Metallica - "Hardwired... To Self Destruct" (2016)

Quan ja semblaven haver-se quedat definitivament sense inspiració, Metallica es treuen de la màniga un disc doble amb els 80 minuts més solvents que han enregistrat en un quart de segle. Recapitulem, des del ja llunyà i encara totèmic Black Album (1991), els californians havien lliurat discos menors -"Load" (1996) i "Reload" (1997)-, un notable àlbum de versions -"Garage Inc." (1998)- que els va servir per sortir al pas però no per reivindicar cap creació pròpia, un enèsim intent de renovació que tan sols va funcionar a mitges -"St. Anger" (2003)- i una celebrada col·laboració amb Lou Reed -"Lulu" (2011)- que manté el tipus però es contempla millor fora del cànon del grup. Al marge queda el que fins ara era l'últim disc d'estudi signat pel quartet a seques, un "Death Magnetic" (2009) que es va vendre com un retorn a les arrels però a la pràctica va ser una excusa com qualsevol altra per a tornar als escenaris -on sempre, presentessin el disc que presentessin, han estat Metallica invencibles-.

I en ple 2016, quan ja ningú s'ho esperava, van els de San Francisco i es reconcilien amb l'estudi de gravació. I lliuren un disc a l'alçada de les seves obres clàssiques. Un àlbum que no és de versions, no requereix de col·laboradors externs ni cerca cap mena de reinvenció. Un plàstic que, brillant allà on "Death Magnetic" no ho va aconseguir, presenta a James Hetfield i companyia fent allò que més bé saben fer: tocar metal robust, contundent i sense contemplacions. Riffs monolítics, guitarres que tallen el vent, bateries pesants, estructures progressives i cançons amb prou ganxo per a perdurar més enllà de la gira de rigor. Si "Death Magnetic" es quedava en un exercici d'estil, un manual de com tocar thrash metal de la mà de qui pràcticament s'havia inventat el gènere, "Hardwired... To Self Destruct" (2016) recupera aquella ràbia, aquella mala llet i (sí) aquella frescor que el pas dels anys semblava haver enterrat en algun indret remot. Això no és un retorn a les arrels, és la reafirmació d'un discurs que no s'havia manifestat tan viu des d'abans que els seus titulars decidíssin tallar-se les melenes.

Escoltin la inicial "Hardwired", quedin-se amb la urgència vocal de Hetfield i les endimoniades guitarres que comparteix amb Kirk Hammett, i a continuació provin de fer-se a la idea que aquest parell ja es troben molt més a prop dels 60 que dels 20. I això per no parlar de la supersònica bateria d'un Lars Ulrich que torna a manifestar-se com aquell metalhead fascinat per la NWOBHM i deixa definitivament enrere el yuppie repel·lent que renegava de les seves arrels ara fa dues dècades. És tan sols el principi de tot el que ha de venir, que no és poc: "Atlas, Rise!" podria perfectament encaixar a "Master of Puppets" (1986) però sona tan coherent com fresca en ple segle XXI. "Now that We're Dead" i "Moth into Flame" són respectivament cosines (no gaire) llunyanes d'"Enter Sandman" i "Creeping Death". I els arpegis de "Halo on Fire" coquetegen amb l'"Smells like Teen Spirit" de Nirvana per a deixar pas a una catarsi èpica al més pur estil Metallica. Ara sí, han tornat.