Tarambana, Cardedeu
9 de juliol de 2022
Molt sovint es parla d'allò que un artista ha de tenir per poder considerar-se artista –o, com a mínim, per satisfer determinats paladars que es diuen exigents-. Allò escrit així, en cursiva, perquè no acaba d'estar clar què és però tot interlocutor entén a què es refereix el pronom en qüestió. Sigui el que sigui, està clar que Eric Vinaixa ho té. El de Miravet fa cançons que evoquen els clàssics del rock d'arrel més clàssica i el pop més genuïnament anglòfil, i les despatxa amb altes dosis d'ofici. La nit passada va actuar en solitari al Tarambana, alternant la guitarra i el piano, en sala petita i a escassos centímetres d'un respectable que pot considerar-se afortunat d'haver presenciat un passi simplement immaculat.
Va començar amb "Laberint", invocant a la seva manera tota la immensitat dels temps en què bandes com Oasis semblaven vingudes a canviar el món. Va recordar el seus dies al capdavant de Rodamons amb títols com "Entre miratges". Va reivindicar el seu present creatiu amb "Som germans", "La més bonica història" i la dylaniana "Gira-sols". Va reinterpretar "Fidels amants" en clau de dinàmic skiffle. Va reservar per la recta final clàssics com "Ales en sang" i "Moltes gràcies". Va presentar en tanda de bisos una composició nova que promet donar molt de suc quan la porti a l'estudi. I es va acomiadar versionant a Simon & Garfunkel ("The Sound of Silence") i Elvis Presley ("Can't Help Falling in Love", clavant el timbre vocal del Rei).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada