 |
| Metallica, en una actuació recent del WorldWired Tour. |
(+Ghost + Bokassa)
Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona
5 de maig de 2019
És possible que algun seguidor acèrrim encara no els hagi perdonat aquell tall de cabells que tanta controvèrsia va causar durant la dècada dels 90, però a dia d'avui Metallica bé poden presumir de ser una de les bandes més poderoses del planeta, pilar fonamental del rock en la seva concepció més pesant i robusta, i de tocar nit rere nit per a audiències tan massives i transversals com la que es va aplegar ahir a l'Estadi Olímpic. L'actuació més concorreguda que els californians han ofert mai a Barcelona -52.000 espectadors segons la promotora-, i la segona aturada a la capital catalana en poc més d'un any i amb motiu de la presentació d'un àlbum, "Hardwired... To Self Destruct" (2016), que ja es pot considerar per mèrits propis com el més rodó que ha signat el quartet de San Francisco durant l'últim quart de segle.
Tot un bany de multituds augmentat per l'entrega incondicional del respectable i per una posada en escena on no hi van faltar pirotècnia, làsers, llums, un escenari de dimensions bíbliques i unes pantalles gegants que alternaven imatges del concert a temps real amb retalls de vells videoclips i cites a la iconografia del grup. Van prendre posicions, com de costum, embolcallats amb l'èpica de "The Ecstasy of gold". Ennio Morricone donant la benvinguda mentre James Hetfield, Lars Ulrich, Kirk Hammett i Robert Trujillo es preparaven per sortir literalment a matar des del minut zero amb el hardcore a tota pastilla de "Hardwired". Contundent mossegada i declaració d'intencions que va deixar pas a "The Memory Remains", celebradíssima cita al que casualment havia estat un dels discos més vilipendiats de la història de Metallica, "Reload" (1997) -al final, el temps acaba posant les coses al seu lloc-.
Van tornar a enfilar revolucions amb l'electricitat desbocada de "Ride the Lightning", van tenyir l'estadi sencer de tonalitats infernals amb "The Thing that Should Not Be" i van introduir amb aires spaghetti western un "The Unforgiven" que va donar peu a la primera gran postal de la nit. Van defensar un sòlid present creatiu amb "Here Comes Revenge" i un "Moth Into Flame" que té tots els números per a ser acollit en condició de clàssic en futures convocatòries. Un pletòric Hetfield va saludar el respectable referint-s'hi com a Metallica Family abans de despatxar un "Sad but True" que va fer tremolar la muntanya de Montjuïc sencera. I aleshores, sorpresa, es van treure de la màniga un "Fade to Black" tan inesperat i ric en matisos que gairebé va valer per si sol l'import sencer de les 52.000 localitats despatxades. Si un moment va definir el concert d'ahir a la nit, molt probablement va ser aquest.
SENSE MARXA ENRERE
Llàstima de la tallada de rotllo que va venir a continuació. Els protocolaris solos de Hetfield i Trujillo, amenitzats per l'ocasió amb una cita a Peret -"El muerto vivo"- que va resultar tan simpàtica com innecessària, l'únic apunt menor d'una actuació altrament immaculada. Sigui com sigui, el passi va remuntar immediatament el vol al ritme aclaparador de "Frantic" i va desembocar en tot un espectacle pirotècnic durant la introducció de la sempre oportuna "One". A partir d'aquest punt ja no hi havia marxa enrere possible. "Master of Puppets" va acabar de posar tota la carn a la graella. "For Whom the Bell Tolls" va aplegar la banda sencera al bell mig de la rampa central, tocant l'un al costat de l'altre com si encara fossin aquell combo de garatge que es volia menjar el món des dels clubs més subterranis de la Costa Oest. I unes incontestables "Creeping Death" i "Seek & Destroy" van acabar de rematar la feina.
Van encetar la tanda de bisos amb una raresa, una d'aquelles llicències que es pot permetre una banda quan és capaç de transformar un estadi sencer en una olla a pressió durant dues hores i mitja llargues. Un "Lords of Summer" que va tornar a reivindicar el present creatiu del grup, pas previ a una meteòrica recta final on la solemnitat de "Nothing Else Matters" va contrastar amb la sempre sinistra eufòria d'"Enter Sandman". Una última descàrrega de pirotècnia apuntava que efectivament el concert s'havia acabat, la qual cosa no va impedir als quatre components del grup seguir recorrent l'escenari de punta a punta durant gairebé deu minuts, saludant el respectable i, en definitiva, fent gala d'aquella rígida ètica de treball i d'aquell inqüestionable compromís amb els seus que els han fet arribar fins aquí malgrat tots els alts i baixos.
ELS TELONERS
Hi ha ocasions en què una banda telonera pot esdevenir part mateixa del reclam del cartell d'un concert, i la d'ahir era una d'aquestes ocasions. Ni més ni menys que Ghost, ambaixadors suecs del rock dur en les seves formes més èpiques i obscures, es van encarregar d'escalfar l'ambient abans de l'arribada del plat principal. Una posada en escena teatral, tan sols afectada per la llum solar -un concert com aquest s'havia d'haver contemplat en la més absoluta foscor-, Tobias Forge guanyant-se el públic amb cada moviment i peces com "Dance Macabre" o "Square Hammer" confirmant-se com a himnes d'estadi en potència. Abans havien actuat els noruecs Bokassa, un combo que ha sabut arrodonir la fórmula monolítica de l'stoner rock amb una dosi extra d'urgència high energy amb accent inequívocament escandinau. Com sol passar en aquests casos, el seu discurs es va perdre en la immensitat del recinte. Però tant el seu repertori com la seva actitud van apuntar que de ben segur deuen guanyar (i molt) en les distàncies curtes.
Tot un bany de multituds augmentat per l'entrega incondicional del respectable i per una posada en escena on no hi van faltar pirotècnia, làsers, llums, un escenari de dimensions bíbliques i unes pantalles gegants que alternaven imatges del concert a temps real amb retalls de vells videoclips i cites a la iconografia del grup. Van prendre posicions, com de costum, embolcallats amb l'èpica de "The Ecstasy of gold". Ennio Morricone donant la benvinguda mentre James Hetfield, Lars Ulrich, Kirk Hammett i Robert Trujillo es preparaven per sortir literalment a matar des del minut zero amb el hardcore a tota pastilla de "Hardwired". Contundent mossegada i declaració d'intencions que va deixar pas a "The Memory Remains", celebradíssima cita al que casualment havia estat un dels discos més vilipendiats de la història de Metallica, "Reload" (1997) -al final, el temps acaba posant les coses al seu lloc-.
Van tornar a enfilar revolucions amb l'electricitat desbocada de "Ride the Lightning", van tenyir l'estadi sencer de tonalitats infernals amb "The Thing that Should Not Be" i van introduir amb aires spaghetti western un "The Unforgiven" que va donar peu a la primera gran postal de la nit. Van defensar un sòlid present creatiu amb "Here Comes Revenge" i un "Moth Into Flame" que té tots els números per a ser acollit en condició de clàssic en futures convocatòries. Un pletòric Hetfield va saludar el respectable referint-s'hi com a Metallica Family abans de despatxar un "Sad but True" que va fer tremolar la muntanya de Montjuïc sencera. I aleshores, sorpresa, es van treure de la màniga un "Fade to Black" tan inesperat i ric en matisos que gairebé va valer per si sol l'import sencer de les 52.000 localitats despatxades. Si un moment va definir el concert d'ahir a la nit, molt probablement va ser aquest.
SENSE MARXA ENRERE
Llàstima de la tallada de rotllo que va venir a continuació. Els protocolaris solos de Hetfield i Trujillo, amenitzats per l'ocasió amb una cita a Peret -"El muerto vivo"- que va resultar tan simpàtica com innecessària, l'únic apunt menor d'una actuació altrament immaculada. Sigui com sigui, el passi va remuntar immediatament el vol al ritme aclaparador de "Frantic" i va desembocar en tot un espectacle pirotècnic durant la introducció de la sempre oportuna "One". A partir d'aquest punt ja no hi havia marxa enrere possible. "Master of Puppets" va acabar de posar tota la carn a la graella. "For Whom the Bell Tolls" va aplegar la banda sencera al bell mig de la rampa central, tocant l'un al costat de l'altre com si encara fossin aquell combo de garatge que es volia menjar el món des dels clubs més subterranis de la Costa Oest. I unes incontestables "Creeping Death" i "Seek & Destroy" van acabar de rematar la feina.
Van encetar la tanda de bisos amb una raresa, una d'aquelles llicències que es pot permetre una banda quan és capaç de transformar un estadi sencer en una olla a pressió durant dues hores i mitja llargues. Un "Lords of Summer" que va tornar a reivindicar el present creatiu del grup, pas previ a una meteòrica recta final on la solemnitat de "Nothing Else Matters" va contrastar amb la sempre sinistra eufòria d'"Enter Sandman". Una última descàrrega de pirotècnia apuntava que efectivament el concert s'havia acabat, la qual cosa no va impedir als quatre components del grup seguir recorrent l'escenari de punta a punta durant gairebé deu minuts, saludant el respectable i, en definitiva, fent gala d'aquella rígida ètica de treball i d'aquell inqüestionable compromís amb els seus que els han fet arribar fins aquí malgrat tots els alts i baixos.
ELS TELONERS
Hi ha ocasions en què una banda telonera pot esdevenir part mateixa del reclam del cartell d'un concert, i la d'ahir era una d'aquestes ocasions. Ni més ni menys que Ghost, ambaixadors suecs del rock dur en les seves formes més èpiques i obscures, es van encarregar d'escalfar l'ambient abans de l'arribada del plat principal. Una posada en escena teatral, tan sols afectada per la llum solar -un concert com aquest s'havia d'haver contemplat en la més absoluta foscor-, Tobias Forge guanyant-se el públic amb cada moviment i peces com "Dance Macabre" o "Square Hammer" confirmant-se com a himnes d'estadi en potència. Abans havien actuat els noruecs Bokassa, un combo que ha sabut arrodonir la fórmula monolítica de l'stoner rock amb una dosi extra d'urgència high energy amb accent inequívocament escandinau. Com sol passar en aquests casos, el seu discurs es va perdre en la immensitat del recinte. Però tant el seu repertori com la seva actitud van apuntar que de ben segur deuen guanyar (i molt) en les distàncies curtes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada