent hora que certes indústries de l'entreteniment potenciïn una sèrie de valors que van perdre pel camí fa ja molt de temps?

Lligams del Sotabosc

NANDO CABALLERO + THE MISSING LEECH

Ateneu El Centre, Caldes de Montbui

4 de desembre de 2015

Com més voltes hi dono, més lligams vaig trobant entre les trajectòries artístiques i vitals de Maurici Ribera (The Missing Leech) i Nando Caballero. Músics, independents, singulars, locutors radiofònics, melòmans, activistes i protagonistes respectivament dels dos primers documentals realitzats per la productora Plans Films. I la cosa encara va més enllà: tots dos s'han hagut d'allunyar temporalment dels escenaris al llarg dels darrers anys per motius de salut que afortunadament han anat a menys. I tots dos han enregistrat un tema per al documental de l'altre. Caballero va fer al seu moment "Dona dels gats", peça original del propi Ribera amb què ahir va cloure el seu set acompanyat del propi autor. The Missing Leech, de la seva banda, va compondre "Rock and Roll Heart" pensant en Caballero. La va interpretar també durant una actuació on alternaria temes en solitari amb d'altres on el va acompanyar el sempre solvent i oportú David Reig (El SistemÄ Suec) al baix. Una bonica vetllada amb un doble cartell d'allò més coherent.

Nando Caballero.

The Missing Leech.

The Missing Leech & El SistemÄ Suec.

Scott Weiland (1967-2015)

SCOTT WEILAND

(1967-2015)

No vaig arribar a veure mai Stone Temple Pilots en directe, però sí que vaig veure Scott Weiland al capdavant de Velvet Revolver. Corria el mes de setembre de 2004, la banda presentava el seu primer disc ("Contraband") i a la sala del costat hi actuaven uns Libertines en fase terminal. Aquests últims acabarien saltant pels aires en qüestió de setmanes. Velvet Revolver trigarien més a fer-ho, quatre anys durant els quals encara tindrien temps de fer un segon disc ("Libertad", 2007), però ja aleshores era evident que allò no podia acabar bé. Que en aquell grup hi havia dos bàndols: Weiland i tota la resta -entre els quals hi figuraven els exGuns N'Roses Slash, Duff McKagan i Matt Sorum-. El dia abans del concert vaig tenir ocasió d'assistir a una roda de premsa a la qual Weiland no va aparèixer -sí que ho va fer la resta del grup-. Els motius de la seva absència no es van concretar, però sí va quedar clar que anava per lliure. I damunt l'escenari no va ser menys. Mentre els seus companys esdevenien una muralla sònica de quatre caps, ell provocava el públic i fins i tot saltava sobre les primeres files. Atacant cada tema com si fos l'últim i amb l'actitud de qui viu constantment al límit. No sé què tal van estar aquella nit uns Libertines on els hàbits de de Pete Doherty ja generaven més titulars que la pròpia música, però Velvet Revolver es van presentar apoteòsics, en gran part gràcies a un Weiland que era el perill en persona. En pau descansi.

Tots hem estat punks (a la nostra manera)

Phil Collins.

Tots hem estat punks a la nostra manera, i la meva va oscil·lar entre el mod i l'antifolk. L'altre dia, una coneguda em recordava una anècdota relacionada amb un concert que jo mateix havia dut a terme en un local que ja no existeix. Va ser una de les meves primeres actuacions amb un projecte musical que també deixaria d'existir, i de tot plegat fa tant de temps que ja gairebé m'havia oblidat de l'anècdota en qüestió. Resulta que, un cop acabat el concert, el respectable va demanar bisos. I jo, que aleshores era jove, punk i una mica imbècil però en el fons bona persona, vaig decidir jugar a la provocació. I vaig anunciar al públic que, si algú volia un bis, abans m'hauria d'insultar. La idea no era meva: l'havia robat d'una banda que m'agradava, i tal i com m'esperava va resultar d'allò més efectiva. Silenci gairebé sepulcral a la sala, algun somriure de desconcert i, quan semblava que ningú s'atreviria a llençar la primera pedra, va un individu de la primera fila i crida "Phil Collins!". I jo, que era jove, punk i una mica imbècil però en el fons bona persona, vaig respondre "Tampoc calia passar-se" abans d'oferir un parell o tres de bisos -ara no ho recordo bé-.

Sí senyor, tots hem estat punks a la nostra manera. La meva va oscil·lar entre el mod i l'antifolk, i detalls al marge hi va haver unes quantes ocasions en què hauria fet bé tancant la boca en lloc de deixar anar certs disbarats. D'acord, Phil Collins pot ser culpable d'aberracions tan grans com "Against All Odds" o aquella versió amb gust de naftalina de "You Can't Hurry Love" (The Supremes). Però sempre ha exhibit una elegància i unes bones maneres que ni de bon tros vaig saber mantenir jo aquella nit. Hi pensava ara fa una estona, tot repassant l'entrevista al propi Collins publicada per Mojo a la seva edició de desembre. O, en altres paraules, com una de les publicacions musicals més prestigioses del món dóna veu a un dels artistes més dimonitzats de les passades quatre dècades. I no només això: assumint de bon principi la mala imatge que Collins projecta encara entre un ampli sector de melòmans, l'article es planteja com un acte de redempció. Una mena de J'accuse...! que ofereix a l'interessat la possibilitat de defensar-se públicament.

Un extrem, si m'ho permeten, al qual mai s'hauria d'haver arribat. Perquè la destrossa de "You Can't Hurry Love" serà imperdonable pels segles dels segles, però què me'n diuen d'"In the Air Tonight"? És cert, ni una flor fa estiu ni a mi em començarà a agradar l'obra sencera de Phil Collins després d'haver llegit l'entrevista en qüestió, però em sembla absurd negar la proximitat d'aquesta cançó amb gèneres altrament ben considerats com poden ser el dream pop o el chill wave -o amb l'obra d'artistes contemporanis com Lorde, qui ha citat al britànic entre les seves influències-. Vivim en un món on cada vegada és més fina la barrera que separa conceptes com mainstream o indie, i on aquest últim ha esdevingut una mena de dogma que a la llarga s'està fent més mal que bé a ell mateix. Tots hem estat punks a la nostra manera, i potser la millor forma de seguir-ho essent, sigui qüestionar els nostres propis dogmes i obsequiar un fan dels Moldy Peaches amb una còpia de "Face Value" (1981). Molta gràcia no li farà, però el gest resultarà molt més provocador que el numeret escènic d'un servidor quan era més jove i una mica imbècil però en el fons bona persona -de punk, al capdavall, segueixo essent-ho a la meva manera-.

Pròxim, erràtic, únic

MICAH P. HINSON

Sala Apolo, Barcelona

3 de desembre de 2015

Arriba qualsevol aspirant a músic professional a fer el que Micah P. Hinson va fer la nit passada a l'Apolo, i li cauen tants pals que ni els veu venir. Pals de part del sector acadèmic, del propi col·lectiu de músics i d'una indústria cada dia menys disposada a tolerar segons què. Fins i tot la crítica, si s'arribés a donar el cas, es despatxaria a gust contra una carrera abocada irremisiblement al punt i final. I és que Hinson va fer ahir tot allò -o gairebé- que mai s'hauria de fer en un escenari. Es va equivocar en nombroses ocasions, va parar repetidament per a afinar o consultar el set list com qui es troba a la seva sala d'estar, va improvisar peces que probablement no havia ni assajat, va començar cançons que immediatament abandonaria perquè no les recordava -o perquè no s'hi sentia còmode-, va mostrar-se erràtic i fins i tot va respondre amb un contundent "No toco allò que em demanen que toqui; de fet aquesta la volia tocar, però com que me l'has demanat no la tocaré" a un assistent que li acabava de realitzar una petició.

No són llicències que es trobin a l'abast de qualsevol. És clar que tampoc s'hi troben arguments a favor com "Seven Horses Seen" o "Beneath the Rose". Arguments de pes, d'aquells que gairebé per si sols consoliden la trajectòria de tot músic com una de les més indiscutibles de la seva generació. I dues de les peces que el texà va lliurar al respectable amb aquella manera de fer tan seva i des de la proximitat que atorga l'únic acompanyament d'una guitarra acústica i una pedalera de batalla. Dues hores llargues van ser les que Hinson va dedicar a explorar el gruix del seu cançoner, alternant clàssics propis amb d'altres d'aliens -es va acomiadar amb la seva definitiva relectura de "This Land Is Your Land" (Woody Guthrie)-, i també amb divertides -o com a mínim entretingudes- divagacions sobre la paternitat, la teleescombraria o la nissaga Star Wars -"La propera trilogia serà una merda", va sentenciar-. Tot plegat, la radiografia atrotinada i amb filtre antifolk de com devien ser les primeres aparicions de Tom Waits a l'escenari del Troubadour.

Clàssics atípics

CRACKER

Music Hall, Barcelona

2 de desembre de 2015

Feia gairebé sis anys que Cracker no trepitjaven els escenaris barcelonins. Un temps durant el qual han tingut lloc episodis notables al si d'una banda atípica com poques. D'entrada, la reunió de la formació que havia gravat "Kerosene Hat" (1993) amb motiu d'una única gira ni més ni menys que en territori xinès. A continuació, l'entrada de la mateixa formació a l'estudi per a enregistrar la meitat del que esdevindria el seu darrer àlbum a data d'avui, "Berkeley to Bakersfield" (2015). L'altra meitat la van enregistrar David Lowery i Johnny Hickman amb una secció rítmica nova de trinca, la mateixa que des d'aleshores els cobreix les espatlles en directe. L'últim episodi notable és el propi disc. Un doble plàstic que aprofundeix en la vessant més orgànica del grup, sense fer lletjos a la visceralitat rockera però potenciant registres com el folk o el country.

Els Cracker que ens van visitar ahir s'allunyaven doncs de l'electricitat expansiva de l'anterior "Sunrise in the Land of Milk and Honey" (2009), i sobre les taules van adoptar un posat més àgil i reposat que el de temps enrere -ho va deixar clar de bon principi el propi Lowery, encetant el set en solitari i amb una guitarra acústica de la qual no es desfaria en tota la nit; ni rastre de l'elèctrica de fa sis anys- però a la vegada capaç de mantenir el tipus quan el repertori reclamava intensitat. Refermant, en qualsevol cas, la coherència amb què sempre han sabut alternar tradició -"California Country Boy", "King of Bakersfield"-, nervi -"Low", "Teen Angst (What the World Needs Now)"- i aquell punt excèntric marca de la casa -"Happy Birthday to Me", "Euro-Trash Girl"-. I tot plegat amb l'ofici, les ganes i la devoció de qui va arribar a tastar les mels de l'èxit massiu sense que això li fes perdre el nord. Clàssics de ple dret.

Primer disc oficial de Ran Ran Ran

Ran Ran Ran - Foto Noemí Elías.

De Hi Jauh USB a l’Antic Forn de Vallcarca i d’Ultra-Local Records al Gorg Màgic. Parlar de Ran Ran Ran equival gairebé a traçar un mapa d’allò que el seu bon amic Maurici Ribera va anomenar Sotabosc. Una escena independent tan independent, que fins i tot el terme indie li va gran -o petit, segons com es miri-. Una mena d’antifolk a la catalana on el nexe d’unió entre els diferents actors no és una sonoritat determinada sinó una vocació, una filosofia i una manera d’entendre i relacionar-se amb el món.

Ran Ran Ran va començar gairebé com un epíleg dels mai prou valorats Tired Hippo. Un vehicle que permetia al prolífic Ferran Baucells revisar l'obra d'un dels seus avantpassats, el poeta del segle XIX Josep Baucells. Sobre el paper, a l’estudi, van ser tota una colla d’amics i coneguts els que el van ajudar a donar forma al projecte. Sobre el terreny, a l’escenari, la formació es va reduir a la sola presència del propi Baucells i d’un dels bateries més eclèctics i imprevisibles d’aquesta banda dels Pirineus, Jordi Farreras. Duet de guitarra i bateria, com White Stripes, Two Gallants i Vàlius però sense assemblar-se a cap d’ells. De fet, si una cosa tenen Ran Ran Ran és que tot allò que fan pot sonar familiar i a la vegada no assemblar-se a res que hagin escoltat vostès abans. Folk, rock, pop, electrònica de baixa fidelitat, lírica extrema i melodies de les que fan diana sense ni tan sols proposar-s’ho. La Velvet, Violent Femmes, Pavement i Jeffrey Lewis retroalimentant-se els uns als altres des d’un soterrani del Poblenou.

Els poemes de Josep Baucells van servir d'inspiració a l'hora de donar forma a un primer compacte autoeditat, “Més Brots” (2013), al qual seguirien dos anys més tard “Tot OK Stop” -amb producció d’Arnau Vallvé (Manel)- i “L’encyclopèdie”. Ha estat a partir de tots tres títols com Bankrobber ha acabat confeccionant el que es pot considerar com el primer disc oficial de la banda. “Ran Ran Ran” (2015) són quinze peces que repassen la trajectòria del duet fins a data d’avui i obren les portes d’un futur que, atenció, es perfila amb forma de trio. El que conformen Baucells, Farreras i el no menys polifacètic David Reig (El SistemÄ Suec). Un altre sospitós habitual d’aquest Sotabosc que comença a donar fruits tan saborosos com el que ens ocupa.

Originalment publicat a B-Magazine.