50 anys de "Magic Christian Music"

"Magic Christian Music" (1970) no va ser ben bé el debut de Badfinger, que un any abans havien publicat "Maybe Tomorrow" encara sota el nom de The Iveys, però sí l'àlbum que va situar els gal·lesos al mapa. Un plàstic que encara no operava sota les coordenades d'un gènere, el power pop, del qual la banda de Peter Ham i Tom Evans s'acabaria considerant com un dels primers exponents, sinó que s'emmirallava en les troballes més sofisticades del pop dels anys immediatament anteriors. No va ser per tant casualitat el seu fitxatge per Apple ni el fet que tot un Paul McCartney accedís a produir el disc i a cedir al conjunt la que esdevindria una de les seves peces més reconegudes, la inicial "Come and Get It". No era però l'única perla d'un àlbum completat amb material propi que bé podria haver passat per un nou treball d'uns Beatles aleshores a punt de desintegrar-se, i on també brillaven títols com "Dear Angie" o "Crimson Ship". Va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys, si bé part del seu repertori ja s'havia pogut escoltar a la banda sonora de la pel·lícula "The Magic Christian" (1969).

Bruce Springsteen - "Western Stars: Songs from the Film" (2019)

Coses que un es pot permetre i coses que un no es pot permetre quan és Bruce Springsteen. Entre les primeres, publicar un àlbum en directe –enregistrat en un estudi- que reprodueix fil per randa el seu últim disc d'estudi –valgui la redundància- sense que la cosa resulti (excessivament) forçada i deixant el respectable content –i tot plegat, sense que hagi transcorregut ni tan sols mig any des de la publicació de l'elapé en qüestió-. Entre les segones, treure de gira una obra de maduresa en el millor dels sentits per la logística –diguem-li així- que implicaria acomodar un dels artistes més massius de les últimes cinc dècades en recintes adequats per a fer-hi sonar un repertori de naturalesa intimista no precisament pensat per a les multituds –els més veterans recordaran capítols com la gira de "The Ghost of Tom Joad" (1995)-.

El repertori de "Western Stars" (2019), aquell plàstic que s'havia venut com el gran acostament del Boss al country i que finalment va acabar esdevenint molt més que això. "Western Stars: Songs from the Film" (2019) és la banda sonora de la pel·lícula que documenta l'única interpretació sencera que Springsteen va fer de l'àlbum en qüestió davant d'un públic. I si bé és cert que aquestes cançons sonen molt millor en la intimitat d'una sala de cinema que en la immensitat d'un estadi, també ho és que les noves lectures aporten pocs matisos a les originals i que, en format disc, tan sols serveixen per a refermar-ne el valor. Això sí, el fet de poder escoltar l'autor de "The River" (1980) fent-se seu el "Rhinestone Cowboy" de Glen Campbell va més enllà del simple reclam per a indecisos. Molt més convincent que el "Twist and Shout" que sol marcar-se amb The E Street Band, paraula.

Intangibles connexions

Dues ànimes que estaven predestinades a topar l'una amb l'altra però mai ho van arribar a fer. Malgrat canviar, cadascú al seu moment i pel seu propi compte, la història de la música popular. Malgrat haver esdevingut icones culturals de ple dret i portaveus de diverses generacions. Malgrat l'ànim de David Bowie de cedir el seu "Golden Years" a la veu d'Elvis Presley. Malgrat la més que probable picada d'ullet del "Blackstar" del Duc Blanc al "Black Star" del Rei. Malgrat els 12 anys que els separaven. Malgrat pertànyer un a la generació que va marcar el segon, i aquest últim a la generació que va reivindicar el primer. Les intangibles connexions entre el nord-americà i el britànic eren en realitat tan inequívoques com la data de naixement que compartien. Un 8 de gener, tal dia com avui de 1935 i de 1947. Elvis Presley i David Bowie. David Bowie i Elvis Presley. Per molts anys.

The Muffs - "No Holiday" (2019)

Sensacions agredolces, les que desperta l'obra pòstuma de The Muffs. D'una banda la certesa d'estar escoltant una obra a l'alçada de qualsevol dels plàstics més celebrats de la veterana formació californiana, gairebé una vintena de talls que celebren les formes més vitals i vitamíniques del punk i el power pop. De l'altra, el fet de tenir a les mans el testament de la irrepetible Kim Shattuck, que ens deixava a pocs dies de la data prevista de llançament d'aquest "No Holiday" (2019).

Resulta certament desconcertant el fet d'escoltar per primer cop els 38 eufòrics minuts de "That's for Me", la peça que enceta el disc per la porta gran i que, com no podia ser de cap altra manera, convida a apujar el volum, obrir la finestra i posar-se a saltar com si no hi hagués demà. Però és que al mateix temps es fa impossible desconnectar de les circumstàncies en què ens ha arribat el plàstic en qüestió.

I tres quarts del mateix es podria afirmar de "Down Down Down", "No Holiday", "Earth Below Me", "Lucky Guy" i pràcticament qualsevol dels talls que l'integren. Peces de les que arreglen dies sencers a qualsevol hora i en qüestió de segons, de les que desperten les millors vibracions i conviden a cremar nits sense miraments. Sí, és agredolça la sensació d'escoltar aquest disc sabent que és l'últim. Però no deixa de resultar emocionant (i bonic) el fet de poder recordar a Kim Shattuck amb el més sentit dels somriures.

Bo Winberg (1939-2020)

BO WINBERG

(1939-2020)

S'hauria de parlar més sovint sobre la febre que el rock'n'roll instrumental va desencadenar en ambdós costats de l'Atlàntic entre finals dels 50 i mitjans dels 60. Un fenomen que va donar peu a escenes com el surf rock als Estats Units i alhora va impulsar trajectòries com la de The Shadows a la Gran Bretanya. Més tímides i històricament menys reivindicades esdevindrien les seves rèpliques a l'Europa continental –molt recomanable el recopilatori "Cyclone! Gallic Guitars 1962-1966" (2019), que repassa l'escena instrumental francesa d'aquells anys-, on va destacar per mèrits propis la que de passada va ser la primera banda sueca de rock amb projecció internacional.

Formats el 1961 a la ciutat de Göteborg, The Spotnicks s'ajustaven als paràmetres del rock instrumental de l'època, però al mateix temps eren diferents de tota la resta. Si Dick Dale i companyia havien trobat en les guitarres amb reverberació la perfecta metàfora sonora del surf que es practicava a les costes californianes, els nòrdics la van fer servir per mirar cap a l'espai exterior i concretament cap a una cursa espacial on la Unió Soviètica anava encara un pas per davant dels Estats Units. Com a mostra, aquell "The Rocket Man" que va presentar-los per primer cop vestits amb els uniformes d'astronauta que definirien l'estètica del grup. El passat divendres, 3 de gener, ens deixava un dels seus fundadors i guitarristes, Bo Winberg.

La nova etapa de Brighton 64

D'esquerra a dreta: Jordi Fontich, Ricky Gil i Albert Gil, jugant a casa.

BRIGHTON 64

Sidecar Factory Club, Barcelona

4 de gener de 2020

A un dia de la inhabilitació del President de la Generalitat per part de la JEC i amb un encès debat d'investidura en curs al Congrés dels Diputats, la nit d'ahir semblava el moment més oportú per presentar en directe un disc com el que Brighton 64 van lliurar encara no fa un mes. Un "Como debe ser" (2019, BCore) on la banda dels germans Gil es posiciona obertament i sense pèls a la llengua sobre els esdeveniments socials i polítics dels darrers dos anys i mig tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol, però també a les costes mediterrànies on cada dia moren persones ofegades davant la inoperància de les potències europees.

Al marge de la rabiosa actualitat i d'un nou treball que va determinar alguns dels moments més definitius (i celebrats) de la nit, la d'ahir era una vetllada especial per dos motius. El primer, que es tractava de la cita anual dels barcelonins en una sala, Sidecar, que des de sempre han considerat com una segona llar i on havien penjat un incontestable cartell de sold out. El segon, que el combo encetava ahir una nova etapa amb la incorporació del baixista David Abadía (Negativos, The Canary Sect). Una ampliació de la formació que permet a Ricky Gil agafar la guitarra en bona part del repertori –a la primera guitarra s'hi manté, òbviament, Albert Gil- i, sobretot, manifestar-se més pletòric i alliberat que mai sobre el terreny.

HIMNES INTERGENERACIONALS

Van saltar a l'escenari encadenant "Solo hasta el final", "Soy un tanto antiguo" i "Quan baixis de l'avió", tres títols provinents d'"Esta vez va en serio" (2012, BCore), el plàstic que al seu dia va suposar el retorn de Brighton 64 a la rutina discogràfica i que a data d'avui ja és contemplat com un clàssic, o com a mínim una obra de referència, per tota una generació que va descobrir la banda a través dels seus surcs. Van mirar encara més enrere amb una accelerada "La próxima vez", i van acabar d'entrar en matèria amb "Playas del Mediterráneo", la seva mirada crítica a la forma com els nostres governs estan gestionant la crisi dels refugiats.

Va ser el tret de sortida d'una bateria de títols recents que els van servir per passar revista a l'estat de les coses en aquest país nostre. Van abordar la judicialització de la política amb una contundent "Juez y parte", van dir prou amb "El Estado de la Nación", van alertar dels perills de pervertir el llenguatge amb "La cara infame del poder" i van recordar els exiliats del 39 a "Avui he tornat a casa". Van rebaixar tensions repescant del fons de catàleg les sempre oportunes "Conflicto con tu ayer" i "Ponte en marcha para mi". Van dedicar una emotiva "Caminos por recorrer" a la memòria d'Alfredo Calonge (Negativos), i van despatxar la simpàtica "La Balada de los pérfidos hermanos Gil" amb el suport vocal d'Irene de la Riva (Decepción Cromática).

Els ritmes trencapistes d'"El mejor cocktail" van desencadenar una recta final frenètica que va enllaçar highlights com "Bola y cadena" i "El tren de la bruja" amb tota una joia perduda al túnel del temps, "Mala señal", abans de refermar "Barcelona Blues" i "En mi ciudad" com a inqüestionables himnes intergeneracionals amb accent inequívocament barceloní. La tanda de bisos la va encetar Ricky Gil, tot sol al piano amb una fràgil "Batalla perduda", pas previ a la irrupció de la banda sencera al ritme d'"Igual, nos da igual" i d'un final apoteòsic que va encadenar l'èxtasi a tota castanya de "La Casa de la Bomba" amb el nervi protopunk d'"Haz el amor". La millor manera possible d'acomiadar-se del Sidecar fins l'any vinent.

Aziza Brahim

Foto Ana Valiño.

Aziza Brahim va néixer el 1976, tan sols un any després que el Sàhara Occidental fos ocupat pel Marroc davant la passivitat de potències occidentals com l'Espanya franquista que fins aleshores n'havia estat metròpoli. Brahim és d'ascendència sahrauí i considera aquella la seva terra, però va venir al món en un camp de refugiats en territori algerià. Actualment viu a Barcelona amb l'estatus de refugiada política, una condició que ha determinat el seu discurs musical des de fa més d'una dècada. Com a mostra el títol del seu últim disc, un "Sahari" (2019) on aporta textures urbanes a allò que els occidentals solem anomenar blues del desert però que per a tots els pobles del Sahel no deixen de ser simplement tradicions centenàries. En una entrevista recent deia que les seves cançons parteixen de la pròpia experiència però volen adreçar-se a totes aquelles persones que s'han vist forçades a marxar a l'exili. Tota una lliçó sobre com adreçar una problemàtica global des d'una perspectiva personal.