50 anys de "Who's Next"

Són moltes, potser fins i tot la gran majoria, les veus auoritzades que solen assenyalar "Who's Next" (1971) com el millor disc de The Who. Una afirmació que sempre fa de mal dir, més encara parlant d'un catàleg tan monumental com el del quartet londinenc, però que en tot cas pot sostenir-se en base a arguments tan sòlids i inequívocs com "Baba O'Riley", "Bargain", "Behind Blue Eyes", "Going Mobile" o "Won't Get Fooled Again", cinc dels títols que conformen l'àlbum, també cinc pilars del catàleg de Pete Townshend, Roger Daltrey, John Entwistle i Keith Moon. Una de les obres capitals de la història del rock? Sense cap mena de dubte.

Publicat tal dia com avui de fa mig segle, "Who's Next" marca un dels punts àlgids de la trajectòria de The Who, però també és fruit d'un episodi que hauria pogut acabar en desastre. Les arrels de l'àlbum es troben al projecte Lifehouse, una obra conceptual amb què Townshend volia portar un pas més enllà l'arc discursiu de "Tommy" (1969). Influït per corrents religiosos com el sufisme i per les tesis de mestres espirituals com Meher Baba, el guitarrista es va proposar captar l'essència del seu públic a través del so. Des del principi va tenir clar que els sintetitzadors havien de jugar un paper clau en tot aquest procés, i així es pot escoltar en pistes com "Baba O'Riley" o "Won't Get Fooled Again", que més enllà de ser clàssics absoluts del rock assenyalen el seu autor com un pioner mai prou reivindicat en l'àmbit de la música electrònica.

El problema de Lifehouse era la seva complexitat, fins al punt que ningú excepte el mateix Townshend va semblar acabar d'entendre de què anava tot plegat i el projecte va quedar arxivat. L'impacte que això va tenir en la moral de Townshend gairebé mereixeria un capítol a part. Sigui com sigui, el grup va decidir aprofitar part del material ja compost, prescindir de l'arc conceptual i presentar-lo com una sèrie de cançons independents les unes de les altres. Les van gravar als estudis Olympic de Londres amb Glyn Johns a la producció, i el resultat va ser aquesta obra amb caràcter definitiu que avui celebra cinc dècades. La fotografia de la caràtula –obra d'Ethan Russell-, amb la banda havent orinat en un pilar de ciment en una explotació minera, va ferir certes sensibilitats a l'època i amb el pas del temps ha esdevingut una icona de la cultura pop.