Hospital del Mar (2)

Porto una setmana escoltant la cançó "Hospital del Mar" d'Els Pets com a mínim un cop al dia. Perquè en alguns dels seus versos hi segueixen ressonant les dues hores més bèsties de la meva vida, però sobretot perquè m'està ajudant a portar tan bé com puc una situació que no és fàcil. I potser vaig una mica (molt) tard, però m'acabo d'adonar que la música serveix justament per això. I partir d'aquí, tota la resta de coses que puguem dir-ne aquells que ens pensem que en sabem molt, no deixen de ser elucubracions que al final del dia no porten enlloc.

Una persona sensible (i valenta)

Vaig conèixer la Marta ja fa uns quants anys a través d'aquest mateix blog. Si no ho recordo malament, el primer contacte va ser un comentari seu corregint una dada errònia en una entrada que jo havia publicat. Sí, tots ens equivoquem i de vegades va bé que algú ens posi davant del mirall. Si tampoc ho recordo malament, al següent comentari que va fer em felicitava per un article d'opinió publicat al cap d'uns mesos. Un detall que vaig agrair, és clar. Els comentaris van seguir arribant, i molt aviat em va cridar l'atenció la forma com la Marta parlava de música.

Perquè ho feia amb coneixement de causa, però sobretot per la passió que hi posava. I també per la seva sinceritat. Si una cosa no li agradava, ho deia. De forma absolutament respectuosa i amb una gran humilitat –tota una raresa en aquest món nostre, i encara més en l'àmbit digital-, però ho deia. A partir d'aquí ens vam acabar seguint a les xarxes socials, i vam arribar a coincidir en persona en més d'un concert –un plaer, per cert-. Fins i tot puc dir que alguns dels meus artistes preferits dels darrers anys –penso per exemple en Big Thief- els he descobert a través de recomanacions seves.

Ja fa temps que la segueixo a Twitter, aquella xarxa social que es debat constantment entre l'olla de grills i el camp de batalla digital, on tot s'hi val i on el soroll en el pitjor sentit ha esdevingut la norma. Llegir-hi algú com la Marta és tot un bàlsam. Perquè a les seves piulades hi ha reflexió, confessió i una bona dosi d'introspecció en veu alta –no confondre això últim amb la pornografia emocional que fomenten xarxes com la que ens ocupa-. Ahir, per exemple, va piular això: "Sóc una persona sensible". Amb tan sols quatre paraules, la frase més honesta, valenta i sensata que mai he pogut llegir a Twitter –poden llegir vostès el tweet original en aquest enllaç.

Avui fa una setmana vaig decidir que a partir d'ara em passaria el mínim temps possible davant la pantalla –i quan ho vaig anunciar pensava sobretot en les xarxes socials i tot allò que aquestes impliquen-. I ho estic fent: des d'aleshores, la meva activitat a xarxes s'ha limitat a qüestions estrictament professionals. Amb l'excepció d'aquesta piulada que no vaig poder evitar repiular i que avui em ve de gust compartir també a través d'aquest canal. Perquè, què volen que els digui, llegir una frase com aquesta en un lloc com aquell et fa sentir que encara no estàs del tot sol al món. Visca les persones valentes. Però sobretot visca les persones sensibles.

Musik N Viu, Memi Sillah i Èric Vinaixa, a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit a la primera nit del festival Musik N Viu de Granollers, on han actuat entre d'altres Skarra Mucci i Misha1Dem. També hem passat pels concerts de Memi Sillah al cicle Nits d'estiu. Les dones prenem l'escenari –a Granollers mateix- i Èric Vinaixa al Tarambana de Cardedeu. Les cròniques, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografia de Julián Vázquez. A la mateixa pàgina, el company Xavi Garriga ens explica com va anar la projecció musicada de "Nosferatu" (1922), de F.W. Murnau, a Roca Umbert Fàbrica de les Arts de Granollers, amb banda sonora en directe per cortesia del col·lectiu Konghost.

Espígol - "Espígol II" (2022)

El primer que sorprèn del segon treball d'Espígol, un ep titulat simplement "Espígol II" (2022, Edita La Servidumbre / No Me'n Records), és el sobtat –i encertat- salt endavant d'un quartet que es va presentar en societat com una maquinària de noise en el sentit més genuí del terme i post-punk en estat d'ebullició, i ha mutat des d'aleshores cap a una criatura absolutament inclassificable, que tant pot seguir explorant les coordenades del soroll en estat pur com perfilar traços més melòdics. L'agressió i la melodia, aquella dualitat que tan bé han sabut cultivar en el passat bandes com Sonic Youth, Yo La Tengo o Pixies. De tots tres –i d'altres que no cabrien en una llista- en tenen alguna cosa els barcelonins.

Espígol va començar com un projecte paral·lel de Maurici Ribera (The Missing Leech) al qual es van sumar altres habituals del sotabosc autòcton com són Jordi Morata (Capità Pilgrim), Pedro Vicente del Roble (Black Fanegas) i Jordi Farreras (Kitsch, Steven Munar, Gina Argemir o el seu propi projecte solista). El 2019 van publicar el primer àlbum, de títol homònim, al qual segueix ara aquest segon disc que es va començar a gravar durant aquell mateix exercici però arriba pràcticament amb dos anys de retard a causa del parèntesi pandèmic. A "Espígol II" segueix havent-hi soroll del bo –"Magma fos" i els seus ressons de Sonic Youth-, però sobretot hi ha cançons tan enormes com "Núvol de sofre" o la deliciosament hipnòtica "Roques i líquens". Podria ser un disc de transició, però tot i això sona definitiu com ell sol.

Més informació:

Edita La Servidumbre  /  Bandcamp
No Me'n Records  /  Bandcamp

James Caan (1940-2022)

JAMES CAAN
(1940-2022)

Si Francis Ford Coppola va segellar amb "The Godfather" (1972) la pel·lícula definitiva sobre el món de la màfia –i una de les obres més capitals de la història del cinema-, l'escena de la mort de Sonny Corleone és per mèrits propis una de les més icòniques del gènere criminal. El successor natural de Vito Corleone (Marlon Brando), un aspirant a capo aparentment més fred i implacable que el seu propi pare, cosit a bales sense miraments en un peatge d'autopista. El món del crim organitzat, amb tota la seva cruesa. I el final sobtat d'un personatge que sens dubte hauria pogut donar molt de joc d'haver arribat viu a les posteriors seqüeles. Ha mort l'home que li va donar vida a la pantalla, James Caan, a l'edat de 82 anys i després d'una trajectòria immensa en tots els sentits.

Repàs a una trajectòria exemplar

ÈRIC VINAIXA
Tarambana, Cardedeu
9 de juliol de 2022

Molt sovint es parla d'allò que un artista ha de tenir per poder considerar-se artista –o, com a mínim, per satisfer determinats paladars que es diuen exigents-. Allò escrit així, en cursiva, perquè no acaba d'estar clar què és però tot interlocutor entén a què es refereix el pronom en qüestió. Sigui el que sigui, està clar que Eric Vinaixa ho té. El de Miravet fa cançons que evoquen els clàssics del rock d'arrel més clàssica i el pop més genuïnament anglòfil, i les despatxa amb altes dosis d'ofici. La nit passada va actuar en solitari al Tarambana, alternant la guitarra i el piano, en sala petita i a escassos centímetres d'un respectable que pot considerar-se afortunat d'haver presenciat un passi simplement immaculat.

Va començar amb "Laberint", invocant a la seva manera tota la immensitat dels temps en què bandes com Oasis semblaven vingudes a canviar el món. Va recordar el seus dies al capdavant de Rodamons amb títols com "Entre miratges". Va reivindicar el seu present creatiu amb "Som germans", "La més bonica història" i la dylaniana "Gira-sols". Va reinterpretar "Fidels amants" en clau de dinàmic skiffle. Va reservar per la recta final clàssics com "Ales en sang" i "Moltes gràcies". Va presentar en tanda de bisos una composició nova que promet donar molt de suc quan la porti a l'estudi. I es va acomiadar versionant a Simon & Garfunkel ("The Sound of Silence") i Elvis Presley ("Can't Help Falling in Love", clavant el timbre vocal del Rei).

Cerimònia amb accent jamaicà a la capital vallesana

SKARRA MUCCI
Festival Musik N Viu

Parc Firal, Granollers

8 de juliol de 2022

Ahir a la nit, pràcticament a la mateixa hora que Memi Sillah explorava el nexe natural entre el jazz i les músiques d'arrel jamaicana des d'una plaça del sud de Granollers, aquestes últimes ressonaven amb força a un escàs quilòmetre de distància de la mà de l'associació One Drop, dedicada a difondre les essències de l'illa caribenya a la capital vallesana i als seus voltants. En aquesta ocasió era l'encarregada d'encetar una nova edició del festival Musik N Viu, i ho feia amb un cartell que tenia com a ingredients principals el reggae i derivats com el dancehall –el de debò, no allò que últimament s'ha volgut vendre com a tal-.

Destacava la presència d'un referent d'aquest darrer estil, Skarra Mucci. Amb el suport d'un sound system –tots els cantants i toasters es van acompanyar dels mateixos disc jockeys que van esdevenir el fil conductor de la vetllada-, el jamaicà establert a Alemanya va oferir tota una lliçó de com seduir el respectable amb els mínims recursos. Sempre en clau de present, sense necessitat de presumir d'un llegat que es defensa sol, alternant originals amb sucoses lectures de títols aliens, la seva actuació va ser una cerimònia en el millor sentit. Prèviament l'havien precedit valors a l'alça com el toaster valencià Pupa Congo o la cantant canadenca Misha1Dem.