'Lifehouse' en 10 pistes

Signe dels temps que ens ha tocat viure, tornen The Who per enèsima vegada a l'abortat concepte Lifehouse. Ho fan amb una caixa escurabutxaques que repassa de forma exhaustiva les sessions del que havia de ser el successor de "Tommy" (1969), projecte que un cop descartat va donar peu al canònic i magistral "Who's Next" (1971) –per molts, el millor àlbum de Pete Townshend, Roger Daltrey, John Entwistle i Keith Moon-.

Un total d'11 discos compactes presentats amb format de luxe sota el títol inequívoc de "Who's Next | Life House" (2023). L'àlbum original remasteritzat i complementat amb maquetes casolanes, preses alternatives i dos concerts sencers. Abundant material d'estudi per a experts i coneixedors, documents d'indiscutible valor històric, que no obstant es perfilen excessius per a qui al final del dia en té prou amb l'obra original –i definitiva-.

La revista Uncut celebra l'edició del box set de torn entrevistant a Townshend, dedicant la portada de novembre al quartet i amanint la cosa amb un recopilatori de 10 cançons provinents de la caixa en qüestió. Impossible resumir 11 volums en una desena de pistes, però seria injust fer-li un lleig. Com era d'esperar, el millor arriba cap al final i són les preses en directe de "Baba O'Riley" i "Won't Get Fooled Again". Gravades a San Francisco el 1971, quan The Who eren amb tota probabilitat la millor banda de rock del món.

Amado Jaén (1949-2023)

AMADO JAÉN
(1949-2023)

Ens ha deixat Amado Jaén, baixista de Los Diablos. No crec que a aquestes alçades encara quedi res per escriure sobre la seva cançó més popular, "Un rayo de sol", de la qual ell mateix havia adaptat la lletra –el compositor era el francès Daniel Vangarde-. Poca cosa s'ha escrit en canvi sobre obres com "¡¡Oh, diablos!!", el segon àlbum del grup barceloní.

Publicat el 1970, coincidint amb l'escalada d'"Un rayo de sol" a les llistes d'èxits –la cançó formava part de l'elapé del mateix títol, editat l'any anterior, però la seva popularitat va motivar-ne la inclusió també al plàstic que ens ocupa-, el treball s'emmirallava en registres com el beat britànic, el rhythm & blues de filiació mod o fins i tot la psicodèlia més assolellada de la Costa Oest nord-americana.

Parlem del disc de "Cada día más", amb aquella guitarra carregada de fuzz i aquell ganxo melòdic evocador d'uns Kinks, uns Monkees o fins i tot uns Byrds. Dels aires malencònics d'"El tiempo pasa", amb aquell teclat que podia recordar a uns Zombies. I d'un "Oh, oh, nada más" que era pur Merseybeat. Tot això, per no parlar d'una de les millors caràtules discogràfiques del seu temps en aquestes latituds nostres.

Per cert, un detall que hauria de ser anecdòtic però no ho és en absolut. Que a finals de 2002 haguessin de venir Jarvis Cocker i el recentment desaparegut Steve Mackey de Pulp a punxar "Un rayo de sol" en una desapareguda sala de Barcelona perquè una part de la generació indie d'aquest país nostre –que cadascú posi aquí el nom que més li convingui- descobrís una banda com Los Diablos, diu molt de la mena de lloc on vivim.

El 30è aniversari de Mojo

Moltes felicitats a la revista Mojo, que celebra tres dècades de periodisme musical rigorós, compromès, apassionat i en paper amb una edició especial –la del mes de novembre-, mirant enrere per seguir caminant endavant –s'hi repassen alguns capítols essencials de la crònica pop d'aquests 30 anys, amb protagonistes com Paul Weller, Bob Dylan o els White Stripes-. I amb un llaminer recopilatori de cançons d'àlbums comentats a la secció Buried Treasure –que cada mes es dedica a desenterrar obres oblidades o directament passades per alt-.

Buck Trent (1938-2023)

BUCK TRENT
(1938-2023)

Veterà de la música country, tant pel seu compte com al costat d'alguns dels noms més essencials d'aquest gènere. Llegenda del bluegrass, estil on va destacar per la seva tècnica extraordinària al banjo –també tocava instruments com la guitarra, la mandolina o el dobro-. Buck Trent va alternar la seva carrera en solitari amb militàncies, durant les dècades dels 60 i els 70, a les bandes d'acompanyament de Bill Monroe i Porter Wagoner. També va ser un habitual, durant els 70, del programa televisiu de Roy Clark, amb qui va sortir de gira en més d'una ocasió –el 1976 van esdevenir els primers músics de country en girar per l'antiga Unió Soviètica-. Més tard va tornar a tocar regularment a la televisió amb Marty Stuart. I va participar com a músic de sessió a la gravació d'àlbums clàssics com "Jolene" (1974), de Dolly Parton. Ha mort a l'edat de 85 anys.

Ricky Gil & Biscuit - "Artefactes sonors de l'underground català" (2023)

Ara fa cosa de dos anys, Ricky Gil i Biscuit solien tancar els concerts de la gira de presentació del seu primer àlbum conjunt, "Infinites rutes invisibles" (2021, Chesapik), amb una robusta lectura de "Hi ha gent", poema de Joan Vergés musicat per un jove Toti Soler en plena era psicodèlica. Tenia tot el sentit del món que el barceloní i els del Garraf, exponents de dues generacions de músics que s'emmirallaven en l'herència sonora de les dècades dels 60 i els 70, haguessin trobat un punt de comunió en aquell nugget genuïnament nostrat. Una perla del primer rock (en) català, recuperada en ple segle XXI com si d'una declaració de principis es tractés.

"Hi ha gent" va ser el punt de partida d'"Artefactes sonors de l'underground català" (2023, Chesapik). El segon àlbum que Biscuit i el cantant de Brighton 64 facturen de forma conjunta. Un disc de versions que reivindica els pioners del rock i la música pop en llengua catalana. Una dotzena de composicions datades entre l'equador dels 60 i les acaballes dels 70, la majoria desconegudes pel gran públic, reinterpretades des del respecte pels originals però amb la dosi extra d'injecció elèctrica de qui ha begut de fonts com The Who o Neil Young amb Crazy Horse. Un exercici de restauració i de justícia històrica pràcticament inèdit a la música pop de casa nostra –podríem buscar precedents en el Modernisme aborigen o en el disc "La pols i l'era" (2016, Bankrobber)-.

El plàstic s'obre amb els acords menors i la tempesta elèctrica de la citada "Hi ha gent", que deixa pas a "Noia" i "Al matí just a trenc d'alba". Dues composicions d'Albert Batiste i Pau Riba, respectivament, emmarcades al seu dia a l'ep "Miniatura" (1969). La primera la fan com si fos de Big Star, la segona traça una boirosa i calidoscòpica atmosfera lisèrgica. "Anna", original d'Ia & Batiste, compta amb la participació vocal d'uns veterans de la mida de Manel Joseph (Orquestra Plateria) i del mateix Jordi Batiste, dos dels noms il·lustres que formen una llista de convidats on també hi destaca la presència dels germans Toni i Dionís Olivé dels mai prou reivindicats Melodrama –representats al disc amb l'esclat power pop de "Tu, jo i el Tibidabo"-.

Completen –i enriqueixen- la nòmina de col·laboradors dues veus plenament contemporànies com són les de Joana Serrat i Namina. "Jo em donaria a qui em volgués" i "Els esnobs", de Maria del Mar Bonet i Guillermina Motta respectivament, semblen fetes a mida de l'una i de l'altra. Les rocalloses "Un desig antic" i "Més enllà" es capbussen en la gènesi del rock nostrat per reivindicar dos noms de culte com els de Jordi Paniagua i Els Xocs. Menció a part mereixen "Mambo" i "La curva del Morrot", que traslladen sense por els originals de Sisa i Gato Pérez fins a les coordenades discursives de Ricky Gil i Biscuit. Si l'escena musical catalana tenia i segueix tenint un deute històric amb aquella generació, és just considerar que aquest àlbum en liquida com a mínim una part. Les notes de la funda interor les ha escrit un expert en la matèria com és el periodista Àlex Gómez-Font. Motiu de més per agenciar-se'n una còpia.

Més informació:

Chesapik  /  Pàgina web

Olof Björner (1942-2023)

OLOF BJÖRNER
(1942-2023)

El terme dylanòleg es va inventar per referir-se a eminències com el suec Olof Björner, gran estudiós dels directes i les sessions de gravació de Bob Dylan. Els va documentar al detall al llarg de la dotzena de volums de la guia "Olof's Files: A Bob Dylan Performance Guide", que abasten des dels inicis de la carrera del de Duluth fins a l'any 2020. No devia ser fàcil, posar en ordre ordre l'obra d'algú tan prolífic i alhora tan esquiu com Dylan –no cal dir que Björner no el va poder fer servir com a font-. En tot cas, la parròquia dylaniana li està molt més que agraïda. Ens ha deixat a l'edat de 80 anys.

El cinquantenari d'"Aquashow"

Elliott Murphy, venerable jornaler del rock'n'roll - Foto Muriel Delepont.

No vaig poder assistir al concert que Elliott Murphy va fer dissabte passat, 7 d'octubre, a la sala 2 d'Apolo. No hi vaig ser perquè no es pot estar a tot arreu, però em sap greu haver-m'ho perdut perquè es tracta d'un artista a qui he seguit durant pràcticament tota la vida i encara no m'ha decebut mai. Un venerable jornaler del rock'n'roll que, si bé no ha assolit mai les xifres estratosfèriques d'amics i contemporanis com Bruce Springsteen, sí que ha sabut consolidar al seu voltant un públic no massiu però en tot cas fidel. També construir un cançoner i una discografia definits per la coherència i el bon gust.

El concert de dissabte era especial perquè s'havia anunciat com la celebració dels 50 anys de carrera del de Long Island –establert des de fa dècades a París-. En realitat en són més, perquè Murphy ja havia militat en grups de garatge i havia recorregut part del continent europeu actuant allà on li fos possible –si calia, a peu de carrer- abans d'entrar a gravar "Aquashow" (1973). El seu primer àlbum, editat per una multinacional –Polydor- i gravat amb músics de sessió com el Byrd Gene Parsons. El punt de partida d'un ascens cap a les més altes esferes que mai es va arribar a produir. La commemoració a l'Apolo, per tant, feia referència al mig segle de l'obra en qüestió.

Ja fa temps que celebro els cinquantenaris d'àlbums clàssics –o no- dedicant-los articles on provo de fer-los justícia. En el cas d'"Aquashow" no ho he fet ni tinc previst fer-ho perquè, tot i haver-se publicat el 1973, no està clara la data en què va sortir. Sí, fins i tot en aquest aspecte és maleït el primer disc d'Elliott Murphy –descatalogat des de fa molts anys malgrat els intents de reeditar-lo per part del seu autor, que en va arribar a fer una versió revisada per esquivar la negativa constant d'una discogràfica que no fa ni deixa fer-. Serveixin per tant aquestes línies com a homenatge a l'àlbum on figuraven perles com "Last of the Rock Stars", "Hangin' Out" o la preciosa "How's the Family". Que per molts anys pugui el novaiorquès seguir-les interpretant en directe.

Però el concert del cap de setmana passat també va servir a Murphy per presentar a Barcelona la seva obra més recent, "Wonder" (2022). Un àlbum concebut durant la pandèmia i gravat al costat de confidents habituals com el seu fidel guitarrista Olivier Durand o el seu fill, Gaspard Murphy, qui s'encarrega de les tasques de producció. Un treball de maduresa, que es diu ara. Un altre disc que difícilment alterarà l'estat de les coses però inclou unes quantes cançons que val la pena escoltar. Un repertori de naturalesa pausada i introspectiva, la de qui amb 74 hiverns a l'esquena i malgrat els somnis no realitzats encara manté intacta la passió pel rock'n'roll i la capacitat d'encisar el respectable amb perles com "Sunlight Keeps Falling" o aquest homenatge als pioners que és "That's the Scene". Per molts anys, i tant que sí.