Amado Jaén (1949-2023)

AMADO JAÉN
(1949-2023)

Ens ha deixat Amado Jaén, baixista de Los Diablos. No crec que a aquestes alçades encara quedi res per escriure sobre la seva cançó més popular, "Un rayo de sol", de la qual ell mateix havia adaptat la lletra –el compositor era el francès Daniel Vangarde-. Poca cosa s'ha escrit en canvi sobre obres com "¡¡Oh, diablos!!", el segon àlbum del grup barceloní.

Publicat el 1970, coincidint amb l'escalada d'"Un rayo de sol" a les llistes d'èxits –la cançó formava part de l'elapé del mateix títol, editat l'any anterior, però la seva popularitat va motivar-ne la inclusió també al plàstic que ens ocupa-, el treball s'emmirallava en registres com el beat britànic, el rhythm & blues de filiació mod o fins i tot la psicodèlia més assolellada de la Costa Oest nord-americana.

Parlem del disc de "Cada día más", amb aquella guitarra carregada de fuzz i aquell ganxo melòdic evocador d'uns Kinks, uns Monkees o fins i tot uns Byrds. Dels aires malencònics d'"El tiempo pasa", amb aquell teclat que podia recordar a uns Zombies. I d'un "Oh, oh, nada más" que era pur Merseybeat. Tot això, per no parlar d'una de les millors caràtules discogràfiques del seu temps en aquestes latituds nostres.

Per cert, un detall que hauria de ser anecdòtic però no ho és en absolut. Que a finals de 2002 haguessin de venir Jarvis Cocker i el recentment desaparegut Steve Mackey de Pulp a punxar "Un rayo de sol" en una desapareguda sala de Barcelona perquè una part de la generació indie d'aquest país nostre –que cadascú posi aquí el nom que més li convingui- descobrís una banda com Los Diablos, diu molt de la mena de lloc on vivim.

"60x60 Leyendas del pop-rock" (2005)

El vaig localitzar tirat de preu en una botiga d'articles de segona mà, fa tot just unes setmanes. "60x60 Leyendas del pop-rock" (2005, Ok Records) recull gairebé sencer el concert que va tenir lloc el 4 de març de 2005 -avui en fa deu anys- al Palau Sant Jordi. Gairebé sencer perquè falta un dels participants -Micky, el de Micky y Los Tonys- en un esdeveniment que va aplegar en una sola nit alguns dels noms més destacats del pop i el rock facturats durant els anys 60 -i els inicis de la dècada posterior- en aquesta banda dels Pirineus: Los Mustang, Los Sírex, Los Salvajes, Mike Kennedy de Los Bravos i Los Diablos -el citat Micky havia obert la nit-. Amb Jesús Ordovás com a mestre de cerimònies i convidats com Loquillo o Miqui Puig. Ignorava que s'hagués arribat a editar de manera oficial -tres discos compactes i un dvd-, però quan el vaig trobar no vaig dubtar ni un moment en adquirir-lo. Perquè jo hi vaig ser. I perquè, malgrat alguns alts i baixos -l'actuació de Kennedy no va ser precisament memorable i el passi dels Diablos va semblar més una revetlla que una altra cosa, però aquell concert tampoc pretenia fer història sinó recordar i reivindicar uns pioners sovint poc valorats en aquest país-, guardo un molt bon record d'aquella nit. Després del concert vaig anar amb uns amics a una festa mod que tenia lloc en una desapareguda sala del centre de Barcelona. Tots es reien de mi perquè havia anat a un esdeveniment que a ells els semblava demodé, sense tenir en compte que la música que acabaríem escoltant i ballant durant tota la nit a la festa mod s'havia produït durant els mateixos anys 60 que hores abans s'havien celebrat al Sant Jordi. I encara menys que un dels temes que havien sonat al concert -"Un rayo de sol", de Los Diablos- havia estat reivindicat per tot un Jarvis Cocker. Aleshores no me n'adonava, però el comportament dels meus amics no deixava de respondre a una constant molt pròpia del nostre entorn. El posat, sempre el posat.