70 anys de "Jambalaya"

Hank Williams.

Avui fa 70 anys que Hank Williams va gravar la immortal "Jambalaya (On the Bayou)" en un estudi de Nashville. Una història de desamor ambientada al sud de Louisiana, a ritme de genuí honky tonk però amb un fort accent cajun, composta a quatre mans pel mateix Williams i Moon Mullican. El senzill va sortir publicat el 19 de juliol d'aquell mateix 1952 i va esdevenir un dels clàssics més essencials de la música country.

Ara mateix, una recerca a Google amb el títol d'aquesta cançó dona com a primers resultats versions com la que en van fer els Carpenters, però no l'original de Williams. Un fet comprensible (fins a un cert punt), tenint en compte que es tracta d'una de les composicions més versionades del segle XX, però també un símptoma (un de tants) del món absurd on vivim.

Les maquetes desenterrades de Lou Reed

Lou Reed.

"I'm Waiting for the Man" tal com mai abans l'havíem pogut escoltar. El clàssic de la Velvet Underground desproveït de tot el seu aparell elèctric, en una versió acústica i encara embrionària. La que va gravar Lou Reed la primavera de1965 en una maqueta on també figuraven preses primitives de títols com "Heroin" o "Pale Blue Eyes". Una gravació que tot just s'acaba de fer pública i que, més enllà de connectar amb el passat de Reed com a cantant de doo-wop, invoca també les formes més ancestrals del blues, aquell gènere amb el qual la Velvet hauria volgut trencar segons determinats tòpics i mites mal entesos. La pista en qüestió està disponible en plataformes digitals com Youtube, i és el primer avançament de "Words & Music, May 1965", un àlbum que sortirà el mes d'agost vinent i inclourà les maquetes que va gravar Reed aquella primavera. De la seva edició se n'encarrega un segell de solvència tan contrastada com és Light In The Attic, que ha comptat amb l'assessorament de la mateixa Laurie Anderson.

50 anys de "Some Time in New York City"

Oblidin-se d'"Imagine" (1971) i de tot allò que havia passat immediatament abans. Per a John Lennon la dècada dels 70 va començar amb "Some Time in New York City", el setè àlbum que facturava al marge dels Beatles i el cinquè que signava de forma conjunta amb Yoko Ono. Publicat tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys, el disc en qüestió era el primer que lliurava el matrimoni després d'haver-se instal·lat a Nova York. També va ser l'obra on Lennon va fer més explícits els seus posicionaments polítics, abordant temàtiques com el sexisme, el racisme, les desigualtats socials o el colonialisme tal com no ho havia fet mai abans –ni ho tornaria a fer mai més-

Gravat als estudis Record Plant de la ciutat dels gratacels, amb tot un Phil Spector a la producció i amb els mai prou reivindicats Elephant's Memory com a banda de suport, l'àlbum començava amb "Woman Is the Nigger of the World", enrabiat cant feminista a ritme de robust soul rock i amb uns versos prou punyents per incomodar bona part de la pròpia parròquia de Lennon. "Attica State" denunciava els abusos del sistema penitencari nord-americà a ritme d'hipnòtic rhythm & blues. "New York City" era un refrescant rock'n'roll on l'exBeatle cantava les bondats de la seva ciutat d'adopció però també citava la cacera de bruixes a què l'estava sotmetent l'administració Nixon –intents de deportació inclosos: hi va haver un temps en què una estrella del rock podia arribar a posar molt nerviós el mateix inquilí de la Casa Blanca-.

El funk mutant de "Sunday Bloody Sunday" condemnava l'aleshores recent matança del Diumenge Sagnant a Irlanda del Nord, anys abans que U2 recordessin aquells fets amb la icònica peça homònima. També "The Luck of the Irish" tractava sobre el conflicte a l'Ulster, si bé la seva lletra oferia una perspectiva històrica del domini britànic sobre Irlanda –empatitzant sense reserves amb la causa del poble irlandès, en un gest que avui segueix honrant el seu autor i del qual podrien prendre bona nota certs revolucionaris d'aquesta banda dels Pirineus-, i la música s'inspirava en les balades folk més tradicionals. I el blues àcid de "John Sinclair" era un homenatge a l'activista del mateix nom, empresonat injustament per un suposat tema de drogues.

El segon volum de l'àlbum –editat amb format doble- era un recull de gravacions en directe que Lennon i Ono havien fet el 1969 i el 1971 al Lyceum Ballroom de Londres i al Fillmore East de Nova York, respectivament, acompanyats per músics com Eric Clapton (guitarra), George Harrison (guitarra), Keith Moon (bateria), Bobby Keys (saxo), Billy Preston (orgue), Klaus Voormann (baix), Frank Zappa (guitarra) o el recentment desaparegut Alan White (bateria). El repertori alternava robustes lectures de clàssics com "Cold Turkey" o "Well (Baby Please Don't Go)" (The Olympics), amb intenses jams de psicodèlia extrema i soroll en estat pur, que Yoko Ono amenitzava amb aquells cants espectrals tan seus. Els que solen encisar els seus devots al mateix temps que desconcerten a tota la resta, vostès ja m'entenen...

Tot allò que implica viatjar

Patricia Almarcegui i Tania Adam, ahir a la Porxada de Granollers.

El viatge com a experiència de creixement personal, fruit de la curiositat, la inquietud i l'ànsia de coneixement. Però també el viatge forçat de qui s'ha vist obligat a abandonar la seva terra a la recerca d'una vida millor. I el turisme, aquest costum occidental de voler anar pel món a conèixer altres cultures sense necessitat d'haver-les d'entendre. L'escriptora Patricia Almarcegui i la periodista Tania Adam van dialogar al voltant del fet de viatjar, ahir al matí a la plaça de la Porxada de Granollers en el marc del cicle Opera Aperta que promou el Museu de la ciutat. I van obrir unes quantes línies de reflexió a tenir sempre presents, encara més quan les vacances d'estiu són a tocar i torna a imposar-se el retorn a una mal anomenada normalitat.

I encara més reflexions al voltant de l'acció de viatjar. El periodista Esteve Plantada va entrevistar al poeta i assagista Lluís Calvo, ahir a la tarda al mateix Museu de Granollers, també en el marc de l'Opera Aperta. Van parlar de situacionisme, de biopolítica, del medi natural i d'espiritualitat, entre d'altres coses. "Tot allò espiritual s'ha estat desprestigiant durant molts anys, en part a causa del caràcter retrògrad de l'Església Catòlica. Però cal que sortim de l'armari en termes espirituals. Cal reivindicar una espiritualitat laica. A dia d'avui l'espiritualitat és la màxima transgressió, perquè ens torna aquella connexió amb la natura que un dia vam perdre", va dir Calvo. Pensem-hi, també.

Nikki Lane s'ho passa bé

Nikki Lane.

Sort en tenim d'aquells artistes que no tan sols tenen ganes de passar-s'ho bé, sinó també d'encomanar aquestes ganes a qui li vingui de gust compartir-les. Al seu darrer videoclip, Nikki Lane s'enfila a un cotxe, condueix a ritme de country rock fins a un d'aquells bars on la música sol sonar tan fresca com la cervesa, juga una partida de billar amb les seves amigues, es demana un bourbon a la barra i s'acaba emportant l'ampolla per seguir-la degustant mentre es banya en un llac perdut enmig d'un bosc remot. Lane sap passar-s'ho bé, i fa que a un li vinguin ganes de seguir els seus passos.

El videoclip en qüestió –dirigit per Jocelyn Cooper- correspon a "First High", el primer avançament del proper àlbum de la nord-americana, un "Denim & Diamonds" produït per Josh Homme (Queens Of The Stone Age) que es posarà a la venda a finals de setembre. Segons ha declarat la mateixa Lane, la peça i el vídeo en qüestió volen reflectir "el sentiment de ser jove en un poble petit un dia d'estiu, i la manca d'inhibició que l'acompanya". El títol de la cançó, que es podria traduir com a Primera borratxera, és prou explícit. I musicalment, sona exactament a això, a la sensació d'estar-s'ho passant bé sense excuses ni reserves.

Disponible a Youtube.

Julee Cruise (1956-2022)

JULEE CRUISE
(1956-2022)

Confesso que estic poc familiaritzat amb l'univers Twin Peaks –assignatura pendent que segueix fent-me una mica de mandra, què hi farem-. Però això no m'impedeix apreciar-ne la banda sonora, ni considerar que la cançó "Falling", composta per Angelo Badalamenti i David Lynch, i cantada per Julee Cruise, segueix valent avui per mitja discografia de Lana Del Rey –com a mínim-. La peça en qüestió formava part del debut discogràfic de Cruise, aquell "Floating into the Night" (1989) que van produir els mateixos Badalamenti i Lynch, i que va aproximar les textures més atmosfèriques del dream pop fins a l'estètica noir més subterrània. Al cap d'un any es va incloure a la banda sonora de "Twin Peaks", i la resta va ser història. A partir d'aquest moment, la trajectòria de Cruise va ser intermitent –tan sols quatre àlbums des del seu debut-, i va evolucionar cap a altres coordenades sonores. Ens ha deixat a l'edat de 65 anys.

Grachan Moncur III (1937-2022)

GRACHAN MONCUR III
(1937-2022)

Ha mort el trombonista Grachan Moncur III, veterà de les òrbites del hard bop i el free jazz. Fill d'una família de músics, el seu esperit inquiet i la seva vocació exploradora el van portar a eixamplar els horitzons del jazz amb àlbums com "Evolution" (1964) o "New Africa" (1969). A més de desenvolupar la seva trajectòria com a solista, també va acompanyar figures com Bennie Golson, Herbie Hancock, Archie Shepp o Jackie McLean –alguns d'ells també van formar part de la seva pròpia banda-. Tenia 85 anys.