50 anys de l'últim concert de Lennon

John Lennon al Madison Square Garden, el 30 d'agost de 1972.

Es commemoren avui 50 anys de l'últim concert que va oferir John Lennon –també un dels pocs que va arribar a fer al marge dels Beatles-. Va ser el 30 d'agost de 1972 al Madison Square Garden de Nova York, en el marc d'una gala benèfica per la Willowbrook State School, una institució d'Staten Island que tenia cura d'infants amb diversitat funcional –a la gala també hi van tocar Stevie Wonder i Roberta Flack, entre d'altres-. Lennon va actuar acompanyat per Yoko Ono i la que aleshores era la seva banda de suport a l'estudi de gravació, Elephant's Memory, oportunament augmentada amb Jim Keltner a la segona (o primera) bateria.

Va fer dos passis, un a la tarda i un altre al vespre, tots dos d'una hora de durada, amb un repertori que va alternar peces de l'aleshores recent "Some Time in New York City" (1972) amb cites al fons d'armari –"It's So Hard", "Instant Karma", "Imagine", "Cold Turkey"-, una única concessió al catàleg dels Beatles –"Come Together"-, i una versió del "Hound Dog" de Big Mama Thornton –inspirada en la lectura d'Elvis Presley- que Yoko Ono es va encarregar de destrossar –ja poden imaginar-se vostès com-. L'enregistrament del primer passi es va editar de forma oficial el 1986 a l'àlbum i el vídeo en directe "Live in New York City" –el disc va obviar les cançons cantades per Ono i va eliminar de la mescla la seva intervenció a "Hound Dog", el vídeo ho va mantenir-.

"Live in New York City" està inexplicablement descatalogat a data d'avui. El disc no cal que el busquin en plataformes com Spotify, perquè no hi és –no, no tot en aquesta vida s'ha de trobar a l'abast d'un clic-. El vídeo, a hores d'ara, el poden visionar a Youtube. Després d'aquells dos passis, Lennon no va tornar-se a enfilar a un escenari fins al 28 de novembre de 1974, quan va sortir a tocar tres cançons durant un concert d'Elton John al mateix Madison Square Garden –en base a la famosa juguesca que l'exBeatle havia fet amb el pianista-. Aquell sí, va ser l'últim cop que l'autor d'"Imagine" (1971) es va deixar veure (i escoltar) al damunt d'un escenari.

50 anys de "Some Time in New York City"

Oblidin-se d'"Imagine" (1971) i de tot allò que havia passat immediatament abans. Per a John Lennon la dècada dels 70 va començar amb "Some Time in New York City", el setè àlbum que facturava al marge dels Beatles i el cinquè que signava de forma conjunta amb Yoko Ono. Publicat tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys, el disc en qüestió era el primer que lliurava el matrimoni després d'haver-se instal·lat a Nova York. També va ser l'obra on Lennon va fer més explícits els seus posicionaments polítics, abordant temàtiques com el sexisme, el racisme, les desigualtats socials o el colonialisme tal com no ho havia fet mai abans –ni ho tornaria a fer mai més-

Gravat als estudis Record Plant de la ciutat dels gratacels, amb tot un Phil Spector a la producció i amb els mai prou reivindicats Elephant's Memory com a banda de suport, l'àlbum començava amb "Woman Is the Nigger of the World", enrabiat cant feminista a ritme de robust soul rock i amb uns versos prou punyents per incomodar bona part de la pròpia parròquia de Lennon. "Attica State" denunciava els abusos del sistema penitencari nord-americà a ritme d'hipnòtic rhythm & blues. "New York City" era un refrescant rock'n'roll on l'exBeatle cantava les bondats de la seva ciutat d'adopció però també citava la cacera de bruixes a què l'estava sotmetent l'administració Nixon –intents de deportació inclosos: hi va haver un temps en què una estrella del rock podia arribar a posar molt nerviós el mateix inquilí de la Casa Blanca-.

El funk mutant de "Sunday Bloody Sunday" condemnava l'aleshores recent matança del Diumenge Sagnant a Irlanda del Nord, anys abans que U2 recordessin aquells fets amb la icònica peça homònima. També "The Luck of the Irish" tractava sobre el conflicte a l'Ulster, si bé la seva lletra oferia una perspectiva històrica del domini britànic sobre Irlanda –empatitzant sense reserves amb la causa del poble irlandès, en un gest que avui segueix honrant el seu autor i del qual podrien prendre bona nota certs revolucionaris d'aquesta banda dels Pirineus-, i la música s'inspirava en les balades folk més tradicionals. I el blues àcid de "John Sinclair" era un homenatge a l'activista del mateix nom, empresonat injustament per un suposat tema de drogues.

El segon volum de l'àlbum –editat amb format doble- era un recull de gravacions en directe que Lennon i Ono havien fet el 1969 i el 1971 al Lyceum Ballroom de Londres i al Fillmore East de Nova York, respectivament, acompanyats per músics com Eric Clapton (guitarra), George Harrison (guitarra), Keith Moon (bateria), Bobby Keys (saxo), Billy Preston (orgue), Klaus Voormann (baix), Frank Zappa (guitarra) o el recentment desaparegut Alan White (bateria). El repertori alternava robustes lectures de clàssics com "Cold Turkey" o "Well (Baby Please Don't Go)" (The Olympics), amb intenses jams de psicodèlia extrema i soroll en estat pur, que Yoko Ono amenitzava amb aquells cants espectrals tan seus. Els que solen encisar els seus devots al mateix temps que desconcerten a tota la resta, vostès ja m'entenen...