Boni (1963-2021)

BONI

(1963-2021)

"En las tinieblas, barras y estrellas", cantaven Barricada a "Y las estrellas". Una lírica que ressona especialment després del que ha passat aquesta setmana als Estats Units, i una de les peces que conformaven "La araña" (1994), un dels punts àlgids de la discografia de la banda navarresa i també del rock estatal de la dècada dels 90. Una obra paradigmàtica d'un grup que va seduir per igual a heavies, rockers, punks i ja durant els 90 els fills de l'era alternativa, d'un discurs que invocava diversos gèneres sense acabar-se de casar amb cap d'ells, d'un combo que va elevar el rock urbà entès a la manera d'uns Leño a una nova dimensió, connectant amb la realitat d'allò que es va anomenar Zona Especial Norte. Ens ha deixat el seu guitarrista, segon vocalista i membre fundador, Francisco Javier Hernández Larrea, més conegut com a Boni, a l'edat de 58 anys. El seu llegat es manté plenament vigent, tant a l'hora de remoure consciències com a l'hora d'animar aquells bars genuïnament rockers d'arreu de l'Estat, on "Oveja negra" i "No hay tregua" segueixen desencadenant passions cada nit –amb permís de pandèmies i restriccions sanitàries, és clar-.

Flamenc en un tren de Rodalies

Paco de Lucía.

L'interior d'un tren de Rodalies, en algun lloc de la segona corona metropolitana de Barcelona, pocs dies abans d'acabar-se l'any que tot just hem deixat enrere. Repartides al llarg del vagó, una quinzena de persones amb les mascaretes convenientment col·locades s'abstenen de parlar i de menjar a dins del comboi, seguint les instruccions del propi operador de la línia ferroviària, no fos cas que despertessin la bèstia. Mentre la gran majoria s'entretenen amb les pantalles dels seus respectius telèfons mòbils, jo ho faig amb una de les múltiples revistes musicals (en paper) que encara compro religiosament cada mes per allò d'estar al dia i donar suport a la causa.

Amb aquestes, entra un adolescent amb una guitarra espanyola a les mans, també amb la part inferior del rostre convenientment tapada per una mascareta d'un color tan neutre i ensopit com l'estat d'ànim general a l'interior d'un tren de Rodalies, i comença a tocar "Entre dos aguas" de Paco de Lucía. L'escena trenca la monotonia habitual d'aquesta gàbia mòbil que anomenem transport públic. Preguntant-me si ha escollit una peça instrumental per allò de no alçar la veu a l'interior del tren, o si simplement va tocant sobre la marxa allò que li ve de gust, guardo la revista per escoltar-lo atentament. El cas és que el noi toca de fàbula i m'acaba d'alegrar el dia.

Malgrat tot, la resta dels passatgers no li fan el més mínim cas, absorbits encara per aquell món aparentment més fascinant que es troba a l'altre costat de les seves pantalles tàctils, tan avesats a tenir-ho tot a l'abast d'un clic que semblen haver perdut la capacitat de deixar-se sorprendre per un esdeveniment tan inesperat com aliè a la monotonia –total, qui és un xaval que toca flamenc com els àngels al costat de l'influencer del dia?-. A partir d'aquí, em temo que el problema ja no és si un ministre passa de tot o si el conseller de torn no fa prou bé la seva feina. Se'ns ha educat per parar més atenció a allò que passa dins d'una pantalla més diminuta que la nostra butxaca, que no pas a cap estímul de carn i os que es manifesti davant mateix dels nostres nassos. I en això ens hem acabat convertint.

L'aniversari d'Elvis Presley, i el de David Bowie

Elvis Presley.

El 8 de gener és aquella data en què el món sembla començar a recuperar el seu ritme després del parèntesi nadalenc (com a mínim en aquells països on aquest parèntesi arriba fins a la celebració del Dia de Reis). També és la data en què el calendari melòman sol activar-se amb la commemoració de l'aniversari d'Elvis Presley i, des de fa alguns anys, també el de David Bowie. Tal dia com avui de 1935 i 1947 van néixer, respectivament, el de Tupelo i el de Brixton. Recordava Elliott Murphy en una de les seves composicions més memorables, "On Elvis Presley's Birthday", com dècades enrere les ràdios solien anunciar l'aniversari del Rei de bon matí. El Duc Blanc, d'altra banda, va aprofitar aquesta data durant els darrers anys de la seva vida per publicar música nova, en alguns casos, quan tothom menys s'ho esperava. Queda la incògnita de com hagués sonat aquell disc que, segons va transcendir anys enrere, Bowie havia de produir a Presley i que la mort d'aquest últim va acabar frustrant. I queden dos llegats que un any més conviden a celebrar tal dia com avui.

Misty Morgan (1945-2021)

MISTY MORGAN
(1945-2021)

Van ser un dels duets més frescos del country de finals dels 60 i principis dels 70, també un de les més injustament oblidats en dècades posteriors. Jack Blanchard & Misty Morgan eren un matrimoni amb base d'operacions a Florida –tots dos eren nascuts a Buffalo, Nova York-, des d'on van facturar un repertori que podia mirar-se de tu a tu amb els duets de Lee Hazlewood i Nancy Sinatra o George Jones i Tammy Wynette. Entre els seus títols més reconeguts, "Big Black Bird (Spirit of My Love)" i aquell "Tennesse Bird Walk" que els va elevar momentàniament fins a les primeres posicions de les llistes d'èxits el 1970. Morgan ha mort a l'edat de 75 anys, víctima d'un càncer.

L'assalt al Capitoli

Crec que l'assalt al Capitoli, ahir a Washington, per part de centenars de simpatitzants de Donald Trump, es comenta ella sola. Però també crec que és un error voler explicar una realitat de naturalesa tan complexa com la dels Estats Units (de qualsevol lloc del món, de fet) a partir d'una lògica binària de bons i dolents. No, no estic justificant ni matisant res. Simplement estic apuntant, com ja vaig fer el dia de la victòria electoral de Joe Biden, que els Estats Units van molt més enllà de Nova York i San Francisco, que en estats com Arkansas, Nebraska o West Virginia hi ha molta gent que se sent exclosa i abandonada pel sistema que representen els Clintons i Bidens d'aquest món, que molts d'ells van armats i estan emprenyats, i que no desapareixeran d'un dia per l'altre, per molt que des d'una perspectiva europea creiem haver entès que aquest cop han guanyat "els bons".

Cançons de pista de ball a ritme de punk rock

Amyl and The Sniffers.

Dues d'aquelles cançons que solen dinamitzar revetlles i pistes de ball des de molt abans fins i tot que alguns dels que llegiran aquestes línes haguessin arribat a ser concebuts, reinterpretades a ritme de frenètic i refrescant punk rock amb veu femenina al capdavant. D'una banda "Born to Be Alive", aquell himne disco facturat per Patrick Hernandez ara fa més de quatre dècades. De l'altra "La chica ye-ye" de Concha Velasco, un dels primers títols que poden venir al cap a l'hora d'imaginar-se què devia significar ser jove en un país com Espanya en plena dècada dels 60.

La primera l'han versionat els australians Amyl and The Sniffers, carregant-la d'electricitat, mala llet i aquella corrosió tan pròpia de qui tant s'emmiralla en el moviment sharpie com en el rock'n'roll més sleazy. Publicada com a single just abans de Cap d'Any i disponible a Youtube. De la segona n'han fet una divertida i entranyable lectura en català Les Cruet, un dels exponents a l'alça de l'escena del Baix Montseny, sota el títol de "La mossa llenyer". La van enregistrar en directe pel programa BricoHeroes de TV3, i va sonar a l'edició del passat 27 de setembre. També disponible a Youtube (a partir del minut 19,30). A ballar i a cremar adrenalina, s'ha dit.

La cultura 'rave', a Territori Clandestí

Assistents a la rave de Castlemorton, el 1992.

"De les primeres warehouse parties de finals dels vuitanta, quan tota una generació va descobrir l’acid house i l’MDMA, a la massiva rave de Castlemorton del 1992, on més de 40.000 persones van estar de festa durant una setmana: avui parlem de cultura rave, de la seva història, la seva radicalització i del rerefons llibertari que l’alimenta. I ho fem de la mà d’un assaig clàssic: “Energy Flash”, de Simon Reynolds, publicat en llengua espanyola per l’editorial Contra".

Per fi sembla que algú s'ha decidit a abordar el fenomen rave des del rigor, la profunditat i el coneixement de causa. Aquesta setmana, al programa Territori Clandestí de Ràdio 4 (RNE), Consol Saenz i Oriol Rossell parlen d'aquesta cultura en termes artístics i culturals, però també sociològics i fins i tot polítics. Altament recomanable per entendre una mica millor el que va passar dies enrere a Llinars del Vallès, però sobretot l'abast i el conjunt d'un fenomen que va molt més enllà dels prejudicis i els estigmes de manual.

Disponible en podcast.