El FEMAC 2021, a El 9 Nou

Aquest cap de setmana ha fet un any que vaig anar a cobrir la setena edició del Festival de Música Acústica de Canovelles (FEMAC) al Teatre Auditori Can Palots. Va ser l'últim esdeveniment musical al qual vaig poder assistir abans de la fi del món tal i com sempre l'havíem conegut. Per això encara en guardo un record especial, i per això m'alegro d'haver pogut tornar al cap d'un any a Can Palots per cobrir la vuitena edició del FEMAC amb un cartell on han coincidit les propostes de Ferran Palau, Anna Andreu, Meritxell Neddermann i Acústiquem. Bé, avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

El viatge còsmic de Gina Argemir

Paisatges còsmics i motius psicodèlics al nou videoclip de Gina Argemir. "Lotus blau" és una de les peces que conformen el seu segon ep, "Sutra" (2019). Un exercici de grunge robust banyat en una bona dosi de sensualitat, que a nivell visual s'ha traduït en un viatge fins als confins més remots del cosmos però també de la ment humana. "És el meu petit tribut a aquest cosmos meravellós, misteriós, inabastable i sublim, en el que coexisteixen la llum i la foscor, l'efímer i l'eternitat, la vida i la mort, el tot i el no-res", ha explicat la pròpia Argemir a través de les xarxes socials. Disponible a Youtube.

Da Souza amb Tomeu Penya

Da Souza - Foto Manuel Pomar Cloquell.

Poques vegades passen tantes coses en tan sols tres minuts i mig. Dues generacions de la música mallorquina es donen la mà a "La faula del falcó II", el flamant darrer single de Da Souza, que compta amb una sorprenent participació vocal de Tomeu Penya. La peça arrenca des de les textures més boiroses i oníriques d'allò que darrerament s'ha anomenat pop metafísic. Passat el primer minut i mig, irromp Penya gairebé des del no res i literalment es posa a rapejar sobre una base protodancehall que acaba fonent-se amb els ressons free jazz d'un saxofon en flames.

"La faula del falcó II" –poden escoltar el senzill en qüestió en plataformes com Youtube-. és el primer avançament del proper ep de Da Souza, "Boleros", que veurà la llum el mes vinent a través de Bankrobber. Penya, d'altra banda, va tancar el 2020 amb la publicació d'un nou ep, "Natura" (Blau), que el presenta en plena forma i més inspirat que mai als seus 72 anys. Country de factura clàssica, tan hereu de Nashville com de la Costa Oest. Atenció a la mètrica honky tonk d'"Amb so primer tren" i als ressons crepusculars d'"Aire". Cinc cançons i cinc motius per celebrar l'envejable estat de maduresa de l'autor de "Rock & Roll (Els millors anys)".

Fa un any no ens ho imaginàvem

D'aquí a una setmana farà un any que ens van dir que serien quinze dies. Avui fa un any de l'últim concert al qual vaig poder assistir sense mascareta i sense haver de fer absurds rituals a l'entrada i a la sortida del recinte de torn. Fa tan sols un any, a data d'avui, ningú s'imaginava el que arribaríem a veure durant les setmanes posteriors. I no parlo en termes estrictament sanitaris, tampoc de la retallada de llibertats que han implicat bona part de les restriccions imposades des d'aleshores.

Parlo d'haver constatat de què pot ser capaç l'ésser humà quan se li ha posat la por al cos. De com persones com vostès i com jo es dedicaven a increpar els seus propis veïns i a posar-los sota sospita, ja fos des dels balcons o –pitjor encara- des d'aquest camp de batalla on tot s'hi val que han esdevingut les xarxes socials. De com aquella crisi que segons alguns havia de revelar el millor de la condició humana, en va acabar treient el pitjor. Ja fa uns quants anys que em defineixo com a misantrop, però si una cosa m'han ensenyat aquests darrers dotze mesos és què significa realment la misantropia.

FEMAC 2021

Ferran Palau, omplint la immensitat de l'escenari des de la més absoluta austeritat.

FEMAC 2021

Teatre Auditori Can Palots, Canovelles

7 de març de 2021

I la música va tornar a sonar a Can Palots. A gairebé un any de l'inici del primer estat d'alarma, l'anterior edició del Festival de Música Acústica de Canovelles (FEMAC) havia estat un dels últims esdeveniments musicals que s'havien pogut celebrar a casa nostra abans dels diversos paquets de restriccions derivats de l'emergència sanitària. Que un any més tard, encara en plena pandèmia i en una situació d'incertesa com la present, els seus responsables hagin tornat a apostar per la música en directe i pel mateix format  de cada any –si bé reduint l'aforament tal i com marca la normativa-, és digne d'aplaudir. Que a més ho hagin fet aplegant sota un mateix cartell a Ferran Palau, Anna Andreu, Meritxell Neddermann i Acústiquem, és un bon motiu per sortir de casa malgrat tot.

Van ser Acústiquem els encarregats de trencar el gel amb format de trio i mitjançant un repàs generós al seu darrer disc, "1990" (2020). Anna Andreu venia a presentar les cançons del primer àlbum que signa amb el seu nom, "Els mals costums" (2020), que va alternar amb cites a Anímic ("Gem"), Leonard Cohen (una estripada "So Long, Marianne") i Paco Ibáñez ("Canción del jinete"). Ferran Palau va defensar el seu darrer treball –"Parc" (2021)- i va desplegar el seu pop metafísic amb l'únic suport de la seva guitarra i les seves cançons fràgils però majestuoses. I Meritxell Neddermann va marcar terreny tot desplegant un repertori que beu de múltiples fonts i on figuren títols com "Story", "Ready" o "Em molesta" –tots inclosos a "In the Backyard of the Castle" (2020), el seu primer àlbum-.

A favor d'Ian Brown

Ian Brown.

Aquella lògica binària de blanc i negre, de bons i dolents, d'estar amb mi o contra mi. Allò de no entendre que es pot ser responsable sense assumir de forma acrítica tot un paquet de mesures sanitàries, diguem-ne, desproporcionades. O que qüestionar estats d'opinió i discursos oficials no equival a ser un irresponsable, menys encara un negacionista o un conspiranoic, contràriament al que es dediquen a predicar alguns. El cas és que aquesta setmana li ha tocat el rebre a través de les xarxes socials a Ian Brown després d'anunciar que es nega a actuar en un festival britànic que només admetrà aquells espectadors que puguin certificar haver-se vacunat contra la Covid-19.

"El meu concert com a cap de cartell del dissabte a la nit al NHBD Weekender Festival no tindrà lloc! Em nego a acceptar una prova de vacunació com una condició per accedir-hi", anunciava aquesta setmana l'exlíder dels Stone Roses a través dels seus perfils socials, on dies abans ja s'havia expressat en aquest mateix sentit: "Mai cantaré per a un públic que ha d'estar vacunat com a condició per poder assistir a un concert. Mai de la vida!". Brown, que des del principi s'ha mostrat molt crític amb l'estat d'opinió generat arran de la pandèmia, no està practicant en absolut aquest negacionisme que alguns pretenen atribuir-li. Ni tan sols està discutint que qui ho consideri oportú es posi una vacuna.

El que fa el vocalista, i d'aquí la importància de tot plegat, és rebutjar i denunciar una mesura que atempta contra el dret a la intimitat i la privacitat dels assistents a un concert, estiguin o no vacunats, pensin el que pensin sobre el coronavirus i les mesures que s'han adoptat arreu del món per frenar-ne l'expansió. Tot i això, no ha pogut evitar una d'aquelles pluges de dards enverinats tan pròpies de les xarxes socials. A partir d'aquí, s'hi pot estar d'acord o no, però no es pot negar que la de Brown és una decisió valenta. Oposar-se a una mesura que viola els drets del seu públic en un moment en què discrepar comporta, com a mínim, ser titllat de coses que no són. Totalment a favor d'Ian Brown.

50 anys de "Bryter Layter"

Era un d'aquells plàstics que servidor sempre solia portar a la maleta anys enrere, quan em dedicava a allargar vetllades melòmanes des de les cabines de disc jockey de pubs, bars i sales de concerts de diferent tipus i condició. I solia punxar-ne la segona pista, "Hazey Jane II", ja fos cap al principi de les sessions per allò d'anar entrant en matèria o directament al final per a rebaixar revolucions i enviar el respectable a casa amb un somriure al rostre. L'única cançó alegre del catàleg de Nick Drake, va dir algú des d'una barra de bar durant una d'aquelles sessions. I el més semblant a un hit que mai va arribar a facturar el més maleït dels músics de la seva generació.

Es commemoren avui cinc dècades de la publicació de "Bryter Layter" (1971), el segon àlbum de Drake i un dels grans tresors del catàleg folk d'Island Records. Repetien Joe Boyd als controls i, com a músics de sessió, pesos pesants del folk rock britànic del moment com Richard Thompson, Dave Mattacks o Dave Pegg, aleshores tots tres a Fairport Convention. També tot un John Cale va col·laborar en un parell de cançons. El resultat va ser un tractat de folk tardorenc, tan fràgil i cristal·lí com sofisticat, evocador de l'aguda sensibilitat del seu autor. La crítica el va deixar pels aires. El públic no va respondre –l'extrema timidesa de Drake i la seva poca disposició a tocar en directe tampoc hi van ajudar-. Al cap d'un any arribaria el definitiu "Pink Moon" (1972), i després el tràgic final.