Record Plant Sausalito

Aquest estiu han tancat els històrics estudis Record Plant de Los Angeles, l'última instal·lació operativa d'una marca que va néixer a Nova York el 1968 i que està associada amb incomptables clàssics de la música del segle XX. L'edifici de la fotografia havia acollit els estudis Record Plant de Sausalito, pràcticament a tocar de les aigües de la Badia de San Francisco.

Van obrir el 1972 i van tancar el 2008. Durant tot aquest temps van donar servei a artistes de la Bay Area com Grateful Dead, Jefferson Starship, Sly and The Family Stone, Santana ("Supernatural"), Journey, John Fogerty ("Centerfield") o Metallica. També a gent de fora com Rick James ("Street Songs"), Stevie Wonder ("Songs in the Key of Life"), Fleetwood Mac ("Rumours") o Deftones.

Avui, la instal·lació segueix funcionant com a estudi de gravació sota el nom de 2200 Studios –l'edifici està situat al número 2200 de Bridgeway-. No he aconseguit esbrinar qui hi ha al darrere de la marca –Ken Caillat, coproductor de "Rumours", va reobrir l'edifici el 2021 amb el nom de Record Factory, però no sé si encara hi està implicat-, que a la seva pàgina web es presenta com a hereva de Record Plant.

Sausalito, Califòrnia, agost de 2024.

The Stone

Aquest local situat al 412 de Broadway, al barri de North Beach, va ser durant la dècada dels 80 el club The Stone, un dels temples de la música en directe a San Francisco, també un dels escenaris on es van foguejar uns joves Metallica –alguns dels bootlegs més celebrats dels seus primers anys es van gravar a l'Stone-.

Abans havia estat breument la segona seu del Matrix, sala de concerts impulsada per l'entorn de Jefferson Airplane que havia viscut els seus millors dies durant la seva primera etapa a Fillmore Street –el local de Broadway només va durar tres mesos, de setembre a novembre de 1973, acollint actuacions de Bob Marley i els New York Dolls, entre d'altres-.

Com es pot apreciar a la fotografia, avui la seva icònica façana negra està pintada de blanc i a l'interior del local s'hi porten a terme actuacions d'una altra mena.

San Francisco, Califòrnia, agost de 2024. 

Discos que demanen el seu temps

Metallica han publicat un àlbum de 77 minuts, tot un atreviment en ple 2023.

L'àlbum va ser aquell format discogràfic que durant les dècades dels 50, 60 i 70 del segle passat va contribuir a eixamplar els horitzons de la creació musical. La seva llarga durada atorgava als músics i compositors una perspectiva i una llibertat a l'hora de crear que no cabien en el temps més limitat d'un disc senzill. Aquest fet va acompanyar el sorgiment de gèneres com el free jazz, el rock progressiu o múltiples variants d'allò que anomenem electrònica. Estils que no en tenien prou amb els tres o quatre minuts que podia durar la reproducció d'una cara d'un single, i que van aprofitar les possibilitats del format elapé.

Però l'àlbum també és el format discogràfic que més ha patit les dinàmiques pròpies d'un temps, el present, on predominen la immediatesa, les escoltes ràpides i la saturació. Si no entra a la primera, cal passar a una altra cosa amb un simple clic. Si l'algoritme detecta que la pista de torn no hi va de cara durant els primers deu segons, la penalitza. I si un disc dura més del que dicten determinats estàndards, es fa llarg, costa de digerir o directament avorreix. Ja se sap. Qui necessita invertir el seu temps en àlbums dobles quan arriba tard a dues dotzenes d'estímuls de durada efímera amb què se'ns bombardeja diàriament? Malauradament, així són les coses.

Afortunadament hi ha qui segueix disposat a abraçar aquelles obres que requereixen un mínim d'atenció, també artistes que segueixen sense tallar-se ni un pèl a l'hora d'expressar-se. És el cas, per exemple, de Madness i de Metallica. Dues bandes d'estils tan distants com les seves procedències geogràfiques, malgrat ser contemporànies i compartir la condició de massives, també el gust pels discos que demanen el seu temps. Els anglesos i els californians han publicat nous treballs aquest 2023, i ho han fet després de llargs silencis discogràfics –uns i altres portaven des de 2016 sense publicar material nou-. En tots dos casos podem afirmar que ens trobem davant d'obres notables, si bé ja hi ha hagut veus que n'han qüestionat les durades presumptament excessives. Signe dels temps, però elles s'ho perden.

Madness han lliurat "Theatre of the Absurd Presents C'est la Vie", un àlbum que dura el que dura –56 minuts-, amb una vintena de pistes que formen un arc conceptual. Estètica de music hall, cançons que són mostres d'orfebreria de pop genuïnament britànic –encara amanit amb aquelles essències jamaicanes marca de la casa- i una mirada àcida al món contemporani –"Lockdown and Frack Off" explora la bogeria dels temps pandèmics, "In My Street" podria ser perfectament la seqüela d'"Our House" al cap de quatre dècades-. Més a prop del canònic "The Liberty of Norton Folgate" (2009) que no pas de "Can't Touch Us Now" (2016), el temps dirà si és o no un clàssic però referma la vigència de Suggs i companyia.

Els de la Bay Area han anat encara més enllà amb un "72 Seasons" que sobrepassa els 77 minuts –si bé no té un arc conceptual tan definit com el dels londinencs-. Una dotzena de peces amb una durada mitjana que ronda els sis minuts i on no hi sobra –ni hi falta- absolutament res. Si "Hardwired... To Self Destruct" (2016) ja apuntava sense reserves als Metallica més genuïns, el seu successor acaba d'afinar la punteria i remata la jugada. El seu millor àlbum des de l'època clàssica? L'afirmació ha esdevingut tòpica, però podria ser ben certa quan pistes de la mida "Lux Æterna", "Shadows Follow", "Screaming Suicide" o el gran final d'"Inamorata" contenen tots els ingredients que van portar els seus autors de l'avantguarda thrash a l'Olimp del metal i del rock de tots els temps. I a sobre segueixen sonant més frescos que qualsevol dels seus deixebles.

Els Dubliners a l'hora de dinar

The Dubliners.

Ahir al migdia vaig anar a buscar dinar en un conegut establiment del centre de Granollers que serveix menjar per emportar a peu de carrer. Hi sonava un fil musical que, per algun motiu, anava repetint tota l'estona el mateix tema sense que ningú fes res al respecte. La peça en qüestió era "Whiskey in the Jar", la cançó tradicional irlandesa que al seu dia s'havien fet seva Thin Lizzy –i que anys més tard versionarien Metallica-, en la canònica lectura dels Dubliners. Va sonar tres cops sencera mentre esperava que em servissin. El centre de Granollers és l'últim lloc del món on m'hagués esperat una escena com aquesta un divendres al migdia. Però em va alegrar l'hora de dinar. I si fos per mi podria haver seguit sonant tota la tarda.

La Cremada de l'Ajuntament

Tot el misticisme del foc. La Cremada de l'Ajuntament de les Franqueses del Vallès en el marc de la festa major de Corró d'Avall, una iniciativa de la colla de diables Els Encendraires que aquesta nit ha celebrat el seu 25è aniversari. Esclat de flames, espurnes, pirotècnia, llum i color fent petita una de les joies del modernisme vallesà. Al final de tot, un impenetrable núvol de fum. I una banda sonora que ha culminat amb Metallica i el seu "Enter Sandman".

Lee Rauch (1964-2023)

LEE RAUCH
(1964-2023)

Pioner del thrash metal més genuí de la Costa Oest dels Estats Units, Lee Rauch va ser el bateria original de Megadeth. El mateix Dave Mustaine el va fitxar després de provar altres músics quan tot just estava donant forma al projecte. Corria l'any 1983, i Rauch tan sols va durar uns mesos al grup abans de marxar-ne a causa de tensions internes, però encara va tenir temps de gravar la primera maqueta. Després va tocar amb bandes com Dark Angel. Ha mort a l'edat de 58 anys.

50 anys de "Roger McGuinn", "Fantasy", i "Never Turn Your Back on a Friend"

Carole King, en concert al Central Park de Nova York el maig de 1973.

Es commemora aquest mes de juny –les dates exactes no acaben d'estar clares- el 50è aniversari de tres discos que potser haurien merescut més ressò quan es van publicar el 1973, però en tot cas s'han refermat com a clàssics indiscutibles amb el pas del temps. Començant pel primer àlbum en solitari de Roger McGuinn, lliurat a pocs mesos del final dels Byrds. "Roger McGuinn", el disc, és un exercici de folk rock que d'alguna manera segueix la línia evolutiva de la banda mare –atenció a les pinzellades jazzístiques de "Draggin'"-. A les sessions de gravació hi van participar vells coneguts com David Crosby, Graham Nash, Gene Clark o Bob Dylan.

També es va publicar el mes de juny de 1973 "Fantasy", el cinquè àlbum de Carole King. Producció de Lou Adler i una col·lecció de perles pop d'alta sofisticació marca de la casa. Un cicle de cançons que comencen i s'acaben amb dues versions diferents de la peça titular, i on brillen el misteri nocturn de "You've Been Around too Long", un "Haywood" que enllaça amb discografies com la de St. Vincent, o el batec llatí de "Corazón" –cantada en castellà-, per citar-ne tan sols tres. No va acabar de funcionar a nivell de vendes, però el temps li ha acabat donant la raó. Impagable també aquella caràtula que remet a alguna escena perduda durant la primera meitat del segle XX.

I finalment "Never Turn Your Back on a Friend", el tercer disc de Budgie i, per a molts, l'obra definitiva dels gal·lesos. El successor d'"Squawk" (1972) refermava el trio encapçalat per Burke Shelley com un dels combos de hard rock més potents del seu temps –de seguida s'ha dit-, alhora que obria la porta a nous horitzons. "Breadfan", la peça que enceta el plàstic, sol citar-se com a precursora de gèneres com el thrash o l'speed metal –no és gratuït que diverses generacions l'arribessin a descobrir a través de la versió que en van fer Metallica anys més tard-. A destacar també l'alta tensió de "Baby, Please Don't Go", lectura del clàssic de Big Joe Williams prèviament versionat per Them.

R.I.P. Pat Briggs

Pat Briggs.

Ha mort Pat Briggs, cantant de Psychotica, aquella banda novaiorquesa que en plena era alternativa va tenyir el rock industrial d'estètica glam, i pel camí va facturar obres com l'àlbum de debut homònim de 1996 –que els va portar a compartir escenari amb Metallica, Screaming Trees, Soundgarden i Ramones al Lollapalooza d'aquell mateix any- o "Espina" (1998). El grup es va formar a l'enyorat Don Hill's del Soho de Manhattan, quan el mateix Briggs n'era el cap de sala. Prèviament havia treballat al Limelight, on havia format una house band amb tres pesos pesants de l'òrbita hard rock com eren Tracii Guns (L.A. Guns), Johnny B. Frank (Kingdome Come) i Rikki Rockett (Poison). Sí, aquest detall potser li generi algun curtcircuit a més d'un, però així són les coses i no deixa de ser d'allò més natural que una colla de músics s'ajuntessin per fer música.

Mig segle d'"Squawk"

Molts els han descobert a través de deixebles tan avantatjats com Metallica, Iron Maiden o Soundgarden, però el cert és que la discografia i el llegat de Budgie es defensen sols. Banda tan influent com maltractada per la historiografia oficial, els gal·lesos van publicar tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys, el seu segon àlbum. Un "Squawk" que es troba sens dubte entre les seves obres més inpirades i que d'alguna manera encapsula bona part de l'essència del primer heavy metal.

Un plàstic que s'obre amb el blues rock gran reserva de "Whisky River" i, de cop i volta, desemboca en el tempo monolític de "Rocking Man", peça de naturalesa progressiva amb vertiginosos canvis de ritme i un hipnòtic passatge central –de ben segur Metallica i els Maiden hi van parar molta atenció-. La deliciosament macarra "Hot as a Docker's Armpit", el boogie rock pantanós de "Bottled" i el contundent hard rock d'"Stranded" són altres plats forts del disc. El passat mes de gener ens va deixar el vocalista i baixista de la banda, Burke Shelley.

Burke Shelley (1950-2022)

BURKE SHELLEY
(1950-2022)

El primer cop que vaig veure Metallica en directe, van obrir el concert amb una cançó que no era seva però ho podria haver estat perfectament. "Breadfan" de Budgie, una d'aquelles bandes que molts vam descobrir gràcies als mateixos Metallica i que sens dubte mereixen molt més reconeixement de l'obtingut. Obres com "Squawk" (1972), "Never Turn Your Back on a Friend" (1973) o "In for the Kill!" (1974) són simplement incontestables, i anticipen corrents i registres que van de la NWOBHM al thrash i l'speed metal. A més de Metallica, grups com Iron Maiden, Soundgarden o Queens Of The Stone Age també n'han reivindicat la influència.

Formats l'any 1967 a Cardiff, Budgie eren una banda de rock dur amb un peu en la música progressiva i un altre en allò que es va anomenar heavy metal. Les seves cançons bevien de les mateixes arrels que les de contemporanis com Deep Purple o Led Zeppelin, però quan premien l'accelerador assolien tempos tan urgents, agressius fins i tot, que en ocasions semblaven avançats al seu temps. Un altre tret distintiu del seu so era la veu aguda del vocalista i baixista Burke Shelley, menys tècnica i més visceral que la de bona part dels seus contemporanis. Shelley, l'únic component que es va mantenir sempre a bord del power trio gal·lès, ens ha deixat a l'edat de 71 anys.

I si Metallica tenien raó?

Metallica a l'època en què batallaven contra Napster.

Els més veterans de cada casa molt probablement recordin l'èpica croada que els components de Metallica van lliurar a principis del present segle contra Napster, pionera de les aplicacions d'intercanvi d'arxius digitals que a la llarga van acabar amb el model de negoci discogràfic tal i com se l'havia conegut fins aleshores. La cosa els va sortir bé a mitges als de San Francisco. D'una banda, van guanyar la batalla als jutjats i Napster va acabar essent assimilada per la pròpia indústria del disc i plegant-se a tots els seus dictats. De l'altra, l'opinió pública se'ls va posar ferotgement en contra i, un cop legalitzada l'aplicació de torn, no van trigar a sortir-ne d'altres que es disposaven a ocupar el seu lloc en la clandestinitat, evidenciant que el canvi de paradigma era simplement inevitable i que per cada front escapçat se n'obririen cinc de nous.

Penso en aquells fets mentre em trobo encara en ple procés de digestió de l'apoteòsic concert ofert pels nord-americans la setmana passada a l'Estadi Olímpic, i de la manera com es van acomiadar del públic barceloní. Recorrent de punta a punta aquell mastodòntic escenari durant gairebé deu minuts, tenint cura de saludar a cada racó del recinte, donant ocasionalment la mà a la gent de les primeres files i repartint a tort i a dret pues de guitarra i baquetes de bateria entre els seus incondicionals. Cuidant, mimant més ben dit, el respectable que havia desembutxacat quantitats que anaven de prop dels cent euros cap amunt per veure'ls i escoltar-los de prop. Refermant el seu compromís amb els milers d'ànimes que passen per caixa nit rere nit, perquè al capdavall viuen d'això i en són prou conscients com a jornalers que sempre han estat d'aquest miracle anomenat rock'n'roll.

Probablement hi haurà qui no ho pugui o vulgui entendre en uns temps en què les estrelles es fan i es desfan a les plataformes digitals i a les xarxes socials, però bandes com Metallica van començar literalment des de zero i van arribar fins on van arribar a base de picar pedra sense parar. A cop d'actuacions en entorns sovint poc agraïts, de gires en furgonetes i autobusos que a més d'un li haurien causat claustrofòbia, i fins i tot de perdre un dels seus a la carretera molt abans de poder-se permetre el luxe de volar en jets privats. I tot això va donar peu a uns vincles, uns lligams i sobretot una ètica de treball que no es pot comptabilitzar ni comparar de cap manera amb una carrera construïda a partir de likes i de visites acumulades en un perfil social.

Durant els dies de Napster, Metallica volien que els seus fans paguessin per la seva música (la seva feina) i no van parar fins a creure que s'havien sortit amb la seva. Una batalla que podia estar perduda de bon principi en termes de progrés però era perfectament lícita, més encara havent vist com els quatre components del grup corresponen l'entrega del seu públic després de concerts com el de diumenge passat. I un progrés els resultats del qual tot just comencem a contemplar ara mateix, amb aplicacions com Spotify oferint a tot fill de veí la possibilitat d'escoltar per la cara incomptables obres els autors de les quals, com més petits siguin, pitjor ho tindran per veure ni cinc de tot plegat. Un nou model que no perjudica precisament a gegants com els propis autors de "Master of Puppets" (1986), sinó a tots aquells artistes en fase emergent que es veuen literalment obligats a mendicar pel simple fet de formar part d'aquesta mateixa roda. Arribats a aquest punt, potser sí que Metallica tenien raó.

Apoteòsics Metallica

Metallica, en una actuació recent del WorldWired Tour.

METALLICA
(+Ghost + Bokassa)

Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona

5 de maig de 2019

És possible que algun seguidor acèrrim encara no els hagi perdonat aquell tall de cabells que tanta controvèrsia va causar durant la dècada dels 90, però a dia d'avui Metallica bé poden presumir de ser una de les bandes més poderoses del planeta, pilar fonamental del rock en la seva concepció més pesant i robusta, i de tocar nit rere nit per a audiències tan massives i transversals com la que es va aplegar ahir a l'Estadi Olímpic. L'actuació més concorreguda que els californians han ofert mai a Barcelona -52.000 espectadors segons la promotora-, i la segona aturada a la capital catalana en poc més d'un any i amb motiu de la presentació d'un àlbum, "Hardwired... To Self Destruct" (2016), que ja es pot considerar per mèrits propis com el més rodó que ha signat el quartet de San Francisco durant l'últim quart de segle.

Tot un bany de multituds augmentat per l'entrega incondicional del respectable i per una posada en escena on no hi van faltar pirotècnia, làsers, llums, un escenari de dimensions bíbliques i unes pantalles gegants que alternaven imatges del concert a temps real amb retalls de vells videoclips i cites a la iconografia del grup. Van prendre posicions, com de costum, embolcallats amb l'èpica de "The Ecstasy of gold". Ennio Morricone donant la benvinguda mentre James Hetfield, Lars Ulrich, Kirk Hammett i Robert Trujillo es preparaven per sortir literalment a matar des del minut zero amb el hardcore a tota pastilla de "Hardwired". Contundent mossegada i declaració d'intencions que va deixar pas a "The Memory Remains", celebradíssima cita al que casualment havia estat un dels discos més vilipendiats de la història de Metallica, "Reload" (1997) -al final, el temps acaba posant les coses al seu lloc-.

Van tornar a enfilar revolucions amb l'electricitat desbocada de "Ride the Lightning", van tenyir l'estadi sencer de tonalitats infernals amb "The Thing that Should Not Be" i van introduir amb aires spaghetti western un "The Unforgiven" que va donar peu a la primera gran postal de la nit. Van defensar un sòlid present creatiu amb "Here Comes Revenge" i un "Moth Into Flame" que té tots els números per a ser acollit en condició de clàssic en futures convocatòries. Un pletòric Hetfield va saludar el respectable referint-s'hi com a Metallica Family abans de despatxar un "Sad but True" que va fer tremolar la muntanya de Montjuïc sencera. I aleshores, sorpresa, es van treure de la màniga un "Fade to Black" tan inesperat i ric en matisos que gairebé va valer per si sol l'import sencer de les 52.000 localitats despatxades. Si un moment va definir el concert d'ahir a la nit, molt probablement va ser aquest.


SENSE MARXA ENRERE
Llàstima de la tallada de rotllo que va venir a continuació. Els protocolaris solos de Hetfield i Trujillo, amenitzats per l'ocasió amb una cita a Peret -"El muerto vivo"- que va resultar tan simpàtica com innecessària, l'únic apunt menor d'una actuació altrament immaculada. Sigui com sigui, el passi va remuntar immediatament el vol al ritme aclaparador de "Frantic" i va desembocar en tot un espectacle pirotècnic durant la introducció de la sempre oportuna "One". A partir d'aquest punt ja no hi havia marxa enrere possible. "Master of Puppets" va acabar de posar tota la carn a la graella. "For Whom the Bell Tolls" va aplegar la banda sencera al bell mig de la rampa central, tocant l'un al costat de l'altre com si encara fossin aquell combo de garatge que es volia menjar el món des dels clubs més subterranis de la Costa Oest. I unes incontestables "Creeping Death" i "Seek & Destroy" van acabar de rematar la feina.

Van encetar la tanda de bisos amb una raresa, una d'aquelles llicències que es pot permetre una banda quan és capaç de transformar un estadi sencer en una olla a pressió durant dues hores i mitja llargues. Un "Lords of Summer" que va tornar a reivindicar el present creatiu del grup, pas previ a una meteòrica recta final on la solemnitat de "Nothing Else Matters" va contrastar amb la sempre sinistra eufòria d'"Enter Sandman". Una última descàrrega de pirotècnia apuntava que efectivament el concert s'havia acabat, la qual cosa no va impedir als quatre components del grup seguir recorrent l'escenari de punta a punta durant gairebé deu minuts, saludant el respectable i, en definitiva, fent gala d'aquella rígida ètica de treball i d'aquell inqüestionable compromís amb els seus que els han fet arribar fins aquí malgrat tots els alts i baixos.


ELS TELONERS
Hi ha ocasions en què una banda telonera pot esdevenir part mateixa del reclam del cartell d'un concert, i la d'ahir era una d'aquestes ocasions. Ni més ni menys que Ghost, ambaixadors suecs del rock dur en les seves formes més èpiques i obscures, es van encarregar d'escalfar l'ambient abans de l'arribada del plat principal. Una posada en escena teatral, tan sols afectada per la llum solar -un concert com aquest s'havia d'haver contemplat en la més absoluta foscor-, Tobias Forge guanyant-se el públic amb cada moviment i peces com "Dance Macabre" o "Square Hammer" confirmant-se com a himnes d'estadi en potència. Abans havien actuat els noruecs Bokassa, un combo que ha sabut arrodonir la fórmula monolítica de l'stoner rock amb una dosi extra d'urgència high energy amb accent inequívocament escandinau. Com sol passar en aquests casos, el seu discurs es va perdre en la immensitat del recinte. Però tant el seu repertori com la seva actitud van apuntar que de ben segur deuen guanyar (i molt) en les distàncies curtes.

Metallica - "Helping Hands... Live & Acoustic from The Masonic" (2019)

Des dels dies de "Garage Inc." (1998), amb aquella deliciosa revisió gairebé informal del "Tuesday's Gone" de Lynyrd Skynyrd, va quedar clar que Metallica també saben defensar-se en format acústic. La pregunta és per què han trigat tant a publicar un disc sencer sense electricitat, però el cas és que n'acaben d'editar un amb finalitats benèfiques. Enregistrat en directe l'any passat al Masonic de San Francisco, "Helping Hands" destina tota la seva recaptació a l'entitat del mateix nom que es dedica a donar suport a col·lectius en situació de risc. Dotze talls en total on el quartet de la Bay Area posa de relleu la seva vessant més orgànica sense renunciar a la intensitat metàl·lica marca de la casa. Sorprendran poc talls com "The Unforgiven" o "Nothing Else Matters", però molt menys evidents resulten per exemple les lectures en clau Americana d'"Enter Sandman" i "The Four Horsemen". En el capítol de versions no hi figura "Tuesday's Gone", però sí títols tan reveladors com "Turn the Page" (Bob Seger) o "Veteran of the Psychic Wars" (Blue Öyster Cult). Tot plegat, molt més que una simple curiositat.

Metallica regalen el seu últim disc

L'anunci del tram estatal de la gira.

Curiosa iniciativa, per dir-ho d'alguna manera, la que ha impulsat l'entorn de Metallica amb motiu de la gira que el proper 5 de maig portarà els gegants del thrash metal a l'Estadi Olímpic de Barcelona. Cada entrada adquirida per qualsevol dels concerts del tram europeu del Worldwired Tour 2019 dóna dret no tan sols a accedir a l'esdeveniment en qüestió, sinó també a agenciar-se per la cara el darrer llançament discogràfic dels de San Francisco, ja sigui en format digital o en un disc compacte que s'envia directament als domicilis dels interessats.

La jugada no deixa de sorprendre, venint de la banda que al seu moment es va fer gairebé seva la lluita contra la gratuïtat de la música a la xarxa -se'n recorden de la seva èpica batalla contra Napster?-. Però sobretot convida a reflexionar una vegada més sobre el present i el futur de la indústria del disc. Metallica, per entendre'ns, no és un grup que necessiti regalar res a ningú sinó una banda mastodòntica que omple estadis arreu del planeta amb entrades que oscil·len, en el cas de Barcelona, entre els 73 i els 140 euros. I l'àlbum en qüestió,  "Hardwired... To Self Destruct" (2016), bé podria ser l'obra més notable que hagin enregistrat des del canònic Black Album (1991).

En altres paraules, el que s'està regalant aquí no és una llaminadura qualsevol sinó el plàstic més important que una de les bandes més grans del món ha lliurat en un quart de segle, gairebé res. Si la promoció respon a unes vendes inferiors a les esperades, si a aquestes alçades queda algun seguidor acèrrim del grup que encara no l'hagi adquirit, si l'elevat preu de les entrades justifica el detall, són interrogants que no ens haurien de fer perdre de vista el veritable quid de la qüestió. Si Metallica regalen per les bones milers d'exemplars físics o digitals del seu darrer disc, quin valor esperen que una part important dels beneficiaris atorgui no tan sols a aquesta obra sinó a les que publiquin a partir d'ara?

No dubto que molts d'aquests beneficiaris hauran aplaudit la iniciativa amb escreix, sobretot al moment de rebre el plàstic als seus respectius domicilis. Tampoc dubto que l'operació servirà per arrodonir les xifres de "Hardwired... To Self Destruct" de cara a la galeria. I encara menys dubto que Metallica es poden permetre a aquestes alçades fer exactament el que els roti amb la seva obra i la seva carrera, faltaria més. Però em sap greu que una banda d'aquest nivell i trajectòria atorgui menys valor a la seva última creació d'estudi que als milers de samarretes i complements diversos que es despatxaran a cada concert de la gira i que, no ens n'oblidem, no tindrien cap mena de sentit sense aquesta matèria primera que són les cançons.

El whiskey de Metallica

Metallica.

Si mesos enrere era Bob Dylan qui presentava la seva pròpia marca de whiskey -oportunament batejada amb el nom de Heaven's Door-, ara són els components de Metallica les enèsimes estrelles del rock que han decidit fer el salt al negoci dels destil·lats amb Blackened. Un whiskey que la banda de San Francisco ha elaborat de la mà d'un pes pesant de la indústria del bourbon, ni més ni menys que Dave Pickerell -al seu currículum destaca la seva tasca com a master distiller a Maker's Mark-. El més sorprenent, però, és el mètode utilitzat per a atorgar al producte final el seu distintiu sabor. L'anomenen Black Noise, i segons un comunicat del propi grup consisteix textualment en "reproduir la música de Metallica a través d'un altaveu de subgreus per tal d'alterar el whiskey a l'interior del barril, afectant-lo a un nivell mol·lecular per tal d'assolir el sabor de fusta característic del whiskey". A falta de saber si el que sonarà per l'altaveu serà "Load" (1996) o "Kill'Em All" (1983), un no pot evitar imaginar-se quin gust tindria un whiskey apadrinat per Slayer i elaborat a partir d'aquest mateix mètode.

Metallica - "Hardwired... To Self Destruct" (2016)

Quan ja semblaven haver-se quedat definitivament sense inspiració, Metallica es treuen de la màniga un disc doble amb els 80 minuts més solvents que han enregistrat en un quart de segle. Recapitulem, des del ja llunyà i encara totèmic Black Album (1991), els californians havien lliurat discos menors -"Load" (1996) i "Reload" (1997)-, un notable àlbum de versions -"Garage Inc." (1998)- que els va servir per sortir al pas però no per reivindicar cap creació pròpia, un enèsim intent de renovació que tan sols va funcionar a mitges -"St. Anger" (2003)- i una celebrada col·laboració amb Lou Reed -"Lulu" (2011)- que manté el tipus però es contempla millor fora del cànon del grup. Al marge queda el que fins ara era l'últim disc d'estudi signat pel quartet a seques, un "Death Magnetic" (2009) que es va vendre com un retorn a les arrels però a la pràctica va ser una excusa com qualsevol altra per a tornar als escenaris -on sempre, presentessin el disc que presentessin, han estat Metallica invencibles-.

I en ple 2016, quan ja ningú s'ho esperava, van els de San Francisco i es reconcilien amb l'estudi de gravació. I lliuren un disc a l'alçada de les seves obres clàssiques. Un àlbum que no és de versions, no requereix de col·laboradors externs ni cerca cap mena de reinvenció. Un plàstic que, brillant allà on "Death Magnetic" no ho va aconseguir, presenta a James Hetfield i companyia fent allò que més bé saben fer: tocar metal robust, contundent i sense contemplacions. Riffs monolítics, guitarres que tallen el vent, bateries pesants, estructures progressives i cançons amb prou ganxo per a perdurar més enllà de la gira de rigor. Si "Death Magnetic" es quedava en un exercici d'estil, un manual de com tocar thrash metal de la mà de qui pràcticament s'havia inventat el gènere, "Hardwired... To Self Destruct" (2016) recupera aquella ràbia, aquella mala llet i (sí) aquella frescor que el pas dels anys semblava haver enterrat en algun indret remot. Això no és un retorn a les arrels, és la reafirmació d'un discurs que no s'havia manifestat tan viu des d'abans que els seus titulars decidíssin tallar-se les melenes.

Escoltin la inicial "Hardwired", quedin-se amb la urgència vocal de Hetfield i les endimoniades guitarres que comparteix amb Kirk Hammett, i a continuació provin de fer-se a la idea que aquest parell ja es troben molt més a prop dels 60 que dels 20. I això per no parlar de la supersònica bateria d'un Lars Ulrich que torna a manifestar-se com aquell metalhead fascinat per la NWOBHM i deixa definitivament enrere el yuppie repel·lent que renegava de les seves arrels ara fa dues dècades. És tan sols el principi de tot el que ha de venir, que no és poc: "Atlas, Rise!" podria perfectament encaixar a "Master of Puppets" (1986) però sona tan coherent com fresca en ple segle XXI. "Now that We're Dead" i "Moth into Flame" són respectivament cosines (no gaire) llunyanes d'"Enter Sandman" i "Creeping Death". I els arpegis de "Halo on Fire" coquetegen amb l'"Smells like Teen Spirit" de Nirvana per a deixar pas a una catarsi èpica al més pur estil Metallica. Ara sí, han tornat.