The Missing Leech - "Love/Death" (2019)

El retorn de The Missing Leech a l'activitat discogràfica després de més de dos anys de silenci ha acabat esdevenint tota una caixa de sorpreses. Un single, "Love/Death" (2019, El Mamut Traçut / Hidden Track), amb dues úniques pistes que poden arribar a semblar antitètiques però funcionen a la perfecció quan s'escolten seguides.

La primera, "Love", és un exercici d'antifolk urgent i immediat marca de la casa, potser més cru que de costum i enfosquit (en el bon sentit) per la producció de Xavier Nadal (Grushenka) i Irene de la Riva (Decepción Cromática). Una reflexió sobre l'amor com a arma de doble tall, on l'alter ego de Maurici Ribera s'encarrega de tocar tots els instruments -en primer terme, òbviament, la seva veu i aquella guitarra acústica de la qual sempre fa saltar espurnes-.

La segona, "Diccionari positiu", és tot un himne a les bondats de la condició humana que tan sols el propi Ribera podria haver compost. En aquest cas figura a les tasques de producció un vell conegut com és Albert Palomar, qui també forma part d'una improvisada banda d'acompanyament. El resultat és una peça que aproxima l'estètica antifolk a les formes del post-punk. La caràtula és obra de David Vidal i podria ser una de les més reconeixibles de l'extensa discografia de The Missing Leech.

Més informació:

The Missing Leech  /  Bandcamp  /  El Mamut Traçut  /  Hidden Track

Ran Ran Ran - "Ran de mar" (2018)

Llarga vida a aquells artistes que passi el que passi mai perden de vista les seves arrels. Durant els darrers tres anys, Ran Ran Ran han passat de ser un dels tresors més ben guardats d'aquella escena subterrània que es va anomenar Sotabosc, a publicar els seus treballs a través de Bankrobber, una de les disqueres més reconegudes i consolidades del panorama independent català. La qual cosa no els ha desconnectat d'aquell circuit on es van començar a foguejar a principis de la present dècada, el mateix que orbita al voltant d'un emplaçament a aquestes alçades tan entrenyable i emblemàtic com és la disqueria Ultra-Local Records del Poblenou barceloní.

Com a mostra "Havent sopat", un refrescant exercici de rock alternatiu a baixa fidelitat digne dels primers Pavement amb una lírica que es pot interpretar com un cant a l'amistat més sincera i ben arrelada. Que les veus de fons que amaneixen els seus darrers compassos les enregistressin alguns dels habituals de la botiga en qüestió és molt més que una mostra d'agraïment a aquells que hi han estat des de bon començament, és una declaració de principis d'una banda per a la qual créixer no equival a realitzar una cursa de fons sinó a donar disc a disc i concert a concert el millor d'ella mateixa.

"Havent sopat" és el novè tall de "Ran de Mar" (2018), el tercer disc oficial del duet que conformen Ferran Baucells (veu i guitarra) i Jordi Farreras (bateria) -tant a l'estudi com a l'escenari solen acompanyar-los amics i coneguts com Martina Borrut (veu i teclats) o Valentí Adell (guitarra i piano)-. Un àlbum que trenca amb la temàtica conceptual del seu predecessor -"L'hereu" (2017)- per a fer un salt endavant a nivell discursiu. Una col·lecció de cançons que reivindiquen aquell caliu i aquella frescor marca de la casa, però a la vegada adopten formes més introspectives que de costum.

Textures atmosfèriques, oníriques en ocasions, i acabats d'elevada sofisticació que puntualment acosten la formació barcelonina a paràmetres propis de l'slowcore o fins i tot de la música progressiva -atenció al crescendo de la inicial "Un darrer ball"-. El resultat global és un disc a priori no tan accessible com els anteriors, però precisament per això més fascinant a mitjà i llarg termini. Una obra valenta i carregada de matisos, que defuig la immediatesa per a proporcionar nous estímuls a cada escolta. Menció a part es mereix un tall de l'alçada de "Guerra & pau", folk-rock d'alt voltatge i molt possiblement un nou punt àlgid dels directes de Ran Ran Ran.


*La presentació oficial de "Ran de mar" tindrà lloc el proper dissabte, 10 de novembre, al Centre Cívic Convent de Sant Agustí. Més informació i entrades aquí.

Recopilatori de The Missing Leech

Fa poc més d'un any que Maurici Ribera va celebrar amb un concert molt especial el desè aniversari del seu alter ego musical, The Missing Leech. Ara és la gent d'Edita La Servidumbre qui es suma a la celebració amb l'edició del primer recopilatori de The Missing Leech. "10 anys de Sotabosc" (2018), publicat en format cassette, repassa amb un total de dotze temes la trajectòria del músic de Sant Joan de Vilatorrada. De propina s'inclou també una peça d'Espígol, el projecte que Ribera ha posat en marxa amb components de Ran Ran Ran, Black Fanegas i Capità Pilgrim. Poden escoltar-lo a Bandcamp.

Lluís Paloma - "Rainbow Harbingers in Teledysk" (2018)

Lluís Paloma presenta l'últim capítol del que ell mateix ha definit com una trilogia informal de discos instrumentals. Un format curiós, tenint en compte que la veu és precisament un dels trets més distintius del discurs del terrassenc, però a la vegada una bona oportunitat de situar en primer terme la seva vessant compositiva. Com els seus precedents -"Alt Bee's Rage" (2015) i "Biedroneczki estan en punts" (2017)-, "Rainbow Harbingers in Teledysk" (2018) conté tot un seguit de peces d'estructura sofisticada, acabades amb MIDI, evocadores en ocasions de l'artesania pop d'un Todd Rundgren, en d'altres del rock progressiu més còsmic ("You're so Kind I Go Home"), i fins i tot del minimalisme més primitivista. La música de Paloma no és fàcil, requereix l'esforç de l'oient i això és un pecat gairebé capital en un món cada dia més governat per la immediatesa, però la recompensa per a qui s'avingui a endinsar-se en obres com aquesta no té preu. Per als nouvinguts, una vegada més, recomanar primer l'escolta de treballs més accessibles com el per ara definitiu "1964" (2015). Poden fer-ho a Bandcamp.

Les Atxes - "Decora Paneres" (2018)

Si no comptem el recopilatori de rareses "Tubercle" (2015), són set els anys que separen el nou disc de Les Atxes del seu predecessor. Un debut homònim (2011) que traslladava el nervi i la urgència de Modern Lovers, Television, Yo La Tengo i la Velvet Underground a la Barcelona de principis de la present dècada. Des d'aleshores ha plogut molt i la banda ha tingut temps de separar-se, tornar-se a reunir i encetar una segona etapa que els ha portat a múltiples escenaris tant pel seu compte com al costat d'amics i companys de fatigues com Maurici Ribera (The Missing Leech). Reveladora va ser la versió que es van marcar plegats del "Das Model" de Kraftwerk ara fa un parell d'anys, aperitiu d'un retorn discogràfic que per fi s'ha materialitzat sota el títol de "Decora paneres" (2018, El Mamut Traçut / Hidden Track).

I potser sonarà a tòpic, però el cert és que quan un escolta aquest nou plàstic sembla que no hagi passat el temps des de l'edició de "Les Atxes". Perquè és la continuació lògica d'aquella reveladora carta de presentació, però sobretot perquè les seves deu cançons sonen tan fresques avui com ho haurien fet aleshores i segueixen fent del quartet barceloní una de les realitats més reivindicables de l'indie català contemporani. Produeix l'exMine! Bernat Sánchez, que també aporta bateries, teclats i altres sonoritats a talls com l'inicial "El vals de Cadaqués". Tot un trencapistes a ritme de garatge, i una les peces més rodones de l'àlbum juntament amb el post-punk hipnòtic de "Tot el que podia veure". Molta atenció també al canvi de ritme amb què agafa embranzida "Pinya Koala" i als deu sorollistes minuts de "L'espasa i la paret", el seu "Sister Ray" particular.


Més informació:
Les Atxes  /  Bandcamp

Cançó del pallasso trist

Cartell que anuncia les actuacions del Circ Raluy a Granollers. La imatge, més enllà de les relacions que pugui establir amb el nom d'aquest blog, m'ha fet venir al cap la "Cançó del pallasso trist" del gran Sam Destral.

Ull Perdut

La gent de Plans Films continua recuperant moments del concert del desè aniversari de The Missing Leech, que va tenir lloc ara fa poc més d'un any a la sala 2 d'Apolo. Concretament, aquests dies hem pogut recordar la col·laboració que es va marcar l'alter ego de Maurici Ribera juntament amb els components de Liannallull, amb qui va formar el combo Ull Perdut i va segellar una visceral lectura de "Godrupted". Poden veure-ho a Youtube.

Estruç presenten "Peça fugaç"

Estruç.

ESTRUÇ + VÀLIUS + ESPÍGOL

Sala BeGood, Barcelona

12 de gener de 2018

Sempre que penso en allò que es va anomenar No Wave, la resposta de la Nova York subterrània al post-punk britànic de finals dels 70, m'imagino escenes molt semblants a la que Estruç van protagonitzar la nit passada a la sala BeGood. Locals de dimensions més aviat reduïdes on la foscor és estructural, audiències minoritàries però conscients del que tenen davant mateix dels nassos, projeccions hipnòtiques i en ocasions punyents, i per damunt de tot una banda que té com a principals raons de ser el caos i la bellesa que aquest porta implícita.

Estruç poden sonar puntualment a Sonic Youth, Television o Teenage Jesus & The Jerks, però també a Slits, This Heat i fins i tot la primera Patti Smith. Sempre partint d'una base instrumental hipnòtica, urgent i en ocasions cacofònica que contrasta en tot moment amb la veu càlida i dolça d'Ota Quílez. La d'ahir era la seva nit perquè presentaven el seu primer disc oficial, un "Peça fugaç" (2018, The Indian Runners / El Mamut Traçut / Estruç) que van repassar íntegrament. I perquè títols com "És tard, noi" o sobretot "Com sempre" ja es perfilen com a himnes subterranis de la Barcelona més valenta i inconformista.

Abans havien actuat dues bandes amigues que naveguen per coordenades no necessàriament idèntiques però sí complementàries a les d'Estruç. El duet de post-punk minimalista Vàlius, ampliat amb la prodigiosa veu d'aquell tornado escènic que és Carlota Serrahima. Una equació infal·lible i un directe tan dinàmic com contundent que va acabar amb un multitudinari pogo a peu d'escenari. I Espígol, una formació integrada per components de The Missing Leech, Capità Pilgrim, Black Fanegas i Ran Ran Ran que es passeja pels territoris del noise, la psicodèlia i el post-punk més expansiu. Els deu àcids minuts d'"Han tancat les mines" van esdevenir un dels grans moments de la nit.

Estruç.

Espígol.

Vàlius amb Carlota Serrahima.

Recomanació: Estruç, Espígol i Vàlius a BeGood

Ja tenim aquí el primer gran disc d'aquest 2018. O el que és el mateix, l'esperadíssim debut oficial dels barcelonins Estruç. "Peça fugaç" són onze hipnòtics comprimits de noise pop i torrencial post-punk on ressonen els fantasmes de Television, Sonic Youth, Bush Tetras i els Contortions de James Chance. Poden escoltar-lo a Bandcamp o, encara millor, adquirir-lo en format físic i palpable al concert de presentació que Estruç oferiran aquest divendres, 12 de gener, a la sala BeGood. Els acompanyaran dues bandes amigues com són els imprescindibles i sempre refrescants Vàlius i Espígol, alter ego experimental i sorollista del polifacètic Maurici Ribera (The Missing Leech). Els propis Estruç amenitzaran la nit des dels plats en una sessió conjunta amb Amexxx Dj's. Més informació i entrades aquí.

L'hereu se'n va!

RAN RAN RAN

Sala BeGood, Barcelona

31 de març de 2017

El discurs sonor de Ran Ran Ran es fonamenta en pilars del folk, el pop i el rock'n'roll de factura urgent com Violent Femmes, Jonathan Richman, Herman Dune o el Dylan del 66. Però quan s'enfilen a un escenari aquest ventall pot ampliar-se fins a abraçar un folk-rock entès a la manera d'uns Byrds o uns Buffalo Springfield, o bé assolir unes cotes d'electricitat, soroll i mala llet pròpies d'uns Who en directe a Leeds. Exemples d'això últim se'n van comptar una bona colla la nit passada a la sala BeGood, el més evident de tots l'expansiva coda amb què van sentenciar "Gernació". Tot un himne subterrani per vocació que els barcelonins van culminar amb una orgia de decibels de les que defineixen concerts gairebé per si soles.

Ran Ran Ran presentaven a Barcelona el seu segon disc oficial, un "L'hereu" (2017, Bankrobber) que arriba acompanyat de canvis en la formació. El nucli fundacional que integren Ferran Baucells (veu i guitarra) i Jordi Farreras (bateria) s'amplia amb un segon guitarrista, Valentí Adell, i els cors d'una vella coneguda, Martina Borrut (Mad'zelle), que també es fa càrrec de la melòdica i de l'electrònica. Renovada posada en escena per a repassar l'àlbum en la seva totalitat, mantenint l'ordre original de les cançons i desviant-se ocasionalment cap a peces del fons de catàleg com "Tot OK STOP". Tota una història estructurada al voltant d'una figura, l'hereu del títol, que va deixar per a la posteritat passatges tan memorables com "La cançó del lladre", "Homecoming Song" o "I un vers", i postals tan definitives com les de Farreras passejant-se per la sala armat amb un parell de baquetes i transformant en instrument de percussió qualsevol element del mobiliari que se li posés al davant.

Un cop finalitzat el repàs a "L'hereu", "Certa Ment" i la citada "Gernació" van encetar una recta final que rebaixaria tensions amb la revisió marca de la casa de "Vora el foc", un original de The Missing Leech que ja ha esdevingut part essencial dels directes de la banda. I com que el respectable encara en volia més, es van treure de la màniga la sempre oportuna "Un nou Big Bang". Era el primer cop que la tocaven amb l'actual formació i ni tan sols l'havien arribat a assajar, però va sonar tan fresca, dinàmica i immediata com el primer dia. Ran Ran Ran obriran la setmana vinent les actuacions que els nord-americans Woods oferiran tant a Barcelona com a Madrid. Un petit gran premi que reconeix una trajectòria exemplar en tots els sentits, i un bon motiu per no perdre's els teloners.

RAN RAN RAN: “Contemplem cada cançó com una escena d’una pel·lícula”

Fruits del Sotabosc - Foto Noemí Elias.

El seu debut homònim els va situar al mapa tot resumint quatre anys de frenètica trajectòria. Amb “L’hereu” (2017, Bankrobber), Ran Ran Ran consoliden la promesa inicial, eixamplen horitzons a nivell compositiu i capturen millor que mai l’essència dels seus directes. La presentació oficial tindrà lloc el 31 de març a la sala BeGood. Vaig tenir el plaer de parlar-ne amb Ferran Baucells (guitarra i veu) i Jordi Farreras (bateria), una entrevista que ja poden llegir a B-Magazine.

El SistemÄ Suec - "Tangram" (2017)

Si la millor manera com un artista es pot acomiadar és signant una de les seves obres definitives, David Reig pot estar ben satisfet. No és que el músic olotí s’acomiadi, ell mateix ha promès pels canals digitals que ben aviat el podrem escoltar al capdavant de noves aventures, però sí que ha posat punt i final al que possiblement hagi estat el capítol més celebrat de la seva trajectòria musical, El SistemÄ Suec. Un projecte unipersonal que ha servit a Reig per a facturar cançons pop de vocació fresca i perfeccionista i, a la vegada, maridar essències orgàniques i formes digitals.

Dèiem que Reig pot estar satisfet. Que posa punt i final a El SistemÄ Suec amb una de les seves obres definitives. Tant és així, que “Tangram” (2017, El Mamut Traçut) es perfila com un viatge a l’essència mateixa d’aquest projecte. La revisió, la reordenació i la posada al dia d’un llegat musical que mereix ser reivindicat a viva veu. No ens trobem, encara que pugui semblar-ho a simple vista, davant de cap antologia sinó d’un disc nou en tota regla que recupera i actualitza temes ja coneguts (“La tàctica Mollá” o l’eterna “La la la les llums”) i els contextualitza al costat de composicions noves com “Teoria del Kaos” o la inicial “El Sotabosc”, sentit homenatge a l’escena subterrània de la qual El SistemÄ Suec ha format part al costat de companys de segell com The Missing Leech o Mad’zelle -aquesta última present en diversos temes del disc que ens ocupa-.

Explica Reig a la seva pàgina web que l’arrel de “Tangram” va ser la necessitat d’ordenar diversos aspectes de la seva vida, inclòs el seu propi alter ego musical. Va ser a partir d’aquest procés com va passar revista a la feina feta i l’obra acumulada, en va triar les cançons amb què encara es podia identificar -catorze en total, la resta les va descartar- i, com qui encaixa les peces d’un trencaclosques, les va utilitzar per a construir “Tangram”. Oportú títol doncs per a un treball que suposa el primer àlbum d’El SistemÄ Suec -fins ara tan sols havia publicat singles i ep’s-, i a la vegada esdevé la mirada definitiva a una trajectòria immaculada. “Ens retirem a temps amb la tàctica Mollá”, canta Reig a l’última pista del disc. Tant de bo les seves noves aventures sonores no es facin esperar.

Originalment publicat a B-Magazine.

Deu anys d'antifolk

THE MISSING LEECH

Concert 10è aniversari

La 2 d'Apolo, Barcelona

28 de gener de 2017

Resulta arriscat afirmar-ho a aquestes alçades, però és molt possible que el que es va viure la nit passada a la sala 2 d'Apolo sigui el concert més important dels que tindran lloc aquest 2017 a casa nostra. I no tan sols pel fet de celebrar-se els deu anys d'un dels projectes músicals més atrevits, insòlits i singulars que mai hagi donat l'underground català, sinó perquè tant Maurici Ribera com el seu alter ego The Missing Leech van refermar la seva condició d'aglutinadors d'una escena que ja no es pot entendre sense ells. Ningú més -insisteixo, ningú més- podia haver protagonitzat una festa d'aniversari que aplegués en un sol escenari i en qüestió d'un parell d'hores noms com els de Les Atxes, Anímic, Rombo, Ran Ran Ran, Les Sueques, Vàlius, Sr. Saravia, Shoeg, Estruç o Lluís Paloma. No va ser gens gratuït, doncs, que quan a aquest últim li va arribar el torn d'enfilar-se a les taules proclamés, visiblement emocionat, "Gràcies, Maurici, per tot el que has fet per a la música independent".

Fins a una vintena de bandes diferents van arribar a desfilar per l'escenari, ja fos en la seva totalitat o de forma parcial. Perquè aquesta és l'altra: algunes de les formacions que van acompanyar Ribera eren combinacions a priori impossibles i formalitzades exclusivament per a l'ocasió. Així, per exemple, Dante Pibernat (Obrigada) va sortir amb Quique Ramos a fer una desgavellada relectura de "Peggy Sue" (Buddy Holly). Shoeg i Sr. Saravia van evidenciar que les seves aproximacions a la música són tan distants com complementàries tot reforçant l'esperit punk de "TV Crusaders" i "L'amic dels Beatles" i a la vegada tenyint-los d'essències electròniques. Nando Caballero va sumar-se a Rucs Head Going Bananas per a "No". Els components de Vàlius i de Rombo van aliar-se de forma intermitent en peces com "Us trobaré a faltar" o "1998", tal i com ho farien els de Ran Ran Ran, El SistemÄ Suec, Enthz i Mad'zelle en títols com "Vora el foc".

Si enlloc d'haver-se celebrat el desè aniversari de The Missing Leech s'hagués celebrat, posem per cas, la gala dels Premis Gaudí -sí, de vegades puc arribar a ser molt dolent-, tot allò que hagués passat a l'escenari hauria estat assajat i calculat fins a l'extenuació. Però tractant-se com es tractava de la gran festa de l'antifolk autòcton, el ritme va ser molt més dinàmic, l'ambient molt més distès i la improvisació hi va tenir el seu pes. Tan sols un assaig per cançó, s'havia realitzat, la qual cosa no va impedir que cada interpretació resultés d'allò més solvent, ja fos "We Could Be Lovers" a duet amb Jenny Suk (Esponja) "Fer petons no té tan bon gust" amb Anímic, "Unicorns" amb Esperit!, "Els sediments" amb Les Sueques, "Smile" amb Psychodrome, "Friends of Nacho Cano" amb Lluís Paloma, "Painted by Covers" amb Liannallull, "Tresor enterrat" amb Gúdar, "Com sempre" amb Estruç o una refrescant revisió de "Das Model" (Kraftwerk) amb Les Atxes. La cosa es va acabar amb la banda d'acompanyament habitual de The Missing Leech tocant "Psychedelic Dream" (Edu Mató) mentre el Maurici la cantava enfilat a la barra del bar. Antifolk, ni més ni menys.

Recordatori: 10 anys de The Missing Leech

The Missing Leech - Foto Elena Matas.

Recordin que el proper dissabte, 28 de gener, tindrà lloc a la sala 2 d'Apolo un concert molt especial. El que commemorarà els deu anys de trajectòria de The Missing Leech, alter ego de Maurici Ribera i figura central del panorama antifolk autòcton. Presentarà nou disc i comptarà amb nombrosos i il·lustres artistes convidats. Tota la informació aquí.

The Missing Leech - "Painted by Covers" (2016)

Estètica de sèrie b que evoca les pel·lícules de terror de la Universal al nou videoclip de The Missing Leech, "Painted by Covers" -peça corresponent al seu últim disc, "Sacsejant el Sotabosc" (2015, El Mamut Traçut)-. El clip el va rodar la gent de Plans Films a la casa-museu romàntic Can Delger de Caldes de Montbui, i compta amb les actuacions del propi Maurici Ribera (The Missing Leech), Martina Borrut (Mad'zelle) i David Reig (El SistemÄ Suec), tots ells part de la família musical que és El Mamut Traçut i agents actius d'aquesta microescena que és el Sotabosc. Poden veure el videoclip aquí.

Lligams del Sotabosc

NANDO CABALLERO + THE MISSING LEECH

Ateneu El Centre, Caldes de Montbui

4 de desembre de 2015

Com més voltes hi dono, més lligams vaig trobant entre les trajectòries artístiques i vitals de Maurici Ribera (The Missing Leech) i Nando Caballero. Músics, independents, singulars, locutors radiofònics, melòmans, activistes i protagonistes respectivament dels dos primers documentals realitzats per la productora Plans Films. I la cosa encara va més enllà: tots dos s'han hagut d'allunyar temporalment dels escenaris al llarg dels darrers anys per motius de salut que afortunadament han anat a menys. I tots dos han enregistrat un tema per al documental de l'altre. Caballero va fer al seu moment "Dona dels gats", peça original del propi Ribera amb què ahir va cloure el seu set acompanyat del propi autor. The Missing Leech, de la seva banda, va compondre "Rock and Roll Heart" pensant en Caballero. La va interpretar també durant una actuació on alternaria temes en solitari amb d'altres on el va acompanyar el sempre solvent i oportú David Reig (El SistemÄ Suec) al baix. Una bonica vetllada amb un doble cartell d'allò més coherent.

Nando Caballero.

The Missing Leech.

The Missing Leech & El SistemÄ Suec.

Primer disc oficial de Ran Ran Ran

Ran Ran Ran - Foto Noemí Elías.

De Hi Jauh USB a l’Antic Forn de Vallcarca i d’Ultra-Local Records al Gorg Màgic. Parlar de Ran Ran Ran equival gairebé a traçar un mapa d’allò que el seu bon amic Maurici Ribera va anomenar Sotabosc. Una escena independent tan independent, que fins i tot el terme indie li va gran -o petit, segons com es miri-. Una mena d’antifolk a la catalana on el nexe d’unió entre els diferents actors no és una sonoritat determinada sinó una vocació, una filosofia i una manera d’entendre i relacionar-se amb el món.

Ran Ran Ran va començar gairebé com un epíleg dels mai prou valorats Tired Hippo. Un vehicle que permetia al prolífic Ferran Baucells revisar l'obra d'un dels seus avantpassats, el poeta del segle XIX Josep Baucells. Sobre el paper, a l’estudi, van ser tota una colla d’amics i coneguts els que el van ajudar a donar forma al projecte. Sobre el terreny, a l’escenari, la formació es va reduir a la sola presència del propi Baucells i d’un dels bateries més eclèctics i imprevisibles d’aquesta banda dels Pirineus, Jordi Farreras. Duet de guitarra i bateria, com White Stripes, Two Gallants i Vàlius però sense assemblar-se a cap d’ells. De fet, si una cosa tenen Ran Ran Ran és que tot allò que fan pot sonar familiar i a la vegada no assemblar-se a res que hagin escoltat vostès abans. Folk, rock, pop, electrònica de baixa fidelitat, lírica extrema i melodies de les que fan diana sense ni tan sols proposar-s’ho. La Velvet, Violent Femmes, Pavement i Jeffrey Lewis retroalimentant-se els uns als altres des d’un soterrani del Poblenou.

Els poemes de Josep Baucells van servir d'inspiració a l'hora de donar forma a un primer compacte autoeditat, “Més Brots” (2013), al qual seguirien dos anys més tard “Tot OK Stop” -amb producció d’Arnau Vallvé (Manel)- i “L’encyclopèdie”. Ha estat a partir de tots tres títols com Bankrobber ha acabat confeccionant el que es pot considerar com el primer disc oficial de la banda. “Ran Ran Ran” (2015) són quinze peces que repassen la trajectòria del duet fins a data d’avui i obren les portes d’un futur que, atenció, es perfila amb forma de trio. El que conformen Baucells, Farreras i el no menys polifacètic David Reig (El SistemÄ Suec). Un altre sospitós habitual d’aquest Sotabosc que comença a donar fruits tan saborosos com el que ens ocupa.

Originalment publicat a B-Magazine.

El Bro Fest 2015 en cinc apunts

BRO FEST 2015

Antic Forn de Vallcarca, Barcelona

6 de juny de 2015

Primer apunt. La d'ahir era probablement una de les pitjors nits de l'any per a celebrar a Barcelona un esdeveniment dedicat a la música independent. Perquè tocava Champions. Perquè el Barça s'enfrontava a la Juventus en una final a Berlín. Perquè si guanyava -i així va ser- faria història. I perquè, ja se sap, això equival a carrers buits i a una ciutat pràcticament paralitzada. Doncs bé, si la gesta del Barça va ser èpica, encara ho va ser més la d'El Mamut Traçut. Segell discogràfic de referència d'allò que s'anomena Sotabosc i organitzador d'un festival, el Bro Fest, que celebrava la seva tercera edició a l'Antic Forn de Vallcarca. Sense gols ni multituds, però amb una selecta minoria que sabia què anava a veure (i sobretot a escoltar) i un cartell que acabaria superant tota expectativa possible.

Segon apunt. Els millors concerts solen ser d'aquesta mena. Duts a terme gairebé perquè sí i amb els esdeveniments succeint-se gairebé fruit de l'atzar. Qui s'havia perfilat com a cap de cartell, Sleepwalker's Station -alter ego del berlinès Dani del Valle-, ni tan sols es va presentar. A aquestes alçades encara no està clar si es va perdre pel camí, si va decidir anar-se'n a veure el futbol o si va ser abduït per un ovni al més pur estil Jim Sullivan. El cas és que no va aparèixer, la qual cosa va donar més temps a The Missing Leech per a esplaiar-se amb els improvisats minisets que oferia entre actuació i actuació, i durant els quals va comptar com a acompanyants amb tota la resta de formacions del cartell. El final amb "Psychedelic Dream" elevada pel nervi de Liannallull i amb David Reig (El SistemÄ Suec) fent saltar espurnes del baix, va ser dels que no s'obliden.

Tercer apunt. Quan El SistemÄ Suec i Ran Ran Ran toquen junts -ja sigui els temes de l'un o dels altres-, és com si The War On Drugs es fusionessin amb Violent Femmes. Parlem de tres músics tan refotudament bons, i de dos repertoris tan enormes, que tot adjectiu pot ser possible però a la vegada es queda curt. I per cert, si mai necessiten que algú els apagui un incendi, probablement David Reig sigui el seu home. No és que ahir n'apagués cap, no va caler, però sí que es va presentar l'olotí com l'home més polivalent de la nit. Primer, actuant sota el seu alter ego El SistemÄ Suec -ampliat amb els propis Ran Ran Ran a la recta final-. Després, fent de baixista amb Ran Ran Ran i The Missing Leech. I finalment, interactuant amb Liannallull mentre aquests acompanyaven el propi Maurici Ribera (The Missing Leech). Vaja, que va tocar amb tothom i tothom es va beneficiar dels seus serveis. De seguida s'ha dit.

Quart apunt. El de Liannallull ja es pot qualificar com un dels directes més potents en aquesta banda dels Pirineus. Els del Baix Montseny oferien ahir el seu segon concert amb una formació renovada i ampliada per components de Pytra Oyster -el primer el van oferir el passat mes d'abril en el marc del Gorg Màgic Festival-. "Encara estem una mica verds", confessava Jordi Espinach un cop fora de l'escenari. Doncs ningú ho diria, tenint en compte la potència, la solvència i la seguretat exhibides durant mitja hora llarga que va passar volant. Pluja de decibels, tempesta elèctrica i un discurs sonor que encadena MC5 amb els Bad Seeds i Hawkwind amb els Stooges més animals. "Jo no vull el vostre paradís" i "No fer res" van sonar com mai ho havien fet, i composicions recents -i inèdites a data d'avui- com "L'àvia" auguren el millor dels futurs.

Cinquè apunt. El SistemÄ Suec, Ran Ran Ran, Liannallull i The Missing Leech. Quatre ferms exponents d'allò que el propi Maurici Ribera va anomenar Sotabosc -una mena d'escena Antifolk cultivada a casa nostra-. Quatre propostes musicals que s'expressen en català -bé, Ribera ho fa també en aranès, anglès i el que vostès vulguin-, però que no solen obtenir ressò en totes aquelles òrbites tan nostrades on la llengua sembla haver esdevingut un gènere en si mateixa. No són els únics, no gaire lluny d'ells hi trobem noms com els de Vàlius, Sam Destral o Trau. Discursos outsiders en la mateixa tradició d'un Pau Riba, un Oriol Tramvia o uns Surfing Sirles. I a la vegada talents desaprofitats en un mercat capaç de celebrar la mediocritat si es presenta aquesta amb la bandera adequada. Creguin-me, algun dia es parlarà de tots ells en clau històrica. Però les seves gestes, allò que un dia serà objecte d'estudi, estan tenint lloc ara mateix. No ens les perdem.

Liannallull.

El SistemÄ Suec.

Ran Ran Ran.

The Missing Leech.

El SistemÄ Suec: "Nits digitals" / "Matins analògics" (2015)

La nit i el dia, el fet analògic i el fet digital, les guitarres acústiques i la maquinària electrònica. El nou lliurament discogràfic d'El Sistemä Suec va de dualitats. De fet, no es tracta d'un únic llançament sinó de dos ep's que han vist la llum aquesta setmana de manera simultània i sota el paraigües d'El Mamut Traçut. "Nits digitals" i "Matins analògics", es titulen. El primer l'ha enregistrat de nit i colze a colze amb un dels productors electrònics a l'alça a casa nostra, MuntionFIRE. Quatre temes on l'alter ego de David Reig enfila la seva vessant més avançada i onírica, i on també intervenen companys de segell i vells coneguts com Martina Borrut (Mad'zelle) o Ariadna Rius. Ressons de The XX, OMD o The Postal Service que troben el seu revers a "Matins analògics". Un ep enregistrat en sessions matinals i mitjançant instruments acústics. Novament ens trobem davant quatre pistes -d'entre les quals destaca la hipnòtica, irresistible i potencialment clàssica "La la la les llums", peça titular del darrer single d'El SistemÄ Suec- on Reig explora els seus registres més crus i orgànics. Repeteixen Borrut i Rius a l'apartat de col·laboradors, i s'hi sumen Jordi Barcons i Sam Destral. Dos ep's, dos registres, dues mirades i una única certesa: "Nits analògiques" i "Matins digitals" refermen El SistemÄ Suec com un dels valors més absoluts d'aquesta escena independent que algú va batejar com a Sotabosc. Perquè deixen petit tot el que l'olotí havia enregistrat fins a data d'avui -que no és poc-. Perquè perfilen un discurs singular i en molts aspectes inèdit en aquestes latituds. I perquè el potencial d'aquestes cançons equival a un passaport cap a l'eternitat.

El SistemÄ Suec (Bandcamp)