Surfbort

Foto Amanda Adam.

La majoria de les seves cançons no arriben als dos minuts de durada -en realitat, moltes d'elles amb prou feina superen el minut i mig-. I no tan sols les despatxen ràpid, sinó també amb una ràbia i una mala llet que sens dubte contrasten amb la seva actitud desenfadada i un sentit de l'humor que ja es pot considerar marca de la casa. Es diuen Surfbort, vénen de Brooklyn, toquen punk rock a tota castanya i acaben de debutar amb "Friendship Music" (2018), un àlbum que ha seduït gegants de l'escena novaiorquesa com Interpol, Karen O, Blondie o Julian Casablancas, qui s'ha fet càrrec de l'edició britànica del plàstic a través del seu propi segell, Cult Records. Poden escoltar-lo a Bandcamp.

The Limiñanas amb Iggy Pop

Sembla que The Limiñanas s'han dedicat a voltar per l'estat de Florida aquest mes de maig. Com a mínim així ho han anunciat al seu compte de Facebook amb una fotografia on els acompanya ni més ni menys que Iggy Pop. La imatge ha generat expectació i rumors de tota mena, i si bé no hi ha res confirmat ni desmentit, no cal dir que una hipotètica col·laboració a l'estudi entre els de Perpinyà i el de Detroit de ben segur valdria el seu pes en or. Creuem els dits.

I si Metallica tenien raó?

Metallica a l'època en què batallaven contra Napster.

Els més veterans de cada casa molt probablement recordin l'èpica croada que els components de Metallica van lliurar a principis del present segle contra Napster, pionera de les aplicacions d'intercanvi d'arxius digitals que a la llarga van acabar amb el model de negoci discogràfic tal i com se l'havia conegut fins aleshores. La cosa els va sortir bé a mitges als de San Francisco. D'una banda, van guanyar la batalla als jutjats i Napster va acabar essent assimilada per la pròpia indústria del disc i plegant-se a tots els seus dictats. De l'altra, l'opinió pública se'ls va posar ferotgement en contra i, un cop legalitzada l'aplicació de torn, no van trigar a sortir-ne d'altres que es disposaven a ocupar el seu lloc en la clandestinitat, evidenciant que el canvi de paradigma era simplement inevitable i que per cada front escapçat se n'obririen cinc de nous.

Penso en aquells fets mentre em trobo encara en ple procés de digestió de l'apoteòsic concert ofert pels nord-americans la setmana passada a l'Estadi Olímpic, i de la manera com es van acomiadar del públic barceloní. Recorrent de punta a punta aquell mastodòntic escenari durant gairebé deu minuts, tenint cura de saludar a cada racó del recinte, donant ocasionalment la mà a la gent de les primeres files i repartint a tort i a dret pues de guitarra i baquetes de bateria entre els seus incondicionals. Cuidant, mimant més ben dit, el respectable que havia desembutxacat quantitats que anaven de prop dels cent euros cap amunt per veure'ls i escoltar-los de prop. Refermant el seu compromís amb els milers d'ànimes que passen per caixa nit rere nit, perquè al capdavall viuen d'això i en són prou conscients com a jornalers que sempre han estat d'aquest miracle anomenat rock'n'roll.

Probablement hi haurà qui no ho pugui o vulgui entendre en uns temps en què les estrelles es fan i es desfan a les plataformes digitals i a les xarxes socials, però bandes com Metallica van començar literalment des de zero i van arribar fins on van arribar a base de picar pedra sense parar. A cop d'actuacions en entorns sovint poc agraïts, de gires en furgonetes i autobusos que a més d'un li haurien causat claustrofòbia, i fins i tot de perdre un dels seus a la carretera molt abans de poder-se permetre el luxe de volar en jets privats. I tot això va donar peu a uns vincles, uns lligams i sobretot una ètica de treball que no es pot comptabilitzar ni comparar de cap manera amb una carrera construïda a partir de likes i de visites acumulades en un perfil social.

Durant els dies de Napster, Metallica volien que els seus fans paguessin per la seva música (la seva feina) i no van parar fins a creure que s'havien sortit amb la seva. Una batalla que podia estar perduda de bon principi en termes de progrés però era perfectament lícita, més encara havent vist com els quatre components del grup corresponen l'entrega del seu públic després de concerts com el de diumenge passat. I un progrés els resultats del qual tot just comencem a contemplar ara mateix, amb aplicacions com Spotify oferint a tot fill de veí la possibilitat d'escoltar per la cara incomptables obres els autors de les quals, com més petits siguin, pitjor ho tindran per veure ni cinc de tot plegat. Un nou model que no perjudica precisament a gegants com els propis autors de "Master of Puppets" (1986), sinó a tots aquells artistes en fase emergent que es veuen literalment obligats a mendicar pel simple fet de formar part d'aquesta mateixa roda. Arribats a aquest punt, potser sí que Metallica tenien raó.

Documental sobre els primers anys de Led Zeppelin

Led Zeppelin - Foto Chris Walter/WireImage/Getty.

A aquestes alçades és molt poc probable que els supervivents de Led Zeppelin tornin a enfilar-se junts a un escenari ni que sigui de forma esporàdica. Però Robert Plant, Jimmy Page i John Paul Jones no han volgut deixar passar l'ocasió de celebrar el cinquantenari de la banda, que va formar-se a finals de 1968 i va publicar els seus primers dos discos el 1969. El cas és que al llarg d'aquest 2019 s'estrenarà un nou documental que preveu aportar llum als primers anys de la formació, els que separen la que havia de ser una mena de reencarnació dels Yardbirds del meteòric ascens que el quartet va protagonitzar en ambdós costats de l'Atlàntic. I que, com a novetat, s'hi han implicat els propis implicat Plant, Page i Jones, que mai abans havien participat plegats en un projecte d'aquestes característiques. Dirigida per Bernard MacMahon, la cinta encara no té títol però sens dubte augura bones sensacions.

Drahla

Hi ha alguna cosa al discurs dels britànics Drahla que recorda als primers Sonic Youth. Aquella vocació experimentadora construïda a partir d'un refinat gust melòdic i d'una aguda sensibilitat pop. La seva forma d'eixamplar els horitzons de gèneres com el post-punk o la mateixa No Wave, conjugant el format cançó amb la recerca de noves fronteres sonores. La manera com destil·len urgència, sofisticació i esperit explorador. Provinents de Leeds, porten tres anys penjant singles i ep's en diferents plataformes digitals, i ha estat aquest mateix mes de maig quan per fi han publicat el seu primer àlbum, un "Useless Coordinates" que poden vostès escoltar a Bandcamp.

Girl In Red

A la caràtula de "Girls", un dels incomptables singles que Girl In Red té penjats al seu compte de Bandcamp i una de les seves composicions més celebrades a data d'avui, hi apareixen dues noies fent-se un petó. La imatge no és gratuïta ni vol sumar-se a cap mena de tendència, sinó posar el seu gra de sorra per normalitzar d'una vegada per totes una acció que malauradament encara avui sol requerir justificacions. Girl In Red és l'alter ego sonor de Marie Ulven, una jove noruega que es dedica a fer cançons i a la vegada és activista de la causa queer. La seva música beu de fonts com el pop independent de tota la vida, el folk més ampli de mires o els acabats més gèlids del dream pop, i d'alguna manera traça un pont entre el torrent emocional de The War On Drugs i la introspecció d'uns Daughter o uns Still Corners a baixa fidelitat.

Apoteòsics Metallica

Metallica, en una actuació recent del WorldWired Tour.

METALLICA
(+Ghost + Bokassa)

Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona

5 de maig de 2019

És possible que algun seguidor acèrrim encara no els hagi perdonat aquell tall de cabells que tanta controvèrsia va causar durant la dècada dels 90, però a dia d'avui Metallica bé poden presumir de ser una de les bandes més poderoses del planeta, pilar fonamental del rock en la seva concepció més pesant i robusta, i de tocar nit rere nit per a audiències tan massives i transversals com la que es va aplegar ahir a l'Estadi Olímpic. L'actuació més concorreguda que els californians han ofert mai a Barcelona -52.000 espectadors segons la promotora-, i la segona aturada a la capital catalana en poc més d'un any i amb motiu de la presentació d'un àlbum, "Hardwired... To Self Destruct" (2016), que ja es pot considerar per mèrits propis com el més rodó que ha signat el quartet de San Francisco durant l'últim quart de segle.

Tot un bany de multituds augmentat per l'entrega incondicional del respectable i per una posada en escena on no hi van faltar pirotècnia, làsers, llums, un escenari de dimensions bíbliques i unes pantalles gegants que alternaven imatges del concert a temps real amb retalls de vells videoclips i cites a la iconografia del grup. Van prendre posicions, com de costum, embolcallats amb l'èpica de "The Ecstasy of gold". Ennio Morricone donant la benvinguda mentre James Hetfield, Lars Ulrich, Kirk Hammett i Robert Trujillo es preparaven per sortir literalment a matar des del minut zero amb el hardcore a tota pastilla de "Hardwired". Contundent mossegada i declaració d'intencions que va deixar pas a "The Memory Remains", celebradíssima cita al que casualment havia estat un dels discos més vilipendiats de la història de Metallica, "Reload" (1997) -al final, el temps acaba posant les coses al seu lloc-.

Van tornar a enfilar revolucions amb l'electricitat desbocada de "Ride the Lightning", van tenyir l'estadi sencer de tonalitats infernals amb "The Thing that Should Not Be" i van introduir amb aires spaghetti western un "The Unforgiven" que va donar peu a la primera gran postal de la nit. Van defensar un sòlid present creatiu amb "Here Comes Revenge" i un "Moth Into Flame" que té tots els números per a ser acollit en condició de clàssic en futures convocatòries. Un pletòric Hetfield va saludar el respectable referint-s'hi com a Metallica Family abans de despatxar un "Sad but True" que va fer tremolar la muntanya de Montjuïc sencera. I aleshores, sorpresa, es van treure de la màniga un "Fade to Black" tan inesperat i ric en matisos que gairebé va valer per si sol l'import sencer de les 52.000 localitats despatxades. Si un moment va definir el concert d'ahir a la nit, molt probablement va ser aquest.


SENSE MARXA ENRERE
Llàstima de la tallada de rotllo que va venir a continuació. Els protocolaris solos de Hetfield i Trujillo, amenitzats per l'ocasió amb una cita a Peret -"El muerto vivo"- que va resultar tan simpàtica com innecessària, l'únic apunt menor d'una actuació altrament immaculada. Sigui com sigui, el passi va remuntar immediatament el vol al ritme aclaparador de "Frantic" i va desembocar en tot un espectacle pirotècnic durant la introducció de la sempre oportuna "One". A partir d'aquest punt ja no hi havia marxa enrere possible. "Master of Puppets" va acabar de posar tota la carn a la graella. "For Whom the Bell Tolls" va aplegar la banda sencera al bell mig de la rampa central, tocant l'un al costat de l'altre com si encara fossin aquell combo de garatge que es volia menjar el món des dels clubs més subterranis de la Costa Oest. I unes incontestables "Creeping Death" i "Seek & Destroy" van acabar de rematar la feina.

Van encetar la tanda de bisos amb una raresa, una d'aquelles llicències que es pot permetre una banda quan és capaç de transformar un estadi sencer en una olla a pressió durant dues hores i mitja llargues. Un "Lords of Summer" que va tornar a reivindicar el present creatiu del grup, pas previ a una meteòrica recta final on la solemnitat de "Nothing Else Matters" va contrastar amb la sempre sinistra eufòria d'"Enter Sandman". Una última descàrrega de pirotècnia apuntava que efectivament el concert s'havia acabat, la qual cosa no va impedir als quatre components del grup seguir recorrent l'escenari de punta a punta durant gairebé deu minuts, saludant el respectable i, en definitiva, fent gala d'aquella rígida ètica de treball i d'aquell inqüestionable compromís amb els seus que els han fet arribar fins aquí malgrat tots els alts i baixos.


ELS TELONERS
Hi ha ocasions en què una banda telonera pot esdevenir part mateixa del reclam del cartell d'un concert, i la d'ahir era una d'aquestes ocasions. Ni més ni menys que Ghost, ambaixadors suecs del rock dur en les seves formes més èpiques i obscures, es van encarregar d'escalfar l'ambient abans de l'arribada del plat principal. Una posada en escena teatral, tan sols afectada per la llum solar -un concert com aquest s'havia d'haver contemplat en la més absoluta foscor-, Tobias Forge guanyant-se el públic amb cada moviment i peces com "Dance Macabre" o "Square Hammer" confirmant-se com a himnes d'estadi en potència. Abans havien actuat els noruecs Bokassa, un combo que ha sabut arrodonir la fórmula monolítica de l'stoner rock amb una dosi extra d'urgència high energy amb accent inequívocament escandinau. Com sol passar en aquests casos, el seu discurs es va perdre en la immensitat del recinte. Però tant el seu repertori com la seva actitud van apuntar que de ben segur deuen guanyar (i molt) en les distàncies curtes.