Inspira - "Acaba i comença" (2022)

Feia set anys que Inspira no publicaven disc nou, des del llunyà "Greta" (2015) –des d'aleshores havíem pogut escoltar "Com a casa" (2018), debut en solitari de Jordi Lanuza-. I quan semblava que els barcelonins ja no tornarien mai més, van i es despengen quan menys ens els esperàvem amb un dels seus treballs més rodons. Un "Acaba i comença" (2022, Bankrobber) produït pel seu bon amic Pau Vallvé i gravat en directe als estudis Casa Murada.

No és gratuït, el detall d'haver gravat el disc en directe, perquè justament les 11 peces que el formen sonen a això. A tota una banda anant a una, a quatre músics fent música plegats i a una química que no s'ha desfet –al contrari- malgrat tots aquests anys d'aturada. Amb el suport de vells coneguts com Fer Acosta (guitarra i segona veu), Dario Vuelta (baix) i Xavi Molero (bateria), Lanuza (veu i guitarra) segueix desplegant aquella malenconia marca de la casa en un repertori que bé podria ser el més heterogeni que hagi lliurat a data d'avui.

La inicial "Al bar Vinil", sentit homenatge a tot un clàssic de les nits de Gràcia regentat pel mateix vocalista, sona a tot allò que invoca la seva lletra. A aquell rock de factura independent i tan genuïnament barceloní que durant la primera dècada del present segle –i part de la segona- va semblar dibuixar altres horitzons possibles per a una escena catalana que des d'aleshores ha fet un pas de gegant enrere. "La teva memòria" és un simpàtic exercici de folk pop amb la dosi justa d'èpica. I "Mentre cauen els demés" és una torrencial descàrrega de rock alternatiu amb la sensibilitat a flor de pell.

Menció a part mereix "El desig original". Tempo pausat i uns contorns a contrallum que recorden els passatges intimistes dels inicis del grup, i una tornada marcada per l'esclat d'una guitarra en flames que ens ve a dir que els Inspira de 2022 segueixen essent els de 2012 però han crescut en el millor sentit. Que han evolucionat cap a nous i fascinants horitzons sense renunciar a les seves essències. Possiblement la peça que millor defineixi l'esperit del disc i d'aquesta segona joventut que Lanuza i companyia semblen haver acabat d'encetar. Ben tornats.

Disponible a Bandcamp.

Cartes en temps de guerra, a El 9 Nou

Cartes en temps de guerra. El llibre "El caliu de la il·lusió" (2022) recupera la correspondència dels germans Àngel i Josep Cruixent, de Cardedeu, durant la Guerra Civil. Les ha transcrit el documentalista Salvador Coll, qui també s'ha encarregat de recopilar el material gràfic que complementa el volum. Avui parlem amb ell a les pàgines d'El 9 Nou del Vallès Oriental.

Tanca Music World

Tanca Music World, una de les poques botigues de discos de tota la vida que encara queden obertes a Barcelona. Ho farà a principis del mes vinent perquè els propietaris del local del carrer Enric Granados amb Rosselló no li renoven el lloguer. Al seu lloc s'hi obrirà properament una franquícia, un basar xinès, un bar fashion dels que cobren els gintònics a preu de petroli, o qualsevol d'aquells establiments que sol freqüentar la gent pragmàtica que escolta música a través d'una pantalla de mòbil perquè, diuen, és el progrés.

Doncs què volen que els digui, quina pena de progrés aquell que ens porta a escoltar obres mestres a través d'aplicacions que només beneficien a grans corporacions, i que s'està carregant a marxes forçades la identitat i la vida de barris, pobles i ciutats senceres. Quina merda de progrés, aquell que fomenta el tancament negocis amb dècades o segles d'història, i deixa orfes les seves clienteles amb una simple però contundent jugada immobiliària.

Music World la vaig freqüentar sobretot quan encara era al carrer Tallers. Inoblidables aquelles tardes en què passaves per davant de la botiga i et trobaves el José Luis repartint flyers amb agendes de concerts –de quan les entrades es compraven a les disqueries i no en tristes plataformes digitals operades per entitats bancàries-. Tampoc oblidaré mai el dia que hi vaig anar a comprar el "Grande Rock" (1999) dels Hellacopters. "Te llevas un discazo, uno de mis favoritos", em va dir el José Luis, i sé que no m'ho va dir perquè sí: en posteriors visites a la botiga el tenia sonant a tota castanya. Aquell home és la passió per la música personificada, i no és just que hagi de marxar de darrere el taulell en nom de l'eufemisme de 'les lleis del mercat'.

Tanca Music World, i la notícia fa mal perquè amb aquesta mena de tancaments es perd molt més que un negoci. Es perd una part essencial de la poca ànima que encara li queda a una ciutat que, de tant posar-se guapa, s'ha acabat convertint en un parc temàtic. Es perd un espai de comerç però també de socialització. I què collons, es perd un estil de vida que potser serà cosa de quatre romàntics nostàlgics, però mentre ha durat no ha deixat de ser molt més apassionant i enriquidor que poder disposar de qualsevol cosa a qualsevol hora i a l'abast d'un miserable clic.

Adia Victoria - "A Southern Gothic" (2021)

Vam descobrir la música d'Adia Victoria ara fa ben bé sis anys, quan va debutar amb el ja prometedor "Beyond the Bloodhounds" (2016). Un primer àlbum que s'emmirallava en la tradició sonora del Sud dels Estats Units –en especial el blues que sempre ha estat part essencial de l'adn de la de Carolina del Sud-, alhora que oferia una lectura crítica de la regió amb una lírica d'allò més punyent i un discurs que bevia també de les formes més elèctriques del rock alternatiu –les comparacions amb PJ Harvey no eren gratuïtes-.

Des d'aleshores ha gravat un àlbum amb Aaron Dessner (The National) a la producció –"Silences" (2019)- i ha acabat trobant el seu lloc en unes coordenades sonores molt més tradicionals –però no per això menys originals-, les que explorava l'any passat a "A Southern Gothic", un tercer àlbum produït per tot un T Bone Burnett, i amb tota probabilitat la seva obra definitiva a data d'avui. Un treball que canta a les bondats del Sud –que hi són, més enllà dels tòpics-, però també segueix denunciant una realitat difícil d'assumir quan una és dona i afroamericana.

Amb una nòmina de col·laboradors que inclou pesos pesants com Margo Price, Jason Isbell o Matt Berninger (The National)-, l'àlbum alterna les formes més primitives i ancestrals del blues –"Mean-Hearted Woman", "You Was Born to Die", "Carolina Bound"- amb mirades a registres perifèrics que parteixen de la tradició per mirar molt més enllà de les etiquetes –el soul crepuscular de "Whole World Knows", el rock claustrofòbic de "Troubled Mind" o la psicodèlia mutant de "Far from Dixie"-. Un disc de confirmació amb totes les lletres.

50 anys d'"Exile on Main St."

Hora de parar màquines, servir-se el millor bourbon que tinguin vostès a mà i celebrar amb tots els honors l'aniversari rodó d'un disc encara més rodó. 50 anys es commemoren avui de la publicació d'"Exile on Main St.", considerat per molts com l'obra magna dels Rolling Stones o, directament, com el millor àlbum de la història. Consideracions sempre discutibles –personalment, sóc més de "Let It Bleed" i "Sticky Fingers"- però també la certesa de trobar-nos davant d'un treball amb caràcter definitiu, també d'un dels plàstics més influents de tots els temps.

Publicat el 12 de maig de 1972, "Exile on Main St." és la culminació de tot allò que els Stones havien estat construint des que havien fet el gran cop de timó de la seva carrera amb "Beggars Banquet" (1968) –al qual havien seguit els citats "Let It Bleed" (1969) i "Sticky Fingers" (1971)-. Capbussar-se de ple en les arrels més essencials del blues i el rock'n'roll, i redefinir per sempre més els fonaments del rock i la música pop. No només tot el que han fet Ses Majestats des d'aleshores es deriva d'aquí, tampoc carreres com les d'uns Black Crowes o uns Primal Scream s'entendrien sense la línia evolutiva que va de "Beggars Banquet" a "Exile on Main St.".

Gravat majoritàriament a la mansió de Nellcôte, a la costa francesa –on s'havia instal·lat la banda per esquivar la pressió fiscal del Regne Unit-, amb Jimmy Miller a la producció, en un ambient de festa constant en tots els sentits i amb Gram Parsons rondant a Keith Richards per desesperació de Mick Jagger –la relació entre els Glimmer Twins començava a esquerdar-se a mida que les seves personalitats esdevenien cada cop més distants però igualment complementàries-, ens trobem davant d'un àlbum doble on no hi falta ni sobra res. L'inici a tota pastilla amb "Rocks Off" i "Rip This Joint", els aires bucòlics de "Sweet Virginia", l'atac frontal d'"All Down the Line", l'esclat gòspel de "Shine a Light", Richards cantant aquell "Happy" que val un imperi, i les versions tan ben triades d'Slim Harpo ("Shake Your Hips") i Robert Johnson ("Stop Breaking Down"). I la cosa no s'acaba aquí, òbviament.

I després hi ha aquella caràtula icònica com poques. Un collage de fotografies de freaks, artistes de circ i altres criatures de la nit, realitzades per Robert Frank a l'Amèrica més profunda i deixada de la mà de Déu –les imatges eren outtakes del seu llibre "The Americans" (1958)-. L'embolcall ideal per a un àlbum que efectivament reivindicava i es feia seva l'essència més perillosa, singular i subterrània de la cultura i la societat nord-americanes. La mateixa que incomptables melòmans celebren cada cop que deixen caure l'agulla del tocadiscos sobre aquesta obra essencial que avui fa mig segle. Ja tenen vostès el bourbon a punt?

Ratpenat - "Tard... i amb ressaca" (2022)

Quan l'escena musical catalana es debat entre el pop més inofensiu, els ritmes urbans més domesticats i el mestissatge més banal i previsible, cal més que mai reivindicar una banda com Ratpenat. Els barcelonins formen una mena de santíssima trinitat del punk rock nostrat juntament amb els empordanesos Fetus, els vallesans Zombi Pujol i els tarragonins Crim, i d'alguna manera han vingut a recordar-nos que fer la revolució no té per què ser incompatible amb passar una bona estona.

El seu nou àlbum, "Tard... i amb ressaca" (2022, Kasba Music), és una nova escopinada a la cara d'un sistema que ja venia podrit de fàbrica, també d'aquesta societat que n'ha assumit els postulats i les directrius com si fos un ramat d'ovelles. Ho fa a ritme de salvatge punk'n'roll marca de la casa, amb una lírica que parla sense embuts i amb l'actitud de qui ha vingut a sacsejar consciències i fonaments. Títols com "100% Indecent" o "El problema sou vosaltres" són molt més que declaracions de principis. I "Tot no anirà bé" és la crònica enrabiada de totes les barbaritats comeses durant els darrers dos anys amb el pretext sanitari.

La segona cara del disc es compon de versions de clàssics aliens, tan sorprenents com ben trobades. Té tot el sentit del món, per exemple, escoltar "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol" de Pi de la Serra a ritme de frenètic hardcore punk, ni que sigui per recordar que el seu missatge segueix tan vigent com el primer dia per moltes dècades que passin. És un puntàs escoltar com els barcelonins reinterpreten "Era tan bon home" de Pere Tàpias com si fos dels Backyard Babies. I la robusta adaptació del "Que tinguem sort" de Lluís Llach és un cop de puny a la cara d'aquest teatre de l'absurd en què s'ha convertit el mainstream independentista.


Més informació:

Ratpenat  /  Pàgina web

The Georgia Thunderbolts

La nova generació del més genuí southern rock.

El nom del grup deixa les coses clares de bon principi. The Georgia Thunderbolts és una banda de southern rock amb totes les lletres i totes les conseqüències. Formats a la la localitat de Rome, a l'estat de Georgia, les seves cançons beuen de fonts com Lynyrd Skynyrd, els Black Crowes o els Allman Brothers –atenció a la seva versió de "Midnight Rider"-. Van debutar el 2020 amb un ep de títol homònim, al qual va seguir l'any passat el seu primer àlbum, un "Can We Get a Witness" on els ritmes monolítics i les guitarres pantanoses destil·len essències amb un fort regust de bourbon i cervesa fresca. Han compartit escenaris amb gegants com Deep Purple o la Marshall Tucker Band, i ja s'han guanyat un lloc destacat a la nova fornada de bandes del Sud. Descobreixin-los al seu web.